Quina és la veritable magnitud de la laïcitat a Espanya? El discurs més comú visualitza la laïcitat  com l’opció d’una minoria amb un pes molt escàs enfront de la notable influència que exerceix la consciència religiosa en la nostra societat. Encara que de tant en tant l’església catòlica ens sorprèn amb referències a la “contínua expansió del laïcitat agressiu” i fins i tot sobre “la dictadura del relativisme moral” que és la seva manera de desqualificar a la laïcitat. Al mateix temps, la pròpia església, també afirma, cada vegada amb major insistència, que el 80% dels espanyols es declara (o és) catòlic. D’una altra part, molts activistes de la laïcitat imaginen que formen part d’una minsa i il·lustrada minoria que, en el millor dels casos, identifiquen només amb d’aquells que declaren mancar de consciència religiosa.

Gran part d’aquests malentesos tenen a veure amb el significat de “laïcitat”, que es resumeixen en tres principis, o reivindicacions, bàsiques: respecte a la pluralitat de creences i ètiques, la separació entre l’església (es) i l’Estat, així com la renúncia a imposar als altres les pròpies normes morals. La base històrica de la laïcitat, corre paral·lela al reconeixement dels drets personals i socials, encara que se centra més en l’exigència de tolerància davant la diversitat social i moral, el respecte a totes les persones amb independència de les seves creences, la seva ideologia i, per descomptat, al seu sexe, al seu gènere, ètnia o classe social. En aquest sentit cal començar a tenir clar que es pot ser no creient, però poc afí a la laïcitat perquè, per exemple, s’adopten de forma dogmàtica i poc tolerant determinades postures.

Com són la majoria dels catòlics espanyols? Doncs en aquest moment molt proclius als valors de la laïcitat. Encara que, segurament, són pocs els que s’identifiquen amb aquest terme. Sabem quants ciutadans espanyols assumeixen com a propis i de manera clara els valors de la laïcitat? Doncs si, molts, realment molts. De fet una immensa majoria. Així en l’I-2810 (2009) del CIS i considerant només les respostes de suport complet, veiem que un 79,2% advoca per una estricta separació entre l’església i l’Estat. Un 51% dels espanyols pensa que l’església catòlica té massa poder, un 82% és favorable a la pluralitat religiosa, un 89,3% a la llibertat i la igualtat entre les diverses formes de consciència moral. Un 84,3% accepta una família multi-religiosa i un 55,4% accepta el matrimoni entre persones del mateix sexe. De manera global i més enllà de quina sigui la seva identitat religiosa, el 42,8% dels espanyols es considera religiós, un 32,1% es considera no religiós i, el que resulta més nou, un 24,3% no sap si és o no una persona religiosa. Pensa la minoria restant el contrari? En absolut, perquè matisa amb posicions com “depèn”, “segons” i “no sap, no contesta”.

De fet, podem afirmar que la laïcitat (almenys com a correlat de la secularització) ha “triomfat” a Espanya i ocupa un lloc hegemònic i ascendent entre els valors dels ciutadans. Cosa que moltes de les dades contingudes en l’Informe Ferrer i Guàrdia 2011 ajuden a entendre. Per què ha passat això? O millor plantejat Com ha passat? Hi han tingut a veure les organitzacions laïcistes? Bé, admetem que una mica si. Però sens dubte part del protagonisme en aquest procés massiu de secularització cal atribuir-ho a l’actitud immobilista mostrada per la pròpia església catòlica.

Intentaré explicar-ho a partir d’un exemple molt senzill: la posició de l’església davant la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (IVE). Una de les qüestions que, segons la pròpia església catòlica, suposa un referent d’identitat més clar per a la mateixa, fins a tal punt que recolzar el dret a la IVE suposa “sortir de la comunitat cristiana”, fins i tot en ocasions es parla, només per a aquesta qüestió, d’ “excomunió” (encara que les amenaces rarament es converteixen en fets). L’any 2009 al presentar el Govern l’avantprojecte de salut sexual i reproductiva, el Ministeri d’Igualtat em va encarregar (amb Josune Aguinaga) una enquesta, amb una àmplia mostra, sobre la posició dels espanyols en relació al contingut d’aquesta reforma legislativa. El 78,9% dels entrevistats eren favorables a una Llei de terminis i el dret de les dones a decidir, però el més sorprenent residia en el fet que aquesta majoria es mantenia encara entre els que es declaraven catòlics practicants (veure taula adjunta).

IDENTIFICACIÓ RELIGIOSA I DRET A LA IVE.

