Armats de Pravda i de la Veritable Moral, el judaisme, el cristianisme i l’islam ocupen tots els àmbits de la vida quotidiana, comprenent-ne el de la cuina i la cultura alimentària.
Un exemple: al 2009, els organitzadors del «mercat jueu» del poble de Sant Climent de Sescebes van introduir una novetat, «el sopar de les Tres Cultures» -sí, en majúscules. Amb motiu d’aquesta trobada culinària, podeu tastar «plats cristians, musulmans i jueus» en l’ordre cronològic correcte, per tant, un entrant jueu, un plat fort cristià i un postre musulmà (1).
Simpàtic, no? Doncs bé, NO, perquè aquesta invitació aparentment innocent i tolerant no és res més que una mentida i una equivocació. Vegem per què.
D’entrada, la mateixa idea que existeixi una cuina religiosa és un exemple molt fort de la usurpació, sí, jo diria que del segrest d’un tret elemental, material i completament natural (i no pas sobrenatural) de la vida quotidiana : beure i menjar. Però, agafats per la religió i lligats a la Veritat Única i la Moral Única, beure i menjar són allunyats de les seves funcions de base que consisteixen en la necessitat i el gaudi.
En segon lloc, és cínic presentar aquest àpat com una harmonia intereligiosa de tres (!) plats, atès que la relació ecumènica entre aquestes tres cuines és forçosament del mateixa nivell que l’ecumenisme entre les mateixes religions en si !
En tercer lloc, tot plegat és una mentida, perquè aquestes tres religions monoteistes no són pas favorables a una cultura alimentària, ben al contrari : són els veritables campions de la prohibició del goig (la sexualitat, la dansa…) i del no-reconeixement de les necessitats elementals de la vida material (2). A més, la prohibició alimentària es troba al cor mateix dels seus codis de prohibicions i d’obligacions. Dues religions prohibeixen el porc, una l’alcohol ; una tercera imposa el peix com a signe de renúncia ; totes estan a favor del dejuni i de la quaresma –fins i tot per als que pateixen fam. Com és costum, es contradiuen, però a la pràctica es posen d’acord per tal que l’única alimentació acceptable sigui aquella que porta el segell religiós : beneït, hallal, kosher… També es posen d’acord per condemnar tot allò que és carnal, la carn i totes les manifestacions del cos, per exemple, la nuesa, la sexualitat, la dansa… Beure i menjar són una parella doblement perillosa des del punt de vista carnal, com a, en primer lloc, font de gaudi en període d’abundància i, d’altra banda, necessitat elemental quotidiana.
En quart lloc, la usurpació comporta arrogància: no és pas per atzar que religió i cultura alimentària siguin presentades aquí com a sinònim; en efecte, se us convida a participar en una manifestació cultural mentre que es tracta d’un esdeveniment religiós!
Finalment, cal posar de manifest l’adoctrinament soterrat a nivell lingüístic i, en particular, gramatical, quan se’ns parla d’un sopar «de les tres cultures» («de les Tres Cultures») i no «de tres cultures», indicant, en la primera formulació, que no hi ha més que tres cultures! Amb Majúscula, és prou clar…
Però, ostres!, quina serà la beguda per acompanyar aquest àpat tri-cultural? Serà, potser, massa delicat per a l’ecumenisme «cultural», perquè no se’n parla en absolut?
NOTES
[1] «El Punt del Fiesta», a El Punt, 9 abril 2009.
[2] Durkheim fa notar justament que moltes prohibicions o rituals cristians no tenen cap relació amb Déu o amb l’ésser espiritual, com «l’aïllament de la dona al llarg dels períodes del part» i «la gran majoria de les prohibicions alimentàries» A : Marc Augé : «Génie du paganisme», ed. Gallimard, série Folio, pàg. 32
Comentaris recents