La polèmica sobre l’assignatura de religió sembla tornar a ocupar un cert protagonisme polític després de les últimes eleccions generals, malgrat que això no sigui més que el resultat de la pressió permanent del lobby catòlic per imposar els seus criteris. L’Església catòlica, única confessió que regula les seves relacions amb l’Estat mitjançant un tractat internacional o concordat –i no mitjançant un conveni aprovat per les Corts generals–, defensa l’acord concordatari de 1979 i voldria una assignatura de religió amb professors nomenats pels bisbes, però pagats per l’Estat, de caràcter quasi obligatori i avaluable a efectes del currículum escolar. La darrera proposta del govern del PP preveu una assignatura de cultura, valors i religió amb dues modalitats, una confessional (catòlica, evangelista, islàmica o jueva) i una aconfessional.

El sistema educatiu bàsic admet la pluralitat de centres (llibertat d’ensenyament de l’article 27.1 de la Constitució) sense perdre el seu caràcter d’àmbit de realització d’un dret i d’un deure fonamentals de les persones. Així es pot entendre que els pares no tinguin el dret de no enviar els seus fills a l’escola o que no puguin alterar les condicions bàsiques definides pel conjunt de la societat (no poden objectar l’ensenyament de la música, dels esports o de la vida sexual, per exemple). L’espai públic educatiu és d’inserció obligatòria perquè és una garantia de la igualtat dels ciutadans (article 1.1 de la Constitució) i perquè és la via de creació d’una comunitat política d’homes i dones lliures destinats a viure democràticament. Els nens i adolescents a l’escola pertanyen exclusivament a aquesta comunitat, circumstància que fa inadmissibles els signes de diferenciació identitària de caràcter religiós (la creu, el mocador islàmic, la kippa) o racial (certes formes de vestir).

Comencem per aclarir alguns conceptes. Francisco Tomás y Valiente distingia, amb encert, entre educació i ensenyament. L’ensenyament és transmissió de ciències i tècniques mentre que l’educació és la formació en un esquema de valors vertebrador dels coneixements adquirits. L’article 27.2 de la Constitució defineix els límits de l’educació, ja que el seu objecte ha de ser el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals, mentre que l’article 27.4 atorga a l’ensenyament bàsic els caràcters d’obligatorietat i gratuïtat. De la interpretació d’aquests dos preceptes es desprèn que l’ensenyament bàsic (en l’actualitat fins als setze anys) és un dret dels ciutadans, però –sobretot– és un deure. Aquest deure implica la creació d’un espai públic educatiu (amb independència que l’escola sigui pública, concertada o privada) al qual han d’adscriure’s tots els menors de setze anys (ho vulguin o no els seus pares) i en el qual la característica dominant és la transmissió (teòrica, pràctica i viscuda) dels valors constitucionals.

L’ensenyament bàsic es dirigeix a tothom d’acord amb una programació general (article 27.5 de la Constitució), s’organitza sobre una base participativa quan hom rep fons públics (article 27.7), i se situa sota la inspecció i homologació dels poders públics (art. 27.8). La Constitució defineix amb claredat l’espai públic educatiu i li atorga una importància central en la configuració de la ciutadania. Totes aquestes consideracions no poden oblidar-se a l’hora d’interpretar l’article 27.3 de la carta magna:

Els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares per tal que els fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb les seves conviccions.

El primer i més immediat significat d’aquest precepte és de caràcter negatiu: són incompatibles amb la Constitució les imposicions de qualsevol mena realitzades en matèria de religió i de moral, de tal manera que ningú no pot ser obligat a l’adoctrinament en una opció filosòfica que no hagi triat ell o els seus pares. L’article 27.3 té, doncs, un valor històric innegable, perquè trenca amb la confessionalitat de l’ensenyament, una pràctica constant al nostre país dominat per l’Església catòlica, però reforçada per l’aliança clérico-autoritària del franquisme. Des de l’entrada en vigor de la Constitució el sistema educatiu no podrà contenir l’ensenyament doctrinari de la religió o de la moral com a matèries obligatòries.

El segon significat de la norma comentada és conseqüència de l’anterior: en un règim de llibertats, totes les opcions religioses i morals poden desplegar-se i arribar a aquelles persones que triïn la respectiva opció. Els poders públics han de vetllar perquè això no es vegi impedit.

