Joan-Francesc Pont Clemente (Barcelona, 1957) és Catedràtic de Dret financer i tributari a la Universitat de Barcelona i president, des de la seva creació l’any 1987, de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. Tenim aquesta conversa al jardí de l’antiga Escola d’Empresarials, ara Facultat d’Economia i Empresa de la UB. No pot evitar dir al començament que la laïcitat ha estat un dels grans combats d’aquesta Universitat des dels temps en que el bisbe de Barcelona tenia la potestat de cessar els professors heterodoxos, o fins i tot ara, quan la “Immaculada Concepció” encara presideix el Paranimf, una imposició del rector Luño Peña als anys quaranta contra la que ningú no ha gosat rebel•lar-se. Quan ara la Llei obligui a treure aquest quadre –continua dient- alguns invocaran la Història, i mentiran, perquè el Paranimf sempre havia estat presidit per un quadre del rei o la reina o del president de la República.
Quina és la posició de la Fundació davant la proposta de reforma de l’actual Llei de Llibertat Religiosa?
La perspectiva d’una entitat defensora del lliurepensament només pot ser la que sosté que la llibertat ideològica, religiosa i de culte ja es garanteix de forma radical a l’article 16.1 de la Constitució. La Llei de Llibertat Religiosa de 1980 és, més aviat, una restricció d’allò previst per la Constitució i em temo que la reforma en curs podria ser una nova limitació, un nou entrebanc a la llibertat de consciència.
Com dius? Com pot ser l’afirmació de la llibertat religiosa un obstacle a la llibertat de consciència?
En realitat, crec que hi ha un conjunt de drets reconeguts a la Constitució que no necessitarien cap Llei de desenvolupament, com el d’associació, el d’objecció de consciència al servei militar o el de religió. La llei intervé en aquestes matèries per regular-les i molt sovint no pot evitar reduir l’abast del seu exercici. Una llei sobre llibertat de religió, per exemple, que contribuís al reconeixement de comunitats separades de ciutadans, regides per normes imperatives diferents o per excepcions de tolerada anòmia, seria contrària a la unitat del concepte de ciutadania i, per tant, una restricció il•legítima de la llibertat.
Per què?
La religió és una opció personal que pot viure’s col•lectivament. Aquesta és la raó per la qual la Constitució parla de llibertat religiosa i de culte. La religió és el vector intern i el culte, el vector extern. L’exercici d’aquestes llibertats, com el de totes les altres llibertats no és il•limitat, es modula per les relacions de les llibertats entre elles i d’aquestes amb els drets i els deures dels ciutadans. El primer dels drets és la igualtat davant la llei, el que implica la prohibició de qualsevol discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o condició o circumstància personal o social. Així ho estableix l’article 14 de la Constitució.
I?
Doncs que el sistema de principis i valors inspiradors de la nostra democràcia col•loca en el centre el desenvolupament integral de la personalitat, cosa que comporta interpretar la llibertat ideològica com a llibertat de consciència. La llibertat de consciència no necessita una llei que la garanteixi, la llibertat de consciència, simplement, s’exerceix, en un marc afavorit per la vocació emancipadora d’un sistema educatiu universal laic. Una llei de llibertat de religió corre el perill de quedar-se a mitges, no separar l’Església Catòlica de l’Estat, mantenir els seus privilegis, reconèixer privilegis a altres religions i fins i tot significar un retrocés. El que sí que cal és una legislació que suprimeixi els obstacles històrics a la llibertat de consciència.
Per exemple?
La monarquia tradicional catòlica reprimeix a Espanya, durant cinc-cents anys, la llibertat de consciència fins a l’extrem que monarquia i religió són una mateixa cosa.
Monarquia o Estat?
L’Estat i la nació no comencen a existir fins a la Constitució de Cadis. Fins llavors, i durant els subsegüents períodes absolutistes, l’Estat o no existeix o es desdibuixa davant la unitat monarquia-religió. El segle XIX és l’escenari del combat del liberalisme per construir un marc de convivència secular, i la dictadura franquista ens fa retrocedir en el temps vers l’obscurantisme. A l’actualitat, la monarquia parlamentària ja no és una monarquia (el govern d’una persona), sinó una corona, un símbol al servei d’una república democràtica. És en aquest context que cal separar l’Església Catòlica de l’Estat i separar també les confessions religioses de l’Estat.
No hem assolit encara aquesta separació?
De cap manera. L’església del cardenal Tarancón va donar passos importants durant la transició, però l’església de Rouco o de la majoria de bisbes actuals ha relegat Tarancón a l’oblit i insisteix a recuperar parcel•les de poder, amb el consentiment més o menys dissimulat dels successius governs. La pervivència dels acords amb la Santa Seu com a tractats internacionals que regulen matèries de dret intern, el finançament públic de l’església –confessió a través de l’IRPF, la posició de l’església a l’entramat institucional des de les cerimònies d’estat, comunitat autònoma o ajuntament fins als hospitals, les presons o l’exèrcit, l’agressivitat doctrinària de l’església al sistema educatiu, en són només algunes mostres. Cal una llei de separació i cal reduir l’estatus jurídic de l’església i de la resta de confessions com entitats de dret privat.
Vols dir –com et retraurien algunes persones– que l’Església ha de tancar Càritas?
Ni ho vull dir ni ho he dit mai. Els sectors clarividents del catolicisme no accepten de cap manera la defensa dels privilegis eclesials en l’existència de serveis a la comunitat. Això és traficar amb els desheretats de la terra! Les entitats d’assistència social són imprescindibles i molt meritòries i han de rebre el suport dels poders públics, si compleixen l’ordenament jurídic, sense distinció per raons ideològiques o religioses. I sense caure en el parany que l’acció desinteressada al servei dels altres sigui un monopoli religiós.
Per què has remarcat l’incís “si compleixen l’ordenament jurídic”?
Perquè aquesta és una qüestió clau: hi ha sectors religiosos que juguen amb un doble llenguatge: un d’extern, de cara a la resta del món, i un d’intern, de forta repressió de l’autodeterminació ètica dels seus adeptes. Els diners públics no poden finançar agrupacions que destrueixin la llibertat ciutadana, al mateix temps que les administracions han de perseguir les sectes o similars basades en el seguiment d’un credo totalitari…
Per entendre’ns …
Deixa’m que ho digui d’una altra manera: la religió és un dret, però no pot ser un deure! La república ha de mostrar el seu més gran respecte per la religió-dret i un rebuig ferm davant la religió-deure. Abans que m’ho preguntis: la religió-deure és la religió-presó, la que marca exteriorment els seus fidels amb signes de reconeixement, la que tolera o promou la pressió policial o social pel seguiment dels seus manaments, la que exerceix la violència o la marginació sobre els dissidents…
Això és el que entens per laïcitat?
Aquesta concepció de la religió-dret és una de les conseqüències de la vigència del principi de laïcitat que, com veuràs, no té res a veure amb la reclusió dels creients a la sagristia, ni amb la destrucció de les creus als camins o als monuments, una acusació clerical recurrent. On no hi pot haver una creu és a l’escola o a la porta d’un cementiri. La creu, o qualsevol altre signe religiós (la mitja lluna, l’estrella de David, un colom, una espelma…) o filosòfic (l’escaire creuat amb el compàs, una torxa…) poden, naturalment, figurar a un temple, a un altre edifici o a una tomba. I per respondre la teva pregunta, entenc la laïcitat com l’arquitectura espiritual de la ciutadania republicana, és a dir, com el principi rector d’una societat governada per la tolerància.
Laïcitat o laïcisme?
Laïcitat i laïcisme són termes sinònims que es refereixen a un mateix concepte: l’organització política de la convivència basada en el Dret i no en la teologia, en el respecte dels drets de la persona i no en la subjecció a les autoritats religioses imposada per les lleis civils o per l’abstenció còmplice de les autoritats civils, en el dret de cada home i de cada dona a cercar les seves pròpies vies cap a la felicitat.
Si vols introduir un matís, exclusivament a efectes pedagògics, la laïcitat és un principi rector de la Ciutat i el laïcisme és la tensió militant que fa possible la vigència del principi.
Creus que és necessària aquesta tensió? La laïcitat no s’acabaria amb la consagració de la neutralitat?
Sincerament, no hi ha laïcitat possible sense militància laïcista, sense vigilància sobre l’apropiació d’una escola o d’un barri per un grup tenyit de religiositat integrista, sense obertura d’espais oxigenats que permetin l’emancipació laica.
