Som laics? 17 mirades a la laïcitat.
Edició en català.
L’informe Som laics? 17 mirades sobre la laïcitat (Edicions Els Llums), de la Fundació Ferrer i Guàrdia, reflecteix que la religió (catòlica) segueix influint a l’hora de legislar, tot i que la seva empremta social disminueix.
Persones que es defineixen com a laiques a Espanya: el 1978, el 8%, el 2005, el 17%, el 2012, el 25%.
Les dades dibuixen una Espanya més laica, però les estructures que s’assenten sobre la idea d’una Espanya encara catòlica es neguen a acceptar la realitat i usen els ressorts al seu abast per forçar el motlle religiós.
L’informe Som laics? 17 mirades sobre la laïcitat (Edicions Els Llums), de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, reflecteix que “una de cada quatre persones es declara adscrita a opcions de consciència no religioses”. Aquest gairebé 25% dels ciutadans és tres vegades superior al de 1978, quan se situava en el 8%. El 2005 el percentatge era del 17%. El 52% de la població espanyola es declara religiosa.
No obstant això, la religió catòlica continua rebent un grandíssim finançament públic. A l’anuari, el periodista Pere Rusiñol fa referència a les “immatriculacions” perquè “el clergat porta temps registrant en nom propi béns que són de tots”. Una confessió que, encara majoritària al país, decreix i malgrat això viu en un “marc sagrat [el Concordat i els acords amb el Vaticà] que inclou una multitud de privilegis econòmics “.
Aquestes prerrogatives suposen, segons alguns estudis laïcistes “un impacte superior als 11.000 milions d’euros l’any i múltiples singularitats”, com la de no abonar l’Impost de Béns Immobles (IBI), amb el que l’Església s’estalvia 2.000 milions. Les estadístiques que recull Som Laics? contraposen, en aquest aspecte financer, que els declarants que sostenen econòmicament l’Església catòlica han caigut 5,5 punts des de 2000: avui dia són el 33,7%. És a dir, els fidels van aportant menys diners a la seva institució, però l’Estat li manté un estatus molt més afavoridor.
La fotografia educativa assenyala que el 68% dels estudiants a Espanya va a centres públics (on l’alternativa a religió creix fins al 56% dels matriculats). La resta estudia en col·legis o instituts privats. El 80% dels privats són concertats, és a dir, els sostenen fons públics trets dels impostos. Doncs bé, l’anuari reflecteix que el 69% d’ells són centres religiosos: 4.100 milions d’euros de la Hisenda espanyola financen aquests centres.
Al país, una mica més de la meitat dels estudiants estudia religió. L’altra meitat cursa assignatures alternatives, una tendència que ha crescut deu punts en l’última dècada: els alumnes abandonen religió. Tot i això, el projecte de llei educativa del Partit Popular (la LOMCE) introdueix el caràcter obligatori i avaluable de qualsevol matèria que rebi els que no desitgen l’ensenyament religiós, amb la idea d’aturar l’èxode. I, a més, es pot afegir que, des de fa un parell de cursos, de les aules ha desaparegut l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, segons una de les firmes convidades a l’anuari, el doctor en Filosofia Luis María Cifuentes, per “la por a una ètica cívica laica “.
¿Somos laicos? 17 miradas a la laicidad.
Edició en castellà.
Educació per a la Ciutadania va néixer, segons es recorda en el text, “seguint la recomanació del Consell d’Europa de 2002 sobre l’ensenyament de la matèria Education for democratic citizenship en els sistemes educatius de la Unió Europea. El Govern d’Espanya havia signat en el seu moment aquesta recomanació i, per tant, s’havia compromès al seu compliment “. La crítica immediata sobre “adoctrinament” va fer que famílies conservadores acudissin als tribunals per “objectar” del seu estudi.
Amb l’arribada del Partit Popular al Govern de la nació, el compromís amb el Consell d’Europa s’ha esfumat amb el beneplàcit de la Conferència Episcopal.
Un tercer aspecte analitzat en aquest volum és el de les llibertats personals. El 2012 el Tribunal Constitucional va confirmar definitivament el matrimoni homosexual. Havia estat un dels cavalls de batalla que havia traçat el límit entre la configuració religiosa de la societat i la concepció laica de les relacions entre persones. Actualment, el 66% dels matrimonis fuig dels temples. Des de 2000, les unions civils no baixen del 60%, any rere any. I els naixements fora del matrimoni (amb la mare soltera) arriben al 37%, quan el 1990 es van clavar en el 9,6%. Les dades tornen a parlar d’una societat que s’enquadra cada vegada més en la línia laica, i de la reacció dels mecanismes de legislació i conformació d’allò que és públic, als quals els costa adaptar-se.
Arribats a aquest punt, la legislació sobre l’avortament, analitzada en aquest document, està a punt de fer tornar Espanya al costat dels països que consideren la interrupció de l’embaràs com una cosa que només es pot justificar si hi ha “situacions objectives” que ho permetin. Ignasi Llorente subratlla que això “ho treu del terreny de la subjectivitat, és a dir, de la llibertat”.
La majoria dels països de la Unió Europea regula l’avortament per terminis. D’aquesta manera, la interrupció de l’embaràs fins a cert moment és una decisió de la mare. Així funcionen a la UE (excepte Polònia o Irlanda), els Estats Units i l’Àsia (menys Japó). Per normes de supòsits (que fan que la decisió la prenguin instàncies diferents, tercers…), hi ha els estats sud-americans (excepte l’Uruguai), l’Orient Pròxim, Oceania i l’Àfrica (menys Sud-àfrica). Espanya va aprovar el 2010 una llei de terminis fins a la 14a setmana que el 2012 el Govern de Partit Popular ha promès derogar.
Article original en castellà publicat a eldiario.es el 03/06/2013:
España: gente más laica, instituciones igual de religiosas
Comentaris recents