L’autodeterminació dels individus contra el mite de les pàtries. O per què Madrid no és París

Des d’una perspectiva que vol situar-se en l’àmbit de l’humanisme laic, l’autodeterminació no és res més que el procés ineludible (ineludible, lògicament, si és que es respecten els drets a la llibertat de tots els ciutadans i els acords als quals aquests ciutadans, lliurement, puguin arribar) d’afirmació universal del dret a la sobirania dels individus. Perquè són els individus, les persones, els únics subjectes de drets –de Dret– com a ciutadans, no pas com a membres d’una determinada comunitat. La perspectiva de la laïcitat situa l’exercici del dret a la sobirania individual en l’àmbit general del dret universal –de tots i de cadascú– a la pròpia sobirania, a la lliure determinació, procedent d’una reflexió autònoma i no d’una imposició heterònoma; a l’autodeterminació, per tant.

Aquest dret podrà ser exercit plenament allà on les característiques del tipus de vincle entre individus que hi hagi en un espai concret afavoreixin la republicanitat de les relacions socials, dels lligams entre ciutadans, i no la seva mitificació metafísica o jurídica. La republicanitat, l’absència de dominació d’individus sobre individus, l’absència de monarquia en el sentit últim de la paraula, la possibilitat de la igualtat política i no de la supremacia jeràrquica es constitueix, així, en garantia d’autodeterminació de les persones, molt per damunt de teleologismes –processos de submissió de l’individu a una finalitat històrica, a un pretès “destí col·lectiu” (ideològic o religiós)– o de fatalismes identitaris (ètnics o culturals).

L’exercici d’aquest dret a la sobirania de les persones, a l’autonomia de les consciències, a l’autodeterminació dels individus, doncs, nega la mitificació simbòlica i teològica de la idea de pàtria ahistòrica, tel·lúrica, atemporal, aliena a la voluntat dels individus. Nega que el fonament de la comunitat nacional pugui trobar-se en referents que no són escollits i que modulen els individus en funció d’uns determinats signes d’identitat que procedeixen de designis divins, de l’adscripció a codis genètics, de l’acumulació de casualitats naturals que acaben descrivint tipologies antropològiques diferenciades, o de la simple acumulació de “temps”, és a dir, de la tradició que sembla consagrar com a norma allò que no és més que una conseqüència de l’hàbit, dels usos socials i de les contradiccions històriques. Quan aquestes concepcions es revesteixen de dogmatisme o d’il·luminació profètica, quan s’ha volgut fonamentar un pretès dret de “la comunitat” en una arrel teològica o en simbologia religiosa, és quan no es tolera cap altra versió. Hi ha, aleshores, el terreny adobat per a la violència com a resposta davant de les amenaces, reals o suposades. De les crides a la rebel·lió militar dels carlins, en nom d’una defensa de signes identitaris primigenis que derivaven directament de Déu i que eren qüestionats per l’impacte en les formes de vida d’una “modernització” liberal –malgrat la seva timidesa a Espanya– al fenomen terrorista contemporani, s’hi veu la mateixa matriu. És per això, segurament, que més d’un cop s’ha plantejat ja que l’única institució social que no s’ha vist mai afectada, ni directament ni indiretament, en ella mateixa o en els seus representants, per la violència terrorista és l’Església catòlica…

No és endebades recordar que la laïcitat, precisament, és sempre garantia de pau i de respecte a la convivència ciutadana, perquè es basa en l’absència de prejudicis de valor respecte a les preteses “bondats” o “maldats” naturals o instintives que rauen en allò que no sigui l’ús crític i lliure de la raó.

I nega, també, l’altra versió, aparentment històrica, però igualment aliena a la lliure voluntat dels individus afectats, de la pàtria com a comunitat entesa com un destí comú forjat al llarg del temps per mitjà de decisions preses mitjançant pactes entre dinasties feudals, o en funció de fets que tan sols podien afectar l’interès patrimonial de les famílies que les podien representar. Els nacionalismes estatals, de qualsevol signe, com l’espanyolisme més ranci, busquen fonamentacions que també s’escapen del lliure ús de la raó representat per la voluntat sobirana de les persones que poden voler –o no– compartir els llaços produïts per circumstàncies suposadament històriques que s’han materialitzat en acords suposadament jurídics. Sobretot quan, com en el cas de la gran majoria dels estats-nació europeus, la determinació dels individus, del “poble”, és aliena als capricis i interessos dels poders que han forjat aquests llaços.

En aquest sentit, no hi ha ni tan sols possibilitat d’autodeterminació si no és com a conseqüència de l’exercici de la civilitat republicana permanent, que podria resumir-se en la frase d’Ernest Renan: “la nació és un plebiscit quotidià“. El plebiscit quotidià és la crida a l’expressió de la sobirania popular, defensada per aquells que no creuen en la voluntat divina, ni en els designis de la naturalesa, ni en els antecedents tradicionals històrics o culturals, ni en els factors ètnics, ni en la llengua, com a base de fonamentació dels fets nacionals. Sí, però, en la llibertat.

