El repte que planteja –i plantejarà– la immigració és un repte global. És un repte global perquè exigeix un replantejament de polítiques públiques i, fins i tot, de maneres de concebre la societat molt consolidades a la cultura occidental. Dia rere dia trobem notícies que evidencien espurnes de desacord relacionades amb el xoc cultural que imposa el conviure amb ciutadans i ciutadanes que arriben d’altres parts del planeta i que, a la maleta, entre d’altres coses, hi porten el seu bagatge personal i cultural.

A les societats occidentals i, per començar a ser una mica més concret, a la societat catalana, l’àmbit de la seguretat ciutadana o la seguretat pública és una peça especialment sensible del trencaclosques de la vida pública. D’alguna manera sempre m’ha sorprès que la sensació de seguretat hagi estat una de les més grans preocupacions socials reflectides en les enquestes de l’IEC o del CIS. Em sorprèn perquè, fins que no ets víctima d’un delicte –i poques vegades m’he trobat en aquesta situació– no pares atenció en l’eina que representen els cossos policials. Malgrat tot, la seguretat ciutadana és una preocupació social i política de primer ordre.

Quan a aquest fet hi afegeixes el factor immigració, et trobes amb un cocktail explosiu. En una anàlisi global hi podem reconèixer mil factors, que resulten de la combinació, que són molt complicats de gestionar. Vagi per endavant que la meva opinió gira entorn de la idea que vivim en una societat programada, col·lectivament, en base a estereotips i prejudicis que fan que no partim d’una visió justa, equilibrada i, sobretot, racional en quant a policia i immigració es refereix.

Busco informació i de 100 entrades a internet que responen a les paraules “policia” i “immigració”, potser al voltant de 80 diuen que els immigrants i la policia no es porten gaire bé (delictes, furts, violència, bandes juvenils…). Potser és demagògia, però si cerco… no sé… “policia” i “societat” apareixen més del doble de notícies relacionades amb la cara amable de la seguretat pública, i d’inquietuds i reptes, etc.

Per fer esment d’un dels casos consultats a internet i que secunden les idees plantejades a la introducció, trobo un membre del PPC de Badalona recordant als ciutadans i ciutadanes d’aquesta població que la immigració equival a delinqüència.

Serveixi aquesta introducció per fer notar quin és el punt de partida inicial. Prejudicis i discriminació i xenofòbia per la part indígena, i falta de recursos i marginalitat a la banda nouvinguda. La pregunta és: “Com es poden encarar els reptes que planteja la immigració en quant a matèria policial?” De mil propostes n’assenyalo les quatre següents:

Introduir als cossos policials la ferma determinació d’adaptar-se a un entorn canviant, és a dir, que la policia reinterpreti quina és la nova configuració de la societat de la qual n’ha de garantir la seguretat i el compliment de l’ordenament jurídic. Aquesta reconfiguració no deixa de ser un gran repte i, malgrat tot, els cossos policials haurien de ser els primers a entomar-lo, i fer-ho en positiu i, per tant, representar fermament la guàrdia pretoriana de la cohesió i la igualtat.

Com en qualsevol col·lectiu professional, la formació és un element clau per respondre a l’actualització de coneixements i a la satisfacció de les necessitats formatives que genera la nova dimensió social amb l’arribada de la immigració. Cursos d’idiomes (anglès, àrab…), cursos per conèixer amb profunditat les especials característiques dels col·lectius estrangers més presents al país, desenvolupament d’habilitats personals adreçades al tracte amb ciutadans nouvinguts, gestió del canvi sobre la realitat social, etc… Mil eines formatives que han d’estar enfocades a poder actuar amb “coneixement de causa” i, per tant, amb més probabilitat d’èxit.

Fomentar el treball en xarxa. La policia no està sola. El teixit associatiu ofereix molts recursos que poden resultar útils, tant pel que fa a conèixer més els col·lectius, com per entrar-ne directament en contacte i establir-ne vincles de col·laboració que permetin facilitar el desenvolupament de les tasques pròpies dels cossos policials, amb la col·laboració de representants de minories i col·lectius. Es tracta de sumar esforços cap a situacions de normalitat i harmonitzar el contacte estret amb la societat.

Donar facilitats a la incorporació de professionals nouvinguts als cossos policials. Facilitar i fomentar l’accés, atenció, no vol dir exercir una discriminació positiva, ja que el principi d’igualtat en l’accés als cossos policials en concret i a l’administració pública en general, és un principi que, en qualsevol cas, no s’ha de violar. Malgrat que ja s’han pres mesures en aquest sentit, a Catalunya, la veritat és que disposar de recursos humans de diferents orígens suposa una eina de treball fantàstica per a l’organització policial i, m’atreveixo a valorar, segurament es tracti d’una mancança actual que no es pot suplir de cap de les maneres. Amb l’accés als cossos policials de persones immigrades també es perdrien pel camí els handicaps i prejudicis dels col·lectius immigrats respecte als cossos policials i, perquè no dir-ho, de la societat autòctona envers els cossos policials.

En definitiva, com en el camp de l’educació, la sanitat, el treball… Si s’és capaç de pensar en positiu i entomar els reptes amb valentia i resolució, s’obren possibilitats que ajuden a la integració dels immigrants al nostre país. ¿Us imagineu que arriba el dia en el que les polítiques de seguretat pública, en relació als immigrants, no són font de crispació, notícies de successos o altres fatalitats, i es converteixen en una eina més en l’esforç col·lectiu d’anar sumant esforços….? Coses més estranyes s’han vist, dic jo…