Resulta innegable la necessitat de la intervenció política dels qui maldem per un món regit pel principi de la laïcitat i impulsat pels valors progressistes. La política és l’atmosfera natural de la nostra vocació constructora de la Ciutat, no només per la coincidència etimològica prou coneguda, sinó, sobretot, perquè la renuncia a la política ens condemnaria a la inanitat. La política és, al meu parer, la dimensió de l’ésser humà que associa cada persona a un sentiment d’altruisme, de reconeixement i d’estimació a l’altre. De manera que el jo es construeix sobre la relació amb un nosaltres no limitat, no fragmentat, no contaminat per les múltiples divisions que ens fraccionen i, fins i tot, ens segreguen d’un nosaltres universal, generós, obert, compromès i apassionat.

La política és, així, al contrari de com alguns la viuen o la prediquen, la capacitat de lliurar el millor de nosaltres mateixos a un combat per la humanitat. En la tradició del somni llibertari, de la utopia socialista i de l’aspiració liberal –entesos cada un d’aquests termes en el seu millor sentit-, la política és el compromís amb la fraternitat i la noble aportació de cadascú a construir un món millor. La política entesa d’aquesta manera s’expressa des de la dignitat de la persona que roman orgullosament dreta i que rebutja posar-se de genolls. Combat, en primer lloc, la ignorància i la superstició i per això centra la seva activitat a l’escola, pública, universal, laica, obligatòria, gratuïta, a la que exigeix nivells creixents de qualitat. És una política, per tant, que veu en el mestre, com deia Marcel·lí Domingo, el primer ciutadà de la República i que, per tant, té davant seu una feixuga tasca per canviar les coses perquè això comenci a ser veritat.

Una escola promotora del pensament lliure i que rebutgi el tancament intel·lectual dels integrismes. Una escola, en fi, respectuosa de la seva tradició emancipadora. La difusió racional i redistribuïdora del coneixement és un pas necessari en aquest camí de llibertat.

La política no pot caure en la ingenuïtat de pensar que no cal definir estratègies d’acció, ni en el parany de que entre tots ho farem tot. La política requereix l’organització d’una acció eficaç, de la mateixa forma que un edifici no pot construir-se sense plànols. Però la política que adopta mecanismes d’eficàcia no pot confondre aquests mecanismes amb la política mateixa, perquè així la política quedaria reduïda a les fórmules de mantenir-se en el poder. La bona política (en el mal sentit) seria sempre la que fan els nostres i la mala política la que fan els altres. Aquest maniqueisme groller es només una mostra d’anti-il·lustració. Les Llums, al contrari, obliguen els ciutadans a instruir-se, els inciten a cercar la saviesa, els provoquen a associar-se per ser forts i, al cap i a la fi, els motiven a estimar-se per assajar fórmules de felicitat.

La fraternitat és l’estimació altruista que justifica esmerçar una part del nostre temps al servei de la república, i aquest servei de la república és la més noble definició de política. Aquesta és avui la militància ideològica d’un personatge que es situa molt més enllà de la seva afiliació de partit i que és José Luis Rodríguez Zapatero, a qui em permetreu que esmenti com un referent personal i no com un element de propaganda. Contra aquesta aposta republicana de Zapatero, els seus enemics del principal partit de l’oposició (que podrien ser simplement adversaris, com ho són moltes formacions parlamentàries menors) opten per situar-se fora de la república, en la mentida i la difusió d’idees dissolvents i fratricides. La política de la fraternitat expressa amb fermesa les conviccions i cerca el diàleg en un terreny central de trobada; la política fratricida crida amb mala educació i violència els seus insults i sembla preferir que el país es situï en el pitjors escenaris, abans que reconèixer als altres la més mínima virtut.

No vull dir que la política de la fraternitat no admeti, per exemple, la indignació davant un supòsit que la mereixi. Clar que la indignació ha de poder trobar una via per exterioritzar-se! Però no des del soroll infame dels crits –sovint un soroll manipulable–, dels crits que impedeixen escoltar res més que els propis crits, convertits en una tirallonga, sinó des de la fermesa de les conviccions racionals. La indignació, però, si vol mantenir el seu valor d’expressió radical de desacord ha de ser excepcional, per no transformar-se en un drama mediocre conduït per professionals dels baixos sentiments.

