El debat sobre la laïcitat adquireix un aspecte inquietant.
Hi ha confusions comeses per una part de la classe política. La més terrible i, sens dubte, la més perillosa, és la que consisteix a considerar que la laïcitat ha de ser exhibida com un mur contra “ el musulmà ” que envaeix França. Madame Marine Le Pen només parla de la laïcitat quan es troba amb un musulmà. L’integrisme catòlic, el creacionisme, no l’hi suposen cap problema.
Es tracta d’una instrumentalització de la laïcitat en profit d’idees retrògrades que no formen part del mínim corpus republicà. Expressa, igualment, la confusió entre el ciutadà d’origen àrab i el musulmà, com si totes les persones que són compatriotes d’origen àrab fossin necessàriament musulmans!
És cert que aquesta confusió és mantinguda per la voluntat d’alguns, suposadament partint d’una bona intenció, de lligar la qüestió de la laïcitat a la de la integració.
Es poden esmentar nombrosos exemples: bons burgesos catòlics ben nascuts que, sigui per desconeixement, sigui perquè no volen respectar els principis laics, o, fins i tot, protestants que, ells també, demanen la revisió de la llei de 1905 per tal de finançar llocs de culte per a les esglésies evangèliques…
La laïcitat afecta tots els ciutadans francesos siguin els que siguin els seus orígens, i la integració no amaga la seva problemàtica principal. La laïcitat pertany a tothom i afecta tothom!
Algunes propostes d’importants membres del personal polític redueixen, d’altra banda, la laïcitat a la llibertat religiosa. La laïcitat és, de ben segur, la llibertat d’exercici dels cultes, però això no és més que una branca de la laïcitat, per tal com la principal és el respecte a la llibertat de consciència i la no ingerència de l’Estat en els afers religiosos i, com a corol·lari, la no ingerència de les religions en els afers de l’Estat.
Per tant, que l’Estat, avui, obri una reflexió sobre « el lloc de l’Islam en la societat francesa » és, evidentment, una nova confusió en el terreny de la laïcitat. No és feina de l’Estat reflexionar sobre el lloc de l’Islam, o del catolicisme, o de tots els altres corrents de pensament espiritual o filosòfic en la societat francesa. És feina de l’Estat fer respectar les lleis de la República en tots els terrenys, i prou. Són els musulmans, els catòlics, els jueus creients, els protestants, els budistes… els que han d’organitzar el seu propi culte i fer el que calgui perquè aquest culte trobi el seu lloc dins la societat francesa i, en particular, dins els principis que fonamenten el pacte republicà, recordats notablement pel preàmbul de la Constitució de 1958.
Tanmateix, molts polítics, tant d’esquerra com de dreta, es proposen importar del Canadà els “ajustaments raonables”. Una tribuna d’opinió de responsables ecologistes apareguda fa poc en el diari Libération era molt clara des d’aquest punt de vista i s’hi podia trobar, en el fons, el concepte de laïcitat positiva tan preuat pel president de la República. És, també, una confusió rebutjable.
Acceptar els codis religiosos a les cuines de les escoles públiques, impulsar la identificació cultural, nascuda d’una espiritualitat religiosa, a l’interior d’una societat, acomodar-se efectivament a determinats comportaments, com, per exemple, les pregàries al carrer, no és permetre una laïcitat anomenada oberta i tolerant, sinó, al contrari, reduir la laïcitat a la diversitat i, per consegüent, posar en qüestió el principi mateix de la laïcitat, que és un principi jurídic i filosòfic que s’ha de situar per damunt dels signes culturals.
I, naturalment, amb aquest debat, s’arriba a la principal confusió, que consisteix a voler modificar la llei de 1905 o, en tot cas, a trobar les maniobres i paranys reglamentaris per, sense canviar la llei de 1905, facilitar el finançament públic de la construcció de llocs de culte i, en particular, de mesquites. És una falsa bona resposta. És, d’entrada, obrir la caixa de Pandora i que ningú no s’estranyi, aleshores, que alguns facin passar el finançament d’escoles confessionals pel biaix dels contractes d’associacions, o la tècnica de contractes emfitèutics utilitzada per alguns ajuntaments per, justament, facilitar la construcció de llocs de culte.
La llei de 1905 és, sobretot, recordem-ho, una llei de compromís, que ha pacificat al llarg de molts anys, fins avui, les relacions entre l’Estat i la religió i, com a conseqüència, les religions i la societat. El catolicisme ho ha comprès prou bé.
Que l’Estat o les col·lectivitats públiques financiïn o participin en el finançament d’un lloc de culte és una presa de posició ideològica, filosòfica o religiosa que viola el principi de neutralitat de l’Estat i de les col·lectivitats públiques. És privilegiar una part de la població sota l’únic criteri d’una fe i de la pràctica d’un culte, en detriment d’una altra part de la població –que s’oblida sovint- i que és, certament, en tot cas a França, majoritària, una part de la població que no es reconeix en cap religió, que no participa de cap culte i que no se sotmet a cap església, que nega l’existència d’un déu i reivindica una concepció materialista de la vida, o que, senzillament, dubta…
La laïcitat és el dret de creure o de no creure. La llei de 1905 és el posicionament d’un Estat que no pren partit en aquest dret de creure o de no creure, però que el fa respectar, simplement, sense afavorir, per això, una cosa o l’altra.
És cert que França té arrels cristianes, però la França republicana s’ha construït al voltant dels valors de les Llums, i els progressos científics, socials i de costums han estat realitzats sovint contra l’Església catòlica.
Finalment, cal, encara, recordar que la tria no és entre dictadura laica i dictadura islàmica? Laïcitat és democràcia!
Comentaris recents