Si no fos per la pressa, aquest article que ara llegiu no hi fóra, si no fos per les empentes urgents de la pressa, no sortiria a l’hora ni aquest ni cap altre mitjà de comunicació. La pressa que tot ho embolica és part consubstancial del periodisme, una de les seves característiques principals, la seva millor eina d’anàlisi, potser l’única. L’allau d’informació que cada dia ens inunda es construeix amb presses, amb la fantasia de la notícia d’última hora que encara ha d’arribar, amb l’excés de totes les urgències. La pressa fins i tot conforma l’estil periodístic. Com millor s’escriu un article és amb l’ultimàtum del tancament al clatell.

Portem un segle i mig d’acceleració col·lectiva? potser d’ençà de la segona part de la revolució industrial?, i ens anem adaptant sense remei a l’increment constant de velocitat, som com una pedra barranc avall, cada cop més ràpid. Així que el periodisme, que vol ser mirall del present, treballa immers en la pressa global.

El periodisme és efímer, així que per força ha de tenir pressa. El diari del matí, al vespre ja grogueja. Avui els diaris van tan de pressa que ja no esperen que els compris, te’ls regalen. Però la fantasia d’actualitat simultània ha arribat amb el periodisme digital, amb Internet podem llegir actualitzacions permanents i gairebé ens ofereixen les notícies que han de passar, ens fabriquen les notícies instantànies, al moment.

Explica un vell periodista que, de la mateixa manera que no menjaríem hamburgueses si veiéssim com es fabriquen, tampoc no hi hauria lectors si veiessin com es treballa a les redaccions. Potser si comprovéssim com la precipitació histèrica domina les decisions en una redacció qualsevol, ens costaria més d’empassar-nos les notícies de cada dia.

Però una cosa és la pressa que altera les redaccions dels diversos mitjans de comunicació, i una altra cosa ben diferent és la pressa que aquests mitjans provoquen en la nostra vida quotidiana. És així. Si seguim el ritme de la informació periodística entrarem en una velocitat induïda, en un neguit vital que sempre en demana més. La informació escampa el virus de la pressa. M’aixeco un matí i ni escolto les notícies de la ràdio, ni llegeixo els diaris, ni poso la televisió, ni res de res, em conformo amb les petites novetats familiars i prou. De cop, alguna cosa s’ha dissolt, m’he desfet de la pressa que m’empeny cada dia a es-tar informat. Ja no és el desig de saber, de conèixer què passa, és la pruïja de consum informatiu, de seguir la seva cantarella apressada que ens excita, que ens accelera sense necessitat. Però no tenir pressa és com no tenir ambició, un gest sospitós socialment. El cas és que, quan el periodisme no té pressa, es converteix en reflexió llibresca, en història; així que estem condemnats a la velocitat creixent.

L’actualitat que sempre té pressa no té memòria, o en té ben poