Pilotes, cuixes, culs. I crits. Xiulets, banderes, himnes. I crits. Esgarrifances, ensopegades, lesions. I crits. Símbols, tribus, samarretes. I crits. Vestuaris, entrenadors, presidents. I crits. Periodistes, empresaris, constructors. I crits. Propaganda, finances, televisió. I crits. Canaletes, llaunes de cervesa, pixats. I crits. Fitxatges, espònsors, negocis. I crits. Adhesions, exclamacions, tradicions. I crits. Batejos, iniciacions, commemoracions. I crits…
I més crits. Quan l’abassegadora obligatorietat de vibrar amb un tòtem determinat i preexistent a tots els altres somnis, irrenunciablement lligat a les emocions més compartides, i vehiculat per alguns dels més punyents protagonistes del capitalisme de l’espectacle ens vol traslladar cap al regne de la unanimitat expressada en crit –de joia, d’exaltació, de ràbia, de potència, d’impotència, de supèrbia, de queixa, de victòria, de derrota…- què fem els qui no sentim el crit ? A banda de visitar de tant en tant els camarades experts en otorrinolaringologia, fer-nos-ho mirar, potser. Perquè, déu-n’hi do, la capacitat udolant del crit ! Que no té déu que l’aturi ! T’hi posis com t’hi posis, despistis com despistis, el crit acaba per arribar. No es pot fer veure que no hi ets. O que ell no hi és. No pots pretendre romandre al marge de la cridòria, a menys que tinguis l’oportunitat d’emigrar cap a Europa –no, aquesta no, l’altra, aquell satèl·lit de Júpiter… I segur que, allà dalt, algú se’n fa ressò, també. No ens podem amagar. Ni passar per més excèntrics del que potser alguns ja ens consideren. No hi ha volta de full. El crit. Sempre el crit, al voltant del tòtem. I si critiquem l’enorme quantitat de diners que s’inverteixen en aquests onze senyors –bé, en aquests grupets d’onze en onze, en els seus entrenadors, managers, directius, retransmissions…- i l’efecte social, econòmic, ambiental i cultural que representen ? Ah ! És clar, són les coses del capitalisme, del lliure mercat, de les lliures (lliures ? sempre ?) opcions privades. I si critiquem la inversió propagandística que fan, en determinats bruixots i alguns tòtems, algunes televisions i ràdios públiques, especialment la « seva » (també en diuen la “nostra”…) Ah! És la lluita per l’audiència! És la competència! O és l’obligació de retre homenatge permanent al déu que bota i botant, vota? És a dir, que decideix. No tant com els anònims –no és veritat, tenen nom i cognoms- explotadors de la salut i la suor –també de les llàgrimes- de tants currants d’arreu del món, autoanomenats mercats financers, però els falta ben poc… Sí, és veritat, els socis, els aficionats, bona part de l’opinió pública –la majoria, suposo- hi està d’acord. Per això els bruixots dels tòtems de les tribus mouen tants i tants diners. Hi estan d’acord ? Però si també s’hi queixen ! I, de vegades, potser també se’n recorden de les diverses potes de l’imperi Berlusconi. Mentrestant, pilotes, cuixes i culs continuen mobilitzant sensibilitats i estupefaccions sentimentals. I ànims comunitaris, més ben dit, comunitaristes, malauradament comunitaristes, almenys en una part de les seves intencions. I continuen els crits…
Tampoc no és que m’interessi ni m’exalti gaire l’òpera, la veritat. Però, almenys, els crits es produeixen a cobert, sota terrat. En un indret delimitat. I no col·lapsen les línies d’autobusos. Nietzsche, en això, no tenia raó. Déu no ha mort, encara. Té forma, cara, color, cuixa, cames i cul. I també xuta. I bota i fa botar. I, botant, vota.
Comentaris recents