El crac financer del 2008 fou el tret de sortida de l’esclat de la profunda crisi financera i econòmica en la qual ens trobem immersos. Iniciada als EEUU -el cor del poder financer i militar-, s’expandí ràpidament al conjunt dels anomenats països més desenvolupats, comportant importants conseqüències negatives per al conjunt de l’economia globalitzada. Una crisi que a l’actualitat està colpejant amb especial duresa Europa i els EEUU. A l’Estat espanyol aquesta crisi és encara més profunda en haver confluït amb la seva pròpia crisi especifica, deguda a les característiques del model econòmic pel que va optar l’Estat espanyol a partir del que Felipe González batejà com a reconversió industrial, quan en realitat es tractà d’una desindustrialització. Model que, basat en el turisme, la construcció i l’especulació, donà lloc a una baixa productivitat, una progressiva pèrdua de poder adquisitiu dels salaris, l’increment de l’endeutament, i a una importació massiva de mà d’obra barata en un curt període de temps (1).
Crisi que ha impactat en una societat desestructurada, immersa en una greu crisi social fruït de l’èxit obtingut per la ideologia capitalista en aconseguir imposar, com a veritat única, de forma generalitzada (tret de petits reductes amb poca incidència mediàtica), les seves pròpies concepcions i “valors”. Concepcions com l’acceptació del sotmetiment dels individus i la societat al “diktat” de l’economia, d’unes suposades “lleis de l’economia”, que, en realitat, no són més que unes simples regles de joc per tal que l’activitat econòmica es desenvolupi no amb la finalitat de satisfer les necessitats materials dels individus de carn i ossos (això, en aquest joc, és en si mateix irrellevant), sinó en funció que es pugui realitzar el benefici capitalista i l’acumulació de capital. Establir com a valor central la competitivitat, la lluita de tots contra tots, en contra de la lliure col·laboració i la solidaritat. Imposar com a objectiu de benestar individual i de prestigi social el consumisme exacerbat i frustrant, en contra del fruir de la vida, basat en el coneixement, les relacions amb els altres, el gaudi de la natura, del cos dels altres i del propi…
Una societat, a més, en la qual s’ha establert majoritàriament la servitud voluntària basada en “tancar els ulls i dormir tranquil mentre jo pugui anar tirant, al preu que sigui”. Una societat que ha perdut l’esperit crític i que ha renunciat a prendre les seves pròpies decisions, les quals ha deixat en mans dels amos: els propietaris i gestors del capital financer i especulatiu, i els seus aliats i socis, els senyors de la guerra. Decisions que els amos executen per mitjà dels seus capatassos: els tecnòcrates al seu servei, els alts buròcrates de l’Estat i els polítics professionals.
Ara be, el ràpid i creixent empobriment de la immensa majoria de la població que ha provocat la crisi, l’expropiació desenfrenada dels béns públics i privats pel capital financer i especulatiu, l’eliminació de les conquestes socials i polítiques, la fatxenderia de que fan ostentació els amos i els seus capatassos, amb uns beneficis, sous i corrupcions fora de tota mesura, ha portat a una indignació creixent, i d’aquí l’èxit i l’ampli suport que tingué a l’Estat espanyol el 15 M.
Indignar-se, és a dir, enfadar-se, emprenyar-se, pot ser un primer pas per obrir els ulls i sortir de la servitud voluntària, però tan sols ho pot ser, perquè si després es considera que manca la capacitat d’enfrontar-se a la situació, es pot tornar a caure en la servitud basada en la por. Indignar-se és del tot insuficient per superar l’actual situació.
A més, indignats per què? Perquè ja no es pot ni tan sols continuar vivint com fins ara, amb la mateixa servitud voluntària?
Per això és del tot necessari REFLEXIONAR sobre la societat en la que vivim i REPENSAR les nostres “veritats”: valors, conviccions, forma de vida, de relacionar-nos amb els altres i amb la natura… Sempre a partir del nostre propi esperit crític i de forma permanent. Al meu entendre, tan cert és el que va dir Antonio Machado: “caminante no hay camino, se hace camino al andar”, com que, per posar-nos a caminar, cal saber, encara que sigui només aproximadament i de forma provisional, on som -i per això ens cal REFLEXIONAR- i cap a on volem anar -i per això ens cal REPENSAR-.
UN PARELL DE PINZELLADES PER AL DEBAT
REFLEXIONAR
És evident, i ja se n’ha parlat bastant (2), quines són les causes que van desencadenar la crisi, així com quins són els seus responsables: els propietaris i gestors del capital financer i especulatiu amb la seva patològica ànsia d’enriquir-se sense mesura, i els seus capatassos i col·laboradors.
