En l’actualitat, al si de la nostra societat, que viu el present de forma frenètica i angoixada i contempla acovardida el futur, es parla tot sovint i amb pessimisme de la immigració, dels problemes que comporta i sobretot dels que comportarà. Cal parar-nos un moment a reflexionar sobre tot plegat, sobre qui o què és el problema en cas d’haver-n’hi, etc. A continuació apunten algunes consideracions per contribuir a aquesta reflexió.

D’antuvi cal fer dos aclariments previs. El primer és que actualment el nombre d’immigrants que hi ha tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat espanyol és poc important en relació a la seva població, tot i que en ocasions se’n parla com si estiguéssim davant d’una allau humana. Avui, numèricament, la immigració és globalment poc significativa, però com que es concentra en pocs llocs fa que en determinats barris o indrets es faci visible la seva presència. En el futur, però, sí que sembla previsible que experimentarà un notable increment i és aquesta por al futur juntament amb l’esmentada concentració el que porta a exagerar la realitat present. Segons l’informe Aproximación al modelo migratorio español, elaborat pel col·lectiu IOE (un gabinet d’investigació sociològica), el nombre de treballadors estrangers residents a l’Estat espanyol representa el 1,7% del total, molt per sota de la mitjana dels països de la Comunitat Europea que és del 5%. El nombre de residents estrangers a Espanya és de 609.813, xifra a la que cal sumar uns 36.000 no comptabilitzats com a treballadors (estudiants, asilats polítics, etc.), uns 114.000 nacionalitzats espanyols des de 1995 i un nombre indeterminat però poc elevat d’immigrants sense papers. A més, en contra del que s’acostuma a pensar tan sols la meitat dels treballadors estrangers procedeixen del Tercer Món -els que provoquen por i rebuig-. El primer país de procedència és el Marroc amb 111.100, seguit del Regne Unit amb 68.271 i d’Alemanya amb 49.890.

El segon és que normalment es parla del problema que representen els immigrants (sempre referits als pobres procedents del Tercer Món) per als nadius i els problemes que comporten per al país receptor i s’oblida que qui pateix els problemes més greus de la immigració són en primer terme els mateixos immigrants, que es veuen forçats a abandonar el país en què han nascut per intentar millorar les seves condicions de vida, i en segon terme els països de procedència en perdre una part de la població que en general és la més inquieta i activa, amb el que això representa de pèrdua d’energies per millorar i transformar el propi país. I s’oblida també que la causa principal d’aquesta immigració es troba en la misèria existent en els països d’on procedeix, fruit en primer lloc del robatori al qual han estat, i continuen estant, sotmesos per part dels països que s’han enriquit amb el seu espoli.

La migració de població dels països econòmicament pobres, i en expansió demogràfica, cap a països econòmicament més rics i demogràficament deprimits és, mentre es mantinguin aquestes condicions, inevitable. Fins que no s’aconsegueixi acabar amb l’actual desordre mundial que ens imposa l’anomenada globalització, que no és altra cosa que el colonialisme i l’imperialisme “posats al dia”, adaptats a les noves tecnologies; fins que no s’aconsegueixi un desenvolupament a nivell mundial més just i harmònic, cosa que en el millor dels casos requerirà temps, esforços i lluites. Fins aquest moment la immigració i el seu increment durant els pròxims anys és inevitable.

La qüestió, per tant, se centra en com s’incorporen els immigrants a la nostra societat; la millor manera de fer-ho, tant pels que vénen de fora com pels que hem nascut aquí, és superar les mútues desconfiances, aprofitar els aspectes positius que per a tots pot comportar la immigració, etc. Cal evitar la formació de guetos o illes culturals més o menys enfrontats que viuen en mons socio-culturals diferents i tancats, unificats tan sols per l’explotació laboral i l’alienació consumista que imposa el poder econòmic. Cal que tots plegats -nadius i immigrants- participem en la construcció de la nostra societat, que decidim conjuntament i lliurement com viure el present i construir el futur, que siguem els amos de la nostra vida enlloc d’esclaus sotmesos a la tirania de les minories que controlen el poder -econòmic, polític, militar, cultural- i que ens volen dividits i enfrontats per dominar-nos més fàcilment.

