Enfront de la submissió i dependència que comportava la condició de súbdits en els models polítics propis de l’edat mitjana, la república, com a forma política de la modernitat per excel·lència, fa de la ciutadania la clau del mecanisme de cohesió social i política del conjunt d’homes i dones que conviuen en un mateix territori. Així ser ciutadà de la república comporta, per damunt de tot, ésser titular d’uns drets i deures iguals per a tots, paradigmàticament recollits a la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà de la França revolucionària de 1789. El ciutadà afirma així la seva condició d’home o dona lliure, i per tant radicalment diferenciat dels altres, mitjançant la igualtat jurídica de tots davant un poder que ha estat domesticat en forma de llei. És, i cal dir-ho, un requisit de justícia, però primordialment, un requisit per a la mateixa llibertat, que tots els ciutadans siguin tractats de forma comuna i indiferenciada pels poders públics, i establir una frontera entorn a la privacitat i a la recerca de la pròpia felicitat on és impossible la intromissió de l’autoritat. Així el ciutadà s’estableix igual per ser lliure, i és en la combinació alquímica entre llibertat i igualtat on la fraternitat, el tercer dels principis il·lustrats i revolucionaris, retroba el seu sentit, per sobre de la idea de comunitat, per fer de la república el compromís ètic dels ciutadans en l’espai públic.

Aquesta equació, tan espontània entre els liberals –la gent d’esquerres– consistent en identificar república i ciutadania amb l’espectre tridimensional dels valors de llibertat-igualtat-fraternitat, sovint no ha estat compresa al llarg de la història: diversos universos ètics articulats al voltant de paradigmes polítics o religiosos han fet del col·lectivisme o del comunitarisme la fórmula màgica de les seves receptes. Així l’espai públic, encara no republicanitzat, és situat pels comunitaristes com una instància moral per sobre de les persones, encara no ciutadans, sovint com a interlocutor amb les divinitats teològiques o laiques del moment. D’aquesta manera, l’espai públic envaeix com a imperatiu moral no tan sols l’espai social de la ciutadania, sinó també l’espai íntim de la individualitat i la privacitat. Fa impossible la república, la ciutadania i amb ella els principis que li són propis de llibertat, igualtat i fraternitat.

La nostra reflexió al voltant de la República ha estat feta principalment des del model teòric d’un espai social homogeneïtzat, sense tenir en compte la diversitat d’identitats culturals que estan convidades a conviure com a ciutadans en l’espai de la república. Ens era més fàcil simplificar una república d’identitats culturals homogènies, desetnificada, que repensar una república plural sorgida del joc interaccionador de diverses identitats culturals. Però avui aquesta tasca repensadora i reformuladora és impostergable i urgent. Una nova onada comunitaritzadora, amagada ara sota anhels i reivindicacions identitàries, vol arrasar la nostra república per imposar de nou el ranci autoritarisme de sempre. Cal estar alerta, sota el discurs de la identitat cultural d’un grup pretenen atemptar contra els fonaments del republicanisme laic negant la llibertat dels ciutadans.

Tenim capacitat de respondre? És la nostra república capaç d’ésser un espai d’identitats diverses sense fer malbé la llibertat, la igualtat, i la fraternitat? És possible respectar el dret a la identitat dels grups des del discurs obert de la ciutadania? Cal recórrer a l’espai ideològic del comunitarisme per donar resposta satisfactòria a les aspiracions de respecte a la identitat del grup diferenciat que rebutja ésser absorbit i dissolt en la identitat majoritària? A totes aquestes qüestions ens pertoca donar una resposta afirmativa: Sí, en la república multicultural.

El multiculturalisme, lluny de ser l’adjectiu màgic que ens soluciona tots els problemes, és precisament l’acceptació del conflicte intrínsec entre identitats diferents per tal de gestionar-lo sense trencar amb el discurs de la ciutadania republicana. Suposa entendre que la diferència cultural, que les adscripcions a diferents identitats ètniques i culturals, són elements potencials enriquidors de l’espai comú, i veure’ls no com a perills en una suposada lluita per l’hegemonia d’una identitat sobre l’altra, sinó com un joc continuat i mutu d’interaccions que fan avançar dinàmicament la meva identitat, i ajuden a mantenir les regles del joc republicanes. La diferència d’identitat ens apareix no com un perill sinó com una aportació als valors republicans. Conclourem que és impossible el respecte a la trilogia llibertat-igualtat-fraterinat sense el respecte i la protecció de les diferencies ètniques o culturals que, en tant que identitats comunes, s’afirmen en l’espai privat i individual, es desenvolupen en l’espai social i reben la seva protecció en l’espai públic.

Per tant els drets col·lectius ens apareixen com l’articulació del dret individual a la identitat. És per això que la identitat sempre ha d’ésser lliurament escollida o acceptada, i mai no pot ser imposada ni obligada; a més els drets fonamentals actuen com a límit del dret del grup sobre els seus membres, perquè aquests abans que membres d’un grup ètnic o cultural són ciutadans de la república. Per finalitzar el respecte a les diferències d’identitat i la protecció de les identitats minoritàries mitjançant mesures de discriminació positiva (o mesures afirmatives) ens apareix com un element ineludible per fer efectiva la lliure recerca de la felicitat, individualment o col·lectivament, de qualsevol ciutadà.