Emancipació laica és sinònim d’abandonament de la religió?
Al contrari, la laïcitat no tanca mai portes, ajuda a obrir-les. Restitueix la seva dignitat a la religió perquè la transforma de vincle feudal en exercici d’una opció. La laïcitat és l’atmosfera en la qual poden florir múltiples expressions de religió liberal, mútuament respectuoses entre elles. Un dia, a la Lliga per la Laïcitat hi seran representades les principals corrents de religió liberal al costat de l’humanisme lliurepensador.
Un dels atacs a la laïcitat és que vol substituir les religions clàssiques per una nova religió atea…
La laïcitat no és una religió ni un sistema tancat d’idees, sinó la via que permet el desenvolupament de totes les creences i conviccions al voltant de l’eix d’una ètica civil compartida i del respecte als valors universals continguts a la Declaració de Drets Humans i altres instruments jurídics internacionals similars. Els integrismes neguen la possibilitat d’una ètica civil perquè el seu objectiu és imposar-se d’una forma més o menys violenta sobre el conjunt de la humanitat. Aquest és el perill més greu dels que es consideren posseïdors de la veritat, en lloc d’humils cercadors de la veritat.
Una religió atea, insisteixen alguns, amb el símbol de les parets buides?
Ho he llegit. La laïcitat no reclama cap paret buida, sinó que les parets siguin decorades per la imaginació i la creativitat humanes. Hi ha molts símbols universals que són integradors des de les cultures de l’antiguitat. Els que volen un sol símbol, únic, sí que defensen les parets buides, presidides per la “marca” de la seva fe, com una forma d’imposició de les seves creences.
La Fundació Ferrer i Guàrdia exhaureix la seva proposta filosòfica en la laïcitat entesa com un principi?
La Fundació posa en primer lloc del seu combat republicà (insisteixo, en el sentit de repartir entre tots els ciutadans l’antic poder de la monarquia i de la religió, un objectiu perfectament compatible amb la corona) l’assoliment ple de la laïcitat política. Però al mateix temps ofereix la seva pròpia opció –que podríem anomenar humanisme o lliurepensament o laïcitat filosòfica– a totes aquelles persones que defineixen la seva espiritualitat per referència a l’experiència de la vida humana.
Una espiritualitat laica? El laïcisme no és bàsicament materialista?
Són dues preguntes molt diferents. L’espiritualitat laica no és patrimoni dels humanistes agnòstics o ateus, és un concepte sinònim d’espiritualitat liberal que identifica les persones que posen l’amor per damunt del dogma, que opten per la recerca enlloc del catecisme i que rebutgen ofegar-se en la ignorància i en la superstició, per obrir la seva ment al progressiu reconeixement que la saviesa consisteix en l’acceptació de la nostra ignorància. L’espiritualitat dogmàtica és un oxímoron perquè redueix la capacitat humana a la repetició de frases escrites fa milers d’anys i, en canvi, l’espiritualitat liberal és una manifestació d’obertura intel•lectual i emocional. Sobre la dualitat laïcisme-materialisme, cal negar-la rotundament, ja que el laïcisme és la clau alliberadora de l’esperit.
Parlem, doncs, de laïcitat política i de laïcitat filosòfica?
Tècnicament, sí; però crec que ajudaria a clarificar les coses deixar al terme laïcitat el seu significat polític i optar entre humanisme i/o lliurepensament per a la laïcitat filosòfica. De fet, m’agradaria veure un dia com l’MLP manté les seves sigles però canvia el seu contingut des de l’històric Moviment Laic i Progressista vers el futur Moviment Lliure Pensador!
M’he quedat amb un munt de preguntes per fer, però hem cobert ja el format previst. Per què creus que la laïcitat li costa tant a aquest país?
Una de les raons més importants és que fa cinc-cents anys vam ser exclosos per la monarquia catòlica dels beneficis intel·lectuals de la Reforma. Al contrari, vam ser condemnats a la misèria cultural tridentina i hem sotmès a la Inquisició tots els nostres caps privilegiats. N’estem pagant un preu molt alt i per contribuir a la redacció d’un relat de futur més brillant, reivindiquem els nostres heterodoxos i els nostres heretges i defensem la llibertat de pensar i l’autonomia moral.
Comentaris recents