No hi haurà cap pàtria legítima veritablement si no és des de la perspectiva laica de la republicanitat, que es fonamenta, només, en la defensa del dret a l’ús directe –i no tan sols a la seva ostentació teòrica– del dret a la sobirania per part de tots, del dret d’autodeterminació. I allà on hi hagi un espai polític afavoridor, hi podrà haver consciència d’afinitat “republicana” (la nació com a fruit del plebiscit quotidià) encara que se n’extreguin conseqüències de centralisme jacobí, per exemple. Aquesta és la clau de la seducció republicana de París. Per aquesta mateixa raó, Madrid no és París. En aquest sentit, el pensament laic, lògicament, no és que defensi el dret a l’autodeterminació entenent-lo necessàriament com un fenomen de ruptura política reivindicativa, sinó que l’inclou, indefugiblement, en la percepció de l’accés a l’exercici universal de tots els drets, cosa que la tradició i l’estructura política i jurídica espanyoles, per exemple, no han garantit pràcticament mai. Perquè és un dèficit de laïcitat (o la seva negació evident) defensar un determinat marc administratiu o la conseqüència d’un determinat procés històric –la monarquia, la unitat territorial, el rol de l’exèrcit, els privilegis eclesiàstics (que també són dins el marc jurídic espanyol)– sacralitzant-ne la seva juridicitat si és que aquesta juridicitat no recolza en l’autodeterminació dels individus. ¿Quina pàtria cívica, quin “lloc dels drets” pot existir si algunes institucions poden, sense més transcendència, violentar nítidament el principi d’igualtat davant la llei? No hi ha veritable “nació” sense igualtat de drets, com sabia Pi i Margall.

I, precisament, l’espai polític hauria de determinar-se en funció d’aquest ús directe del dret per part de tots els individus sobirans en tant que ciutadans d’aquest espai –de la “república”– i no en funció d’una idea mítica preexistent a l’afirmació lliure de la sobirania, tant si aquesta idea es fonamenta en criteris ètnics, tribals o teològics (Sabino Arana) com en criteris d’aparença històrica o administrativa (pretesos “neoconstitucionalistes” de la dreta espanyola). Si la mateixa “nació” de la republicanitat laica és fruit d’una elecció i no de l’adscripció irrenunciable i atemporal a una essència prefixada i anterior a la lliure voluntat ciutadana, ¿com no han de poder conviure, per exemple, diferents opcions d’adscripció “nacional” en un mateix àmbit territorial? Però, perquè puguin aspirar a sentir-se “autodeterminats” i nacionalment representats els ciutadans que opten per assumir les diferents “adscripcions nacionals” cal reorientar el vincle polític en un sentit funcional, no pas essencial. I el vincle polític –i tècnic– que pot organitzar mitjançant relacions pacífiques les sensibilitats discrepants no és sinó el federalisme, tan present en la tradició, precisament, republicana, i tan oblidat, o tan escadusserament tractat per l’esquerra contemporània. Perquè el pacte federal es basa en la lliure voluntat ciutadana, en el contracte establert, perquè així ho desitgen, pels ciutadans lliures.

Però perquè hi pugui haver ciutadans lliures, és a dir, capaços d’autodeterminar-se –fonament de qualsevol altra decisió– cal que hi hagi el grau d’autonomia moral de cadascú que només pot donar-se en un marc de laïcitat, exempt de pressions i d’ingerències de preteses autoritats heterònomes, suposades fonts de legitimació, que predeterminen la consciència personal. La laïcitat fa possible, doncs, l’autodeterminació de l’individu, font de qualsevol altre dret. I els individus, que lliurement s’autodeterminen, quan la seva consciència no depèn de ningú ni es troba sotmesa a cap autoritat externa a ella mateixa, podran optar, lògicament, per allò que sembla més adequat en un món interdependent: l’acord amb els veïns. Es federaran en la base, la comunitat local, i pactaran, després, el vincle que vulguin establir amb les altres comunitats, amb els territoris veïns. En el federalisme no hi ha poder que no provingui de baix, i els acords que –des de baix– s’estableixin, seran l’estructura medul·lar d’una societat internacional basada en relacions lliures entre iguals. Només així les relacions poden ser fraternes. Ja ho deia molt bé Pi i Margall l’any 1876: “Conviene recordar que la idea de la federación excluye toda violencia. Y que entre la fuerza y el pacto no hay término posible. Así, enemigo de la fuerza, opto por el pacto, y lo quiero lo mismo para exigir poderes que para constituir naciones… Temer que por el pacto se disgreguen en España las provincias es, por fin, abrigar la idea de que permanecen unidas por el sólo vínculo de la fuerza”¹.

1. Pi y Margall, Francisco. Las nacionalidades. Madrid: Ed. Alba, 1996, pàg. 352.