Rebo una trucada d’en Lluís Permanyer, un dels millors cronistes que ha tingut mai la ciutat de Barcelona. Truca en resposta a un correu que vaig enviar-li preguntant sobre la història de l’edifici que hi ha al carrer Avinyó número 44, seu de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia des de 1992.
Sempre hem explicat a les persones que ens visiten, amb un més que dissimulat dubte sobre què hi ha de llegenda i què de real, que la carassa conservada a la façana posterior de la Fundació (al carrer Carbassa), delata el bordell que s’amagava en tan burgès carrer de principis del segle XX. Però, encara que ho afirméssim i ens semblés del tot versemblant, no en teníem la certesa, i aquesta era la motivació que ens duia a parlar amb en Permanyer.
Fa pocs dies, l’amic Josep Maria Andreu, president del CADCI, em fa avinent una troballa que serà clau en aquest propòsit. Amb molta probabilitat, la carassa en qüestió era l’identificatiu d’un prostíbul, però el més important és que podria ser l’edifici des del qual Pablo Picasso es va inspirar per pintar una de les seves més conegudes obres, Les senyoretes d’Avinyó.
Un article de Lluís Permanyer escrit l’any 1988 a La Vanguardia, així ho demostra. La conversa amb ell em confirma, de ben segur, la hipòtesi sobre la qual havíem començat a construir el nostre imaginari. Descartada la tesi que l’Avinyó de l’obra de Picasso era la ciutat d’Avignon, indret on l’artista només hi va anar el 1912, cinc anys després de la data de l’obra, només era factible la idea que fos al barceloní carrer d’Avinyó.
La presència d’un mariner, la d’un estudiant de medicina i la d’un porró que apareixen als molts esborranys que Picasso feia de tots els seus quadres, així ho delaten. Aquests elements, inicialment dibuixats a les prèvies del quadre definitiu, demostren un origen clarament barceloní, i no pas francès.
Les Senyoretes d’Avinyó (1907), ara amb la certesa que es va pintar sota la inspiració de la finca on té la seu la Fundació Ferrer i Guàrdia, és el quadre més famós de Picasso i representa l’inici del cubisme. Quan es va pintar, va generar una barreja de rebuig i perplexitat. El crític americà Leo Stein va dir que aquell quadre era una poca-soltada, Matisse va afirmar que allò era la mort de la pintura, i el pintor francés Georges Braque que era el més semblant a beure petroli mentre menjaves una estopa encesa. Per això, l’obra va quedar fora de l’abast del públic i no va ser exposada fins el 1916.
Picasso hagués volgut titular el quadre El Bordell d’Avinyó, però va ser André Salmon qui, finalment, el titularia amb el nom que el coneixem. Les cinc dones que hi apareixen nues mostren una escena en un bordell del carrer Avinyó, del qual l’espectador en forma part, substituint el mariner i l’estudiant de medicina que Picasso va dibuixar en els seus esborranys, però que no surten al quadre final.
Permanyer afirma que, al carrer d’Avinyó de principis de segle passat, hi havia tres bordells, un dels quals al número 44, conegut com “ca la Teresa”. Palau i Fabre va escriure que, a principis dels anys 50, va tenir una conversa amb el propi Picasso en què afirmava que no només coneixia amb detall el carrer d’Avinyó, sinó que es va inspirar en una casa d’aquell carrer per pintar el quadre i que, probablement, per la mida i les referències donades només podia ser “ca la Teresa”. Les senyoretes d’Avinyó ens indica que l’instant representat a l’escena és a l’estiu, amb un clima calorós i propici per a la luxúria, un temps afavoridor de les desinhibicions i del trencament amb algunes convencions, actitud indestriable d’una comunitat bohèmia de la que Picasso en formava part. Si ahir sabíem que Pablo Picasso i Francesc Ferrer i Guàrdia van coincidir a admirar dues de les ciutats més impressionants de principis del segle XX, com eren París i Barcelona, avui sabem que el destí els duria a confluir en quelcom més, i que ells ignoraven: un immoble d’aquell carrer Avinyó, ahir d’ús sòrdid però d’aparença elegant i distingida, avui seu de la Fundació que s’honora amb el nom del pedagog.
Benvolgut Oriol. Et puc certificar el que dius i et dire perqué: Jo vaig neixer al Carrer Avinyo, 34 1er. 1ª, casa que fa cantonada amb Escudellers i on la part del darrera d’aquella casa, que era “casa l’Avia”, varen enderrocar una petita illa triangular per convertir-se en Plaza Georges Orwel. Be, els meus avis eran intims amics amb el Dr. Vilató i la seva dona, germana de Picasso que vivia al Pasatge del Credit, i a la meva familia, tant els meus pares com els nebots de Picasso de cognon Vilató Ruiz, sempre s’indignaven quants els critics d’art o els marchants, comentaven que, “les señoretes de Aviñó” no eren d’Avignon” perque sabien perfectament que Picasso vivia al carrer d’Aviñó i que hi habia una “casa de meuques” (avia dixit) alla mateix i perque en aquella epoca no noneixia França. Per tant la versió de Lluis Permanyer, al que admiro, es totalment certa. Després varem anar a viure al eixample i mes tard a Badalona, pero aixo ja es una’altre historia amb un present a Buenos Aires. Una abraçada i orgullos de que la Fundació tingui la seu tant a prop de “casa” i els meus records.
El treball de la Fundació Ferrer i Guardia de recuperació de l’historia de la seva seu és admirable i digna d’una entitat que treballa per millorar la societat en què vivim, el fet que el edifici és una de les peces més emblemàtiquesm de ciutat vella és un fet, no només per la vinculació amb la figura de Picasso i la seva obra, sinó també per estar sobre els terreyns dels primes pobladors de la ciutat, l’ edifici en qüestió és a resguard de l’ antiga muralla romana, i ha patit els bombardejos del 1714, una de les últimes constàncies constructives data del 1776 i conformen un preciós rellotge de sol a la façana del Carrer Carabaça, amb una carassa que demostra la seva antiga funció de joc per descarregar tensions als mariners, viatgers, foranis i autòctons. Moltes felicitats per la feina que feu endavant.
Josep m. Andreu
President del CADCI.