Espace de Libertés és una revista lliurepensadora belga que, a part que no pot ni somiar competir amb nosaltres ni tan sols amb el títol, de tant en tant, publica, entre d’altres anuncis i reclams publicitaris més o menys vinculats a l’esperit de la casa, ofertes d’empreses de serveis que es dediquen a organitzar cerimònies civils, commemoracions laiques, enterraments o incineracions. Perquè, en el món civilitzat, quan els laics es moren –cosa que també passa sovint– no cal remenar per tot arreu, no cal remoure cel i terra per intentar muntar algun tipus de comiat que no estigui mediatitzat per la simbologia religiosa de torn, o que no recaigui, inevitablement, en els amics, companys i parents més propers del qui se n’acaba d’anar, la qual cosa sempre és molt més fotuda i tensa. I per muntar alguna cosa que, a més, impliqui una valoració de la mort des de la vida, des dels valors i idees que l’individu a qui s’acomiada defensava, representava, intuïa, i des d’un plantejament desdramatitzador que ajudi a fer l’esforç de recordar, sobretot, allò amb què reiem, allò amb què gaudíem, allò que més ens agradava, allò de què tant xerràvem…

Això, més o menys, és el que feia la societat “La Emancipación” de Sabadell, bastant inspirada per l’entitat maçònica més activa de la ciutat fins al 1936, la lògia Ossiris, de la qual Tomàs Viladot en serà un dels principals exponents. Entre altres mostres de frenètica activitat conspiratòria i destructiva, per exemple, és aquesta lògia l’entitat que inspira el costum de descobrir-se el cap davant el pas d’un enterrament, evidentment fos quin fos el signe religiós o l’adscripció ideològica del difunt1… És clar que, per poder fer una cosa així, calia que, habitualment, la gent dugués barret i això també implicava altres formes de civilitat.

I també es dedicaven, en relació amb les idees higienistes i naturalistes defensades pels corrents positivistes de finals del segle XIX i començament del XX, a contribuir a popularitzar la incineració com a pràctica vinculada a una concepció menys patètica i més “científica” del destí últim del cos.

Malgrat que, d’entrada, pot semblar que tot això no té per què trobar-se amb més inconvenients que els de l’escàs nombre de persones que optin per organitzar laicament els seus ritus de pas –naixement, final de la infantesa (que també n’hi ha, per exemple les anomenades Fêtes de la Jeunesse que s’organitzen a França i a Bèlgica especialment, com alternativa a les comunions), aparellament, mort– el cas és que s’havien de vèncer, a més a més, altres inconvenients. El del desemparament econòmic de vídues i fills, primer, en una època en què no hi havia sistema públic de prestacions socials –això és molt més recent i els poders actuals ja volen desmuntar-ho– per això calia una certa activitat de caixa de resistència davant les incerteses. I, encara que sembli mentida, el de l’oposició aferrissada dels sectors conservadors i clericals que s’excitaven i es fotien a parir quan la gent inscrivia els fills en el Registre Civil, en comptes de batejar-los a la parròquia, o quan s’hi casaven. Per cert, va ser el mateix Tomàs Viladot qui va exercir de Jutge Municipal en un dels primers casaments civils que es van registrar a Sabadell, poc temps després de la Revolució de Setembre de 1868, que és quan s’instauren oficialment els registres. En una època que resulta esparveradorament tardana per a la mitjana de la civilització europea! Però hem de pensar que, a Espanya, una de les activitats predilectes dels nuclis més durs del conservadorisme més reaccionari –els carlins, per exemple– consistia a cremar els registres civils de pobles i viles, com a símbol, precisament, d’un tipus de societat sobre la qual l’Església havia perdut ja certa preeminència. I, en el nostre cas concret, tenim molts exemples, fins i tot, d’amenaces, pressions i suborns efectuats per persones i associacions de significació catòlica sobre algunes famílies de condició popular i escassos mitjans per evitar que es casessin civilment o que apuntessin els fills en el Registre. Sembla més difícil, malgrat tot, que es pugui exercir pressió sobre el mort, en cas que hagi deixat clara la seva voluntat de ser enterrat laicament, però no ho és tant en el cas dels familiars, per això calia que “La Emancipación” pogués compensar aquestes pressions, a més d’encarregar-se de muntar un ritual alternatiu.

No per casualitat, a més, l’entitat impulsava iniciatives pedagògiques en la línia ferreriana de l’Escola Moderna, mitjançant l’assessorament i la promoció de l’ensenyament laic i el suport a projectes escolars concrets, tot i que, en aquest cas, les possibilitats d’acció a llarg termini, com sempre, es podien veure seriosament condicionades per la manca de disponibilitat de recursos de finançament. Aquest darrer és un dels exemples recurrents de l’escassa voluntat d'”il·lustració” decididament moderna i europea de la gran majoria de la burgesia d’aquest país, perquè el projecte de “La Emancipación”, com altres de semblants que podien vertebrar-se a la Catalunya d’abans de la Guerra Civil, implicava una estreta col·laboració i una coincidència fraternal entre sectors de les classes populars, obrers qualificats, menestrals, artesans i gent del món dels oficis i alguns professionals liberals i burgesos cultes… Però d’aquests darrers sempre n’hi ha hagut més aviat pocs, en aquest país. I, per això, els projectes laics han estat escassament finançats. I per això no comptem amb el teixit civil laic que tenen a França o a Bèlgica.

Mentrestant, potser que recuperem la memòria, també, amb relació a iniciatives com les d’aquesta societat d’actes civils, per tal que fins i tot morir-nos laicament no resulti tan complicat. I, tot això, “sin acritud”, com deia aquell.

Burguès, Marian. Sabadell del meu record. Sabadell: Ajuntament de Sabadell, Ed. Alta Fulla, 1982, pàg. 164.