Aquest dos significats descrits corresponen a la mentalitat de la transició política espanyola: prohibir els monopolis ideològics i deixar a la responsabilitat dels ciutadans –dels pares diu la norma– la formació educativa dels fills. Aquests dos significats, al meu parer, ja podrien exhaurir l’aplicabilitat del precepte comentat, perquè ja suposen una innovació prou important en el nostre ordenament jurídic i en les regles de la vida social.

Però l’Església catòlica ha insistit a la llum de l’acord concordatari de 1979 –un tractat internacional, com he dit– a defensar una tercera interpretació de l’article 27.3 de la Constitució, de caràcter positiu i no merament negatiu: es tracta d’entendre que la garantia de formació religiosa i moral obliga els poders públics a oferir la formació doctrinal catòlica a totes les escoles i a finançar els costos del personal triat per la jerarquia eclesiàstica. Això va portar a l’establiment de l’opció ètica-religió a les escoles, substituïda per l’opció religió-altres activitats l’any 1994 en haver considerat el Tribunal Suprem contrari a l’ordenament que qui triava religió es veia privat de la formació ètica. Ara, com també he dit, es proposa introduir una assignatura amb diverses modalitats.

L’ensenyament de la religió catòlica és, per tant, d’oferta obligatòria per les escoles i de demanda voluntària pels alumnes. El mateix passa amb tres confessions més: evangèlica, islàmica i israelita. D’aquesta manera l’espai públic comú de l’escola es veu disgregat per les opcions religioses i morals dels pares dels alumnes i es realitza un trencament radical de la igualtat a l’introduir-se un factor identitari diferenciador. Al meu parer, la solució a aquest problema radica en tornar als primers i més senzills significats de l’article 27.3 i, d’acord amb la aconfessionalitat de l’Estat (cap confessió tindrà caràcter estatal –article 16.3 de la Constitució), acollir un plantejament de separació entre les esglésies i l’Estat: la religió i la moral com a doctrines no han d’ensenyar-se a l’escola, sinó a les respectives institucions religioses o d’altra mena.

No sembla, tanmateix, que aquesta sigui la via més probable en el futur immediat, al menys mentre no es replantegi seriosament l’estatut jurídic de l’Església catòlica a Espanya. Mentrestant, els pares podran continuar triant –sota una o altra modalitat– que els seus fills rebin una educació confessional a l’Escola o rebutjar aquesta possibilitat. Sembla així que la societat estigui dividida entre creients d’una religió i no-creients, una mica com passa als actes de jurament de càrrecs: uns juren davant la Bíblia, d’altres prometen sobre la Constitució, com si aquest darrer “llibre” no fos obligatori per a tots!

Encara no s’ha prestat excessiva atenció al fet que l’article 27.3 de la Constitució garanteix una formació religiosa i moral d’acord amb les conviccions dels pares. Si aquest dret ha d’interpretar-se, com volen els catòlics, en el sentit que existeixi una assignatura optativa per la “convicció” religiosa i moral de cada ciutadà, les possibles “conviccions” no poden reduir-se a les de les religions organitzades amb l’afegitó dels “sense religió”. No tenir religió és una opció, i ha de ser evidentment acceptada com a tal, però no és una convicció sobre la qual resulti possible formar els alumnes. La convicció pot ser, per exemple, l’humanisme laic, però encara ningú no ha reclamat que els seus fills siguin educats de forma laica.

L’explicació de la inexistència d’aquesta reivindicació ha de trobar-se en el fet que els laics hem defensat sempre la llibertat d’opció i ens hem acollit als significats garantistes i oberts de l’article 27.3 de la Constitució. Per als laics, la religió és una realitat respectable, però que ha de mantenir-se en l’àmbit de la privacitat i no afectar l’espai públic reservat a la convivència entre ciutadans iguals.

Potser ha arribat el moment en què els laics comencem a reclamar el dret a triar una educació laica per als nostres fills. La nova assignatura que proposa el Partit Popular o ha de desaparèixer o ha de tenir una sisena opció, al costat de les quatre confessionals i de la aconfessional, que és la laïcitat. Només així se situarà els laics en un pla d’igualtat amb els catòlics o els membres d’altres religions i es respectarà el mandat constitucional.