Els principals obstacles que s’hi oposen provenen fonamentalment dels següents factors. El racisme ancestral i primari basat en el rebuig de la diferència, en el rebuig de qui pertany a una altra societat amb costums i cultura diferents, com a forma de refermar la validesa de la pròpia societat, els “valors” en què es fonamenta i l’autoestima d’un mateix, i que de fet, no és més que una manifestació d’inseguretat individual i col·lectiva i una falsa forma d’intentar superar-la, racisme avui encara present en primer lloc entre els nadius, però tot sovint també entre els immigrants.

Les motivacions econòmico-socials. En primer terme les dels propietaris del capital que utilitzen els immigrants com a mà d’obra barata i submisa. I per això mateix el nombre i les condicions en què es permet l’entrada d’immigrants va variant d’acord amb les seves necessitats puntuals de mà d’obra i és també per això que les lleis i disposicions es dirigeixen, de forma primordial, a mantenir la situació de provisionalitat i precarietat dels immigrants amb la qual cosa s’afavoreix la seva docilitat enfront de l’explotació a la qual són sotmesos. En segon terme les dels estrats econòmicament dèbils entre els quals moltes vegades es percep l’immigrant no tan sols com un competidor deslleial disposat -en realitat s’hi troba forçat- a acceptar les condicions de treball més dures, sinó també com a pertanyent a un estrat inferior damunt el qual poder abocar el propi malestar i les frustracions fruit de l’explotació i de l’opressió que es pateix. En aquest sentit qualsevol discriminació dels immigrants en el camp laboral és perjudicial, tant la negativa (la més freqüent), com la positiva (que en algunes ocasions es pot donar), en ser ambdues injustes i afavorir la xenofòbia, el feixisme i el mutu enfrontament.

La permanència, entre els immigrants, en el si del grup de procedència, dels mecanismes de dominació (principalment familiars i religiosos) imperants en el seu país d’origen, està afavorida per la necessitat que tenen d’agrupar-se entre ells i sentir-se ajudats davant la societat a la qual han emigrat, estranya i en moltes ocasions, hostil. Aquests mecanismes de dominació no substitueixen els propis de la nostra societat, en particular els que s’imposen per mitjà del mercat, sinó que els dupliquen. Per això els que posseeixen el poder en el nostre país procuren “respectar” o fins i tot afavorir els esmentats mecanismes, tret dels casos en què la seva manifestació pot resultar massa escandalosa per a la nostra societat i no poden amagar-ho, com en el cas de denúncies per l’ablació del clítoris, la venda de la filla al futur marit, etc.

El manteniment dels mecanismes de dominació originaris dificulta, igual que ho fa la presència de qualsevol altre mecanisme de dominació, l’evolució autònoma i lliure dels costums, la cultura, etc., dels immigrants i també la participació i l’aportació pròpies a la construcció de la societat en què actualment viuen i treballen. Cal no confondre, com en certs cercles està de moda fer-ho, el respecte i la defensa de les cultures dels diferents pobles, pel que tenen de just i d’enriquiment mutu, amb la defensa del respecte als mecanismes de dominació específics que pateixen els diversos pobles, mecanismes que cal combatre i tractar d’eliminar, pertanyin a la societat que pertanyin.

Si volem que la immigració, tot i el seu origen negatiu: la desigualtat i la misèria imperants en el món, es converteixi en un factor positiu i enriquidor per a tots, tal com altres vegades ha succeït en el transcurs de la nostra història i de la d’altres indrets del Mediterrani, és precís abordar aquest fet amb esperit obert i dialogant, sense falses superioritats, però també crític i sense por, així com també combatre els obstacles, abans esmentats, que s’hi oposen. En conseqüència, a nivell jurídico-legal cal eliminar tota llei específica per als immigrants; que aquests tinguin els mateixos drets i obligacions que els nadius i que tots els qui així ho desitgin puguin adquirir la ciutadania del país en què viuen i treballen i amb aquesta, la plena capacitat per participar en la configuració i transformació de les institucions i les lleis que regeixen el país, tal com exigeix tot règim democràtic. És a partir de tot això com serà possible la participació de tots en un projecte social conjunt que ens permeti avançar en la construcció d’una societat més rica i més justa, lliure i solidària.