(Horitzontals)

Font: INJUVE-EIVE-2009

Un resultat global que ja he tractat d’explicar i que no hauria d’estranyar-nos, excepte en la posició majoritària d’aquells que s’identifiquen com a catòlics, però que reforça els resultats d’altres preguntes, ja que només el 29,6% dels quals es declaraven catòlics afirmava seguir les directrius de l’església catòlica en relació a la IVE. Alhora, en la dura campanya contra l’avantprojecte, la jerarquia catòlica (i els convocants de les manifestacions), al·ludien sempre al fet que es tractava d’una Llei que atemptava contra la consciència moral de la majoria dels espanyols, de la majoria catòlica del país. En molt poques ocasions es va posar sobre la taula els resultats d’aquesta enquesta, o els coincidents de totes les altres, en part perquè la jerarquia catòlica (que coneixia bé aquesta realitat sociològica) els negava i en part perquè molts promotors i promotores d’aquell canvi legal al·legaven que no era una qüestió de majories o minories, sinó de drets de ciutadania. No hi ha dubte que el dret a la IVE és un dret bàsic de ciutadania, però també és cert que en una societat democràtica no és el mateix reivindicar drets des de la mera raó que reivindicar-los des d’una majoria social.

A més l’enquesta citada, amb un qüestionari també molt extens, plantejava qüestions com la tolerància o la universalitat de les normes morals. El resultat no deixa de ser molt rellevant.

¿Les normes morals són universals o personals? Per identitat religiosa (Horitzontals)

Font: INJUVE-EIVE-2009

Cap a on ens condueixen aquestes dades? Doncs cap a una hipòtesi molt plausible: l’avanç del laïcitat és, en part, una conseqüència del dogmatisme de la militància catòlica més radical, en el context d’una societat que s’ha modernitzat i secularitzat. De fet amb aquestes, i altres dades, opinàvem en l’Informe d’aquella enquesta, que la mobilització catòlica contra el dret a la IVE, no tenia com a audiència objectiva la majoria social, sinó traçar una línia per mantenir després d’ella a la minoria que encara mantenia una opinió contrària a la mateixa, per evitar així que “es passessin” al bàndol majoritari dels catòlics que han adoptat els valors de la laïcitat. Alhora l’església catòlica abandona la seva tradicional passivitat (una conseqüència de ser una religió única, oficial i obligatòria), per disposar d’un segment de militants catòlics molt tradicionalistes o almenys afins a les posicions de la jerarquia.

En aquest sentit l’afirmació de l’agrupació de “xarxes cristianes”, que defensa de manera molt explícita la laïcitat, és totalment certa: representen a una majoria dels catòlics espanyols. El problema és que ni l’església (ni el propi Estat) els reconeixen ni els deixen exercir aquesta representació.

Un altre detall significatiu en relació a aquesta hipòtesi. La comunitat foral de Navarra, el lloc on apareix el grup d’activistes més conegut en contra del dret a la IVE i on no es poden practicar IVEs, és també el territori on més ciutadans estan a favor de dita dreta.

Però aquestes últimes dades també ens aporten altres coses, la primera que en aquesta i en altres qüestions dogmàtiques els creients en “altres religions” (no és fàcil diferenciar-les en les metodologies sociològiques però els més nombrosos, a Espanya, són els evangèlics) són més rígids en matèria moral que la majoria dels catòlics. El segon que una part dels quals declaren una consciència no religiosa, sostenen alhora que les normes morals són universals, en particular els que es declaren agnòstics que manté aquesta posició en un 23,4%. El que implica, com abans deia, que ja no es pot (ni ha de) establir una concordança unívoca entre consciència no religiosa i laïcitat, primer perquè una part majoritària dels quals expressen la seva condició de creients també adopten els valors de la laïcitat, però també perquè entre els quals declaren una consciència no religiosa, apareix un nucli (encara que minoritari) de persones que no adopten valors bàsics de la laïcitat. Un nucli, per tant, de persones que declaren una consciència no religiosa, però la falta de la qual de tolerància cap a les normes morals d’altres ciutadans els col·loca també al marge de l’àmbit de la laïcitat i potser, també, del procés de secularització de la nostra societat.

Així mateix, puc citar l’experiència personal al llarg de l’última dècada, en molt diversos fòrums en presentar l’evolució de les dades de la contraposició entre consciència religiosa i consciència no religiosa, obtinguts a partir de la sèrie de Baròmetres (més o menys trimestrals) del CIS des de l’any 1979, em permet relatar com, amb freqüència i des del públic, persones que s’identifiquen com no creients, agnòstiques o atees (i se suposa que proclius als valors de la laïcitat), al·legaven que això no era cert, que no podia ser cert i que les estadístiques (incloses les d’un organisme públic com el CIS), havien d’estar manipulades o equivocades. Aquesta personalitat suposadament laïcista apareix així condicionada (i per tant influïda) per la imatge d’una societat dominada per la consciència religiosa, enfront de la qual se sent membre d’una minoria víctima de la incomprensió social.