Us proposo dues proves senzilles per saber, en una controvèrsia, si és fraternal o fratricida: la dels acords parcials i la de la mirada als ulls.

Dues parts que discrepen fraternalment, per molt lluny que es trobin, segur que podran descobrir algun punt de connexió. El bon negociador sabrà destacar les proximitats per emfatitzar les diferències, si cal, i així conduir a l’altre a un acostament. El desacord no és necessàriament negatiu i pot ser l’exteriorització pura i simple de la complexitat de les coses. El desacord esdevé perjudicial quan es vol caricaturitzar la complexitat i formular esquemes reduccionistes per utilitzar-los com elements de combat. El desacord és encara més nociu quan s’empara en l’autisme i en la incomunicació, en la desinformació i en la mentida.

Dues persones que parlen poden mirar-se als ulls o no. Mal senyal qui parla sense mirar als ulls al seu interlocutor! Pitjor encara, si només contempla la taula que els separa como si estigués concentrada en el joc dels escacs… Qui no mira als ulls, amaga o vol amagar com és, evita transparentar-se, tracta d’enganyar l’altre per aprofitar-se’n o per fer-li mal. La vida és comunicació i aprenentatge, el que ha de permetre acceptar donar valor a les opinions d’altri i poder renunciar parcialment a les opinions pròpies. Aquest és el camí per avançar. Un camí vedat d’entrada als que desvien la seva mirada, als que no poden sostenir la mirada dels seus oponents, als que no són capaços ni de gaudir dels ulls dels seus amics o dels seus amants.

Cercar acords, ni que siguin petits, i mirar als ulls caracteritzen l’actitud dialogant. Tancar-se en els propis dogmes i mirar al terra representen símptomes de l’actitud monologant. El diàleg és democràtic, creatiu i fraternal, mentre que el monòleg és autoritari, estèril i sovint fratricida. L’antipolítica està representada per un fals diàleg trufat de monòlegs impertinents i repetitius. La política de la fraternitat requereix, per contra, polir la pedra bruta de la nostra temptació al monòleg i seguir els consells dels antics: audi, vide, tacere. Escoltar, veure i callar, la fórmula per descobrir el silenci o els silencis que són el pòrtic de la receptivitat al pensament dels altres. Una de les vies de l’autoconstrucció personal es troba, precisament, en l’administració dels silencis.

El soroll i el silenci són, des d’aquesta perspectiva, conceptes antònims. Només el silenci permet escoltar i veure i, per tant, aprendre i aprehendre, jutjar i decidir, transigir o reclamar. El soroll ens submergeix en un ambient d’excitació i manca de control que només condueix a la reacció irracional, a l’enfrontament i, en darrer terme, a l’odi. Els professionals de la generació de conflictes –els qui viuen precisament de que hi hagi conflictes i que no sobreviurien en la pau- es dediquen a la producció de sorolls, vells o nous, reals i inventats, però sempre exagerats i amplificats. No és que rebutgin militar en la solució i que formin part del problema, és que, probablement, el problema no existiria ja sense ells!

Les nostres receptes educatives, adreçades a una veritable escola de formació al llarg de tota la vida, marquen una línia de treball polític que només pot tenir un horitzó optimista i que, en fer-nos veure l’extraordinari potencial de considerar-nos part d’un nosaltres no restringit, com deia al principi, ens compromet amb la construcció de la república universal. Així entès, el republicanisme basteix una política amb sòlids fonaments, de laïcitat, llibertat i justícia, però amb capacitat de dubtar, com un impuls interior a la llibertat de recerca i com un reconeixement al valor que li donem a les idees d’altri.

És veritat que, sovint, la política de les institucions ens pot conduir a la decepció. També, no ho neguem, a determinats moments de satisfacció i àdhuc de triomf, personal, compartit o col·lectiu. Però aquesta política –que no hem d’abandonar normalment, excepte quan sentim un imperatiu de protesta que necessitem expressar per l’allunyament, l’abstenció o el vot en blanc– és només, com he dit, l’instrument de la política de la fraternitat que, basada en la fe en el gènere humà, ens faci avançar poc a poc cap un món millor.