També és evident que les mesures que s’han pres des dels centres de poder polític i econòmic estatals i supraestatals, des de l’esclat de la crisi fins avui, no han portat a superar ni a pal·liar la crisi, ni tampoc a crear o facilitar les condicions per fer-ho possible. Ans al contrari, han portat a aprofundir la crisi, amb les greus conseqüències que té per a la vida de la immensa majoria de la població. Res d’estrany, si es té en compte que aquestes mesures han estat dictades pels mateixos responsables d’haver-nos portat a l’actual crisi. Els quals l’únic que pretenen és garantir que no es posi en perill la continuïtat del seu frenètic enriquiment, tot i les nefastes conseqüències que comporta per al conjunt de la població.
Ara, per tal de saber on som, el primer que cal és plantejar-nos la següent pregunta: ens trobem davant d’una crisi de la societat capitalista, que tot i que greu, es pot superar -solucionar-, amb la seva pròpia lògica i mecanismes de funcionament? O bé davant d’una crisi sistèmica, d’una crisi global de la societat capitalista, que aquesta no pot superar? Una crisi que només es pot superar substituint l’actual societat per una societat nova, basada en uns valors, pressupostos i paràmetres diferents dels actuals?
Respondre a aquesta pregunta constitueix una qüestió prèvia, necessària encara que no suficient, per poder orientar els nostres esforços i actuacions cap a la sortida de la crisi.
A aquest respecte, hi ha la resposta dels ideòlegs de la globalització neoliberal, els quals, contra tota lògica però coherentment amb els interessos que defensen -els del capital financer i especulatiu-, afirmen que la sortida de la crisi es troba en perseverar i aprofundir en les polítiques que ens hi han portat -desregulacions, privatització dels béns públics…-
Per una altra part, la resposta que donen una part important -penso que majoritària- dels que, sent crítics amb l’actual capitalisme neoliberal, el que propugnen per sortir de la crisi és un retorn al keynesianisme, a l’anomenat “estat del benestar,” al consumisme,…
Aquests dos tipus de resposta, tot i ser diferents pel seu contingut, parteixen d’un element comú: que la societat capitalista pot superar la crisi, mantenint la seva pròpia essència i característiques principals.
Ara bé, al meu entendre, el propi desenvolupament de la societat capitalista l’ha portat fins uns límits que no pot superar. Límits que, bàsicament i de forma esquemàtica, són els tres següents:
Els dos primers afecten la pròpia essència o fonament de la societat capitalista:
1) La impossibilitat de continuar el creixement permanent i il·limitat de la producció de mercaderies en què es basa el funcionament i desenvolupament de la societat capitalista. És el que es pot definir com a límit ecològic: per la impossibilitat de continuar l’explotació il·limitada de la naturalesa, per l’esgotament dels recursos “econòmics” -boscos, minerals, carbó, petroli…-, pel creixent deteriorament dels recursos “lliures” (els no “econòmics”), els que graciosament proporciona la naturalesa -l’aire, l’aigua, el mar, la gran diversitat de plantes i animals…-, i pels creixents desequilibris ecològics globals -escalfament de la terra, destrucció de la capa d’ozó…-. Els advertiments científics vénen de lluny, com l’”Informe del Club de Roma” del 1972, i les advertències pràctiques també, com les crisis energètiques del 1973 i del 1984.
A més del límit ecològic, aquest creixement de la producció de mercaderies i el consumisme que necessita es troba també amb un altre límit, el psicosocial: una vida reduïda al treball, al centre comercial i l’oci programat, amanida amb una publicitat que crea un desig exacerbat i mai no satisfet, és una vida invivible que porta a una dependència angoixant i a la depressió.
Però no és possible la pervivència d’una societat basada en el creixement i el consumisme sense creixement ni consumisme.
2) La dràstica reducció de la quantitat de treball -temps de treball- que requereix l’activitat productiva. Reducció deguda al desenvolupament tecnològic dirigit a incrementar la productivitat del treball. Durant els darrers 40 anys, el pas del treball en cadena a l’automatització dels processos productius, l’aplicació de les TIC (Tecnologies de la Informació i el Coneixement) a l’activitat econòmica, la biotecnologia, han aguditzat extraordinàriament la reducció del treball que precisa la producció de béns i serveis. Tot això ja ho va assenyalar, entre d’altres, Jeremy Rifkin fa uns 15 anys en el seu llibre El fin del trabajo i ho confirmen les dades sobre el PIB i l’ocupació publicades per la OCDE des de 1975.
Aquesta disminució del treball necessari ha afectat directament la relació entre el capital invertit en el procés productiu, la part que s’apropia el capitalista del valor creat pel treball en el transcurs de l’esmentat procés -la plusvàlua- i la seva realització, amb la venda del bé o servei. Disminució que no ha pogut ser compensada amb altres elements de signe contrari, com l’extensió territorial de la societat capitalista, la creixent mercantilització de la vida -atenció a les persones grans, oci, esport…- i la creació de llocs de treball no productius -publicitat, transport innecessari, congressos i certàmens, “seguretat” i vigilància, exèrcits privats…-.
Davant d’això, per tal de poder continuar l’acumulació de capital -objectiu central i motor del capitalisme- i buscant, com sempre, la maximització del benefici, les elits capitalistes optaren per la fugida endavant.