Amb aquest matís relatiu a compartir els valors de la laïcitat, podem, en tot cas, afirmar que en els últims anys la consciència no religiosa ha crescut de forma exponencial, així segons el Baròmetre del CIS de novembre de 2011, se situa en el 25,5% dels espanyols que la declaren. Però no només això, en les Enquestes semestrals de joventut, aquesta xifra ascendeix, en el mateix any 2011, al 35,4% de les persones entre 16 i 29 anys. Alhora també és cert que entre el 74,5% restant que declaren una identitat religiosa, el 71,4% es defineixen com a catòlics i el 4,1% com a creients en altres religions. Al que s’hauria d’afegir que entre aquest 71,4% que es declaren catòlics, només un 15,7% són de forma efectiva practicants actius. Expressat en altres termes resulta correcte afirmar que una gran majoria d’espanyols són catòlics, encara que un escàs 11,5% de la població total, es defineixi com a practicant.

Però no només això, en les Enquestes Semestrals de Joventut, la consciència no religiosa ascendeix, en el mateix any 2011, al 35,4% de les persones entre 16 i 29 anys. La qual cosa es correspon amb la distribució per edats del propi baròmetre del CIS de gener 2012, que mostra com el tipus de consciència al voltant de la religió es distribueix amb un clar criteri etari i que, per tant, la consciència no religiosa es va a incrementar en els propers anys encara pel sol moviment demogràfic

Consciència no religiosa per edat

Font: CIS, baròmetre gener 2012

Mesurada amb aquests paràmetres la laïcitat no és tan residual com es pretén tant per part de la jerarquia catòlica com per part d’alguns agents socials proclius a la mateixa, a més creix de manera ininterrompuda des de la transició democràtica, confirmant les projeccions que vaig fer fa uns anys en les quals arribava a la conclusió que, l’any 2020, més d’un terç dels espanyols hauria adoptat una consciència no religiosa i entre la resta prevaldrien els valors de la laïcitat. En realitat no cal esperar a l’any 2020, perquè això ja està succeint en l’actualitat, gairebé una dècada abans del que es podia preveure.

Tot això ho sap la societat espanyola, ho saben les organitzacions religioses i ho saben els partits polítics, però ningú ho assumeix, potser perquè ningú ho reivindica, incloses aquelles opcions laïcistes obstinades a adoptar un cert rol de minoria si no perseguida, almenys víctima de la incomprensió social.

Però això no és així i al més aviat possible es comprengui millor. La societat espanyola ja és una societat imbuïda pels valors del laïcitat. Tan imbuïda que entre els menors de 30 anys, suposa una resposta gairebé unànime. Es sol al·legar que això no ocorre entre els adolescents que estan escolaritzats en els centres religiosos amb un nombre creixent d’alumnat, però després de tres dècades d’investigacions hem pogut constatar com sempre en complir els 18 anys, la majoria abandona aquestes posicions o s’identifica amb aquells moviments religiosos que assumeixen els valors de la laïcitat.

Per què llavors el marc institucional segueix sent tan poc coherent amb aquest context social? Per què no s’han modificat els acords amb l’Estat Vaticà? I en particular els relatius a educació, Per què seguim sense tenir una veritable Llei de Llibertat Religiosa? Quan una majoria de ciutadans, inclosos aquells que manifesten tenir una consciència religiosa catòlica, recolzaria aquestes iniciatives. No val l’excusa, tantes vegades sentida fins i tot entre activistes laics, que la “sensibilitat dels espanyols” no aconsella donar aquest pas. Perquè la “sensibilitat” al·ludida és ara i de forma molt majoritària la contrària. Com explicar llavors aquesta resistència? En ocasions s’al·ludeix a el “excessiu poder de l’església catòlica”, un argument molt acceptat ja que, com hem vist, ho comparteix una majoria de ciutadans. Però es tracta d’un argument il·legítim i indigne per a una societat que es proclama democràtica. Per aquest motiu No serà un temor irracional al conflicte institucional? Un temor davant l’activisme de l’església i les seves imaginàries conseqüències electorals?

Es van formular diverses preguntes sobre la qüestió del cost polític d’adoptar les diverses posicions davant el dret a la IVE (i altres drets relacionats amb el laïcitat), en l’esmentada enquesta de l’any 2009, amb un resultat molt cridaner: Els partits laics d’esquerra perden, de manera progressiva, més vots per mostrar-se tímids davant la seva pròpia laïcitat, que els que perdrien per afrontar de manera decidida la “qüestió religiosa”. Saben això? Potser si, potser no, però sembla que, com alguns activistes de la laïcitat, alguns prefereixen donar una imatge de minoria aïllada i incompresa en comptes d’acceptar que viuen en una societat que accepta de forma majoritària les seves propostes. Posar en evidència com és la situació real potser suposaria canviar-ho tot, començant pel temor a aconseguir els propis objectius.

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2012.
Barcelona, febrer 2012.
www.ferrerguardia.org

Comparteix

Facebook

Twitter

Linkedin