El monoteisme, eix configuratiu de les religions del Llibre, es basa en una paradoxa: en la seva aspiració de trobar un Déu únic universal, promou l’enfrontament entre cadascun dels déus i aspira a substituir els altres per ésser, de veritat, únic. Parlem d’un déu cruel, arbitrari i venjador, que serà qui guanyi el concurs de les idees religioses per erigir-se en l’inspirador d’històries terribles que no han fet més que reproduir-se una i una altra vegada en les interminables guerres de religió, convertides en un dels genets de l’Apocalipsi de la Humanitat.
Els monoteismes del Llibre no poden fer gala del seu ‘prestigi’ en l’eradicació de la violència, ni en la generalització del respecte pels drets humans. L’Europa medieval va retornar els pobles a la ignorància, la superstició i el menyspreu del dret, propis de temps anteriors. Excepte en alguns espais de tolerància creativa, com va ser l’Escola de Traductors de Toledo, que van impulsar el combat entre els monoteismes ahir, en molts llocs del món, no han renunciat a fer-ho avui: entre els exemples trobem accions com la prohibició dels minarets a Suïssa o els atemptats contra els coptes a Egipte. Tots dos fets actuals no deixen de ser l’herència d’aquest enfrontament entre les religions per la conquesta d’un territori propi. Aquesta és potser una de les idees centrals dels monoteismes: la religió tendeix a ser més agressiva, intervencionista i autoritària com més exclusiva i excloent és dins d’una determinada porció de la Terra. Això explica que les manifestacions més interessants d’obertura i de tolerància religiosa es produeixin en països caracteritzats pel pluralisme.
La superació de la violència com a element configuratiu de la religió és, encara, un dels grans reptes del present. La religió arrossega alguns conceptes intrínsecament lligats a la violència: un d’ells és la misogínia, que en els corrents principals de les religions del Llibre considera la dona com un ésser impur, obligant-les a ocupar un lloc separat al temple o fins i tot al transport públic. Un altre exemple el trobem en l’homofòbia, que segrega de la comunitat les opcions que s’aparten de l’heterosexualitat. També podem citar l’excomunió d’heretges, els dissidents i fins a la condemna penal dels apòstates, mentre perviuen les crides a l’evangelització, d’una banda, i a la guerra santa, de l’altra.
Hi ha massa fogueres en la història de les religions del Llibre. I també massa condescendència amb la violència interior: pensem en la repressió de les conductes dins de la comunitat, la tortura o l’autolesió en els convents o fora d’ells, fins i tot enmig del carrer, la pederàstia i els abusos comesos amb menors; l’esclavitud com a regla de comportament en algunes institucions religioses, abans i després del Concili Vaticà II, la reclusió de la dona darrere de teles que la fan invisible, la policia dels bons costums, ahir i avui, a l’Espanya de Franco,… i en tants altres llocs gens llunyans, es podria dir, fins i tot, que sorprenentment propers. Trobem nous exemples en els barris segregats sota la tutela dels imams o dels militants ultra ortodoxos.
La identificació entre religió i violència només es comença a rectificar amb l’aparició de les manifestacions de l’espiritualitat liberal: a l’Anglaterra del segle XVII, a la Nova Anglaterra del segle XVIII i també a l’Europa continental del segle XIX. Va ser gràcies a autors com Ralph Waldo Emerson, David Henry Thoreau o Mark Twain, entre molts altres, quan la religió es dignifica i es fa humana: ells ens van ensenyar a viure-la com una forma d’elevar-nos per sobre de la misèria quotidiana per buscar la bellesa. Aquesta va ser la tasca a Europa de Karl Krause o de Francisco Giner de los Ríos, per citar només dos exemples molt coneguts a Espanya. La violència s’esvaeix perquè és escombrada per l’amor. La religió-amor d’aquells que busquen la transcendència amb les seves pròpies forces es contraposa a la violència de les jerarquies, obstinades en mantenir el seu poder. Hi ha una contradicció insalvable entre el déu que l’ésser humà pot trobar a l’interior de si mateix i el déu que li venen els xarlatans professionals des dels púlpits o des de les televisions.
La violència desapareix quan la religió deixa de ser un imperi destinat a la subjecció dels seus súbdits: és llavors quan esdevé una religió “civil”, capaç d’oferir el millor de si mateixa a la societat i de contribuir a la construcció d’una ètica civil compartida. Aquest és el dilema, la paradoxa de la religió: ha de triar entre el paper secundari de contribuir a crear una societat democràtica al voltant d’un consens social construït des del respecte a la llibertat, o optar per ser un protagonista social, encastellada en la nostàlgia, el manteniment o la recuperació d’un poder absolut. Si la religió tria la segona opció, pot donar per perduda la batalla per la civilització i l’humanisme, de manera que cobra rellevància només a l’interior de les ànimes.
La religió “civil” a la qual ens referim és ecumènica, oberta, tolerant, respectuosa dels valors moderns constitucionals i, en certa manera, universal. Es caracteritza pel seu respecte cap a les altres manifestacions religioses o filosòfiques nascudes d’una recerca honesta de la veritat. En la religió “civil” o “liberal” que descrivim ja no hi ha lloc per a la discriminació, per a la guerra o per a la violència.
Les religions han exercit altres formes de violència de la qual les víctimes són gran part dels ciutadans del món. Moltes vegades no es té en compte aquesta violència “invisible”, però opera amb una força més destructiva del que imaginem. Aquestes podrien ser algunes de les formes en què s’aprecia la seva força:
1) La violència sobre les consciències, és a dir, en la intimitat de la ment, allà on un es veu com una bona o mala persona. La violència es tradueix allà en la destrucció de la pròpia imatge, una destrucció que pot ser interior o social.
2) La violència de les desigualtats, ja que les religions monoteistes han tancat molt bé el seu propi territori per “als elegits”, de manera que condemnen a l’exclusió tots els altres.
En definitiva, es tracta que la violència deixi de ser un tret inseparable del pensament religiós, ja que aquest odi ens fa inhumans. Tal com va deixar escrit el filòsof romanès Emil Cioran a mitjans del segle XX, el fanàtic tant si mata per una idea o és assassinat per una, no és ni tirà ni màrtir: és només un monstre.
Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2011.
Barcelona, febrer 2011.
www.ferrerguardia.org
Comentaris recents