Després de reprimir i aconseguir derrotar els moviments contestataris de finals dels 60 i la primera meitat dels 70 del segle passat, es dilueix l’alternativa que aquests representaven davant l’esgotament del “fordisme”. A partir de començaments dels 80, amb els governs de M. Thatcher i R. Reagan, imposaren progressivament la globalització neoliberal, per tal d’eliminar l’obstacle que representava la pressió política i social de la població sobre els seus estats, la qual havia comportat una disminució de la taxa de benefici, i reconvertiren bona part del capital productiu i financer-productiu en capital financer-especulatiu, el qual imposà la seva dictadura en tots els àmbits de la societat -polític, econòmic, cultural…-.
Capital financer-especulatiu que ha realitzat la seva “acumulació de capital”, bàsicament, mitjançant la creació de diner i actius financers virtuals -ficticis-, que no representen cap valor real. Això ha permès el sobreendeutament dels actors econòmics -famílies, empreses, països…- i l’ajustament dels desequilibris mundials, principalment entre els EEUU i la resta del món.
Però tot té un límit, i també el té aquesta gran ficció, aquest gran engany, que l’actual crisi ha posat en evidència. Crisi que, a partir de la seva posició de domini polític i econòmic, el capital financer-especulatiu, en la seva boja fugida endavant, pretén resoldre preservant la seva riquesa fictícia i reconvertint-la, en la part que sigui possible, en riquesa real, mitjançant l’increment de la sobreexplotació de l’escàs treball que encara és necessari, l’expropiació dels béns públics i privats que encara no es troben a les seves mans, amb el cost que això representa d’empobriment general de la població, de destrucció massiva de capacitat productiva i d’un elevat nivell de violència.
Es calcula que l’any 2008 la massa del capital financer-especulatiu era d’uns mil bilions (milions de milions) de dòlars, el que representava unes 16 vegades el PMB (Producte Brut Mundial), proporció que no ha fet més que augmentar. Aquest és avui el capitalisme realment existent.
Però no és possible la pervivència d’una societat basada en el treball, en l’explotació massiva del treball, quan s’ha reduït de forma dràstica el treball que es necessita.
3) El tercer límit es deriva de l’èxit de la ideologia capitalista, en haver aconseguit imposar les seves pròpies concepcions i “valors”, de forma exclusiva i excloent, al conjunt de totes les classes i capes socials, de tota la població -tret de petites, tot i que actives, minories-. La societat capitalista ha pogut funcionar mentre els seus “valors” propis eren plenament compartits solament per una part de la societat: la classe capitalista, i mentre els seus “valors” propis, tot i ser els dominants, coexistien amb altres valors -la llibertat, la justícia, la solidaritat, la dignitat, la responsabilitat, la creativitat…-. Però, en haver-se convertit els “valors” propis de la ideologia capitalista en pràcticament els únics pels que es regeix l’actuació dels individus i del conjunt de la societat, ha posat en qüestió la viabilitat del seu propi funcionament. Això és “morir d’èxit”.
Cap societat no pot funcionar quan la majoria dels seus membres actuen moguts, exclusivament, per la cobdícia, per l’ànsia de tenir i acumular diners i tot tipus d’objectes, per la competitivitat -la lluita de tots contra tots-, que no té res a veure amb ser competent -saber fer bé les coses-, i per un consumisme banal, frustrant i permanentment insatisfet. Moguts per un egoisme insolidari, malaltís i cec, que oblida que tot individu, així com qualsevol societat, per poder desenvolupar-se precisa del suport, la col·laboració i la cooperació entre els membres de la col·lectivitat.
Aquest límit, però, constitueix alhora el principal obstacle per poder avançar cap a la construcció d’una altra societat millor que l’actual. Cap a una societat més lliure, més justa, més rica i més fraternal, una societat que s’organitzi en base a aconseguir el benestar i el desenvolupament global dels individus que la formen.
Els límits als que ha arribat l’actual societat capitalista, a més de constituir la causa de fons de la crisi, en ser fruit de la lògica, les característiques essencials i el desenvolupament de la pròpia societat capitalista, són també el que impedeix que aquesta societat pugui superar la crisi en que ens trobem immersos.
El futur no està escrit enlloc sinó que, com sempre, està totalment obert, tant podem anar cap a una societat més pobre, més envilida, més explotadora, més opressora… com a l’inrevés, cap a una societat més lliure, més justa, més fraternal, més harmònica… Això depèn de cap a on decidim que volem anar i del que fem per anar-hi, tots i cadascun de nosaltres.
(1) Veure l’article “El règim de la transició en l’atzucac (I): el model econòmic” a Espai de llibertat Núm. 4
(2) Veure l’article “El crac del 2008, crisi o esfondrament? Algunes consideracions” a Espai de llibertat Núm. 52
One thought on “Més enllà de la indignació (I): on som?”