La lluita dels darrers cent anys per a la construcció d’un Estat de benestar que garanteixi l’exercici no només nominal dels drets humans, ha anat paral·lela a la renúncia d’una acció universalista concreta i tangible, element essencial lligat a tots els moviments utòpics del segle XIX. Potser ara a les portes del segle XXI cal reflexionar si els dos processos tenen alguna connexió, i sobre quina i com determinarà el nostre futur.

Per a mi els únics drets humans són els polítics, ja que són els que configuren l’essència ciutadana, garantint la capacitat d’organització i el protagonisme en el present i en el futur. Els drets socials (sanitat, educació, cobertura social), ho són en la mesura en què són imprescindibles per a l’exercici dels drets polítics, els quals són exclusivament individuals, en la seva acció i essència; els drets socials, en canvi, depenen del grup malgrat formar part del contracte social.

Mentre que el liberalisme, encara avui, intenta traslladar la cobertura dels drets socials a l’àmbit privat; el socialisme utòpic i l’anarquisme van confiar en la iniciativa ciutadana i en l’autoorganització dels ciutadans per a la garantia d’aquests drets. És més tard amb el triomf del comunisme i dels moviments feixistes que els estats en recuperen la gestió per garantir-los, però també com una eina bàsica de control social. Derrotats o fracassats els moviments totalitaris que van dur a dues guerres mundials devastadores, els estats han reconduït les velles tesis de control social cap a la societat de benestar, que és un dels nous marcadors de construcció de les identitats nacionals, àmbit privilegiat de l’acció de l’Estat.

S’ha passat de lluitar per una sanitat gratuïta, per garantir la capacitat d’acció política de tothom a gaudir de la sanitat gratuïta perquè sóc espanyol. És a dir que heretem uns drets lligats no a la condició de ciutadà (universal i solidari), sinó a la condició de membre d’un Estat (nacional i excloent).

Aquesta manipulació dels símbols fa que, arreu d’Europa, l’arribada d’estrangers es vegi com la irrupció d’uns estranys amb qui haurem de compartir un capital comú, al qual ells no hi aporten res. I s’oblida que aquests drets formen part del contracte social, són un intercanvi solidari entre ciutadans lliures. Que els gestioni l’Estat, els ciutadans organitzats de cada municipi o regió, o les famílies, és una decisió política no un fet “natural”, com tampoc no ho és ser espanyol o català.

Una mostra del resultat de la manipulació de símbols en l’esquerra és l’actitud davant l’afirmació que els immigrants ens prenen llocs de treball. Naturalment, si oferim a un aturat una feina mal pagada per collir fruita de sol a sol no li interessarà. Però si en millorem les condicions i el sou, sí que l’agafarà. No hi ha desinterès professional, hi ha un tema de sou i condicions laborals. No hem de confondre els llocs de treball que poden quedar buits per la baixada de la natalitat, amb els que hi queden pels sous baixos o les condicions de treball intolerables. Fer-ho ens du a trobar normal que els espanyols no ho acceptin, i legislar si cal per protegir-los en el seu desinterès. En canvi, quan són estrangers els implicats, fins i tot ho justifiquem com un sistema d’integració positiu. El contracte social funciona per als nacionals, no per als estrangers, ja que en la versió que avui gaudim no va lligat a la condició de ciutadà.

El resultat final és que sense cap pressió política, no hi ha modernització dels sistemes productius i la competitivitat basada en els costos salarials expulsa d’aquestes feines els protegits per l’Estat de benestar. La pressió dels patrons per mantenir els immigrants en la il·legalitat i el recel dels aturats de la zona, que veuen no només que baixen les retribucions quan treballen, sinó que la patronal porta esquirols de fora per rebentar el mercat, sense entendre que és la seva manca d’acció política la responsable, en part, de la situació formen una bomba que només espera que algú l’encengui. Del poder devastador de la combinació en l’àmbit polític en tenim una prova parcial en la catàstrofe de les darreres eleccions generals just després dels fets de El Ejido i de l’aprovació de la llei d’estrangeria.

S’ha de repensar l’Estat de benestar: fer transparents els deures, materialitzats en el pagament dels impostos, a través d’una lluita política i no només parcial contra els evasors; trencar amb la hipocresia de mantenir la imposició sobre determinades activitats que centenars de milers de persones (dones de fer feines, cangurs, prostitutes, cambrers, paletes, etc.), ni paguen ni pagaran mai; i sobretot personalitzar la vinculació dret-contribució als drets socials, deslligant-los de l’Estat, via cooperatives de consum, o organitzacions obreres, perquè l’arribada d’un forà es vegi com la d’un nou contribuent al pot comú i, doncs, una font de riquesa.

El manteniment del contracte social demanarà mesures molt més valentes, radicals i conflictives que les imaginades fins ara. Perquè per defensar-se del món que els cau a sobre, els immigrants crearan a partir dels trets culturals que trobin més allunyats dels nostres, una identitat el més sòlida possible. No serà amb negres riallers amb qui haurem de negociar, sinó amb grups sòlidament estructurats i amb tan poques ganes d’arribar a un acord, com les que tenim nosaltres mateixos.

Només quan entenguem que al crear l’estranger com a diferent del nacional per defensar el que ara veiem com a privilegis, i al renunciar a l’universalisme de la ciutadania fem el joc a la dreta i als seus privilegis econòmics, podrem reaccionar i començar a construir una societat integradora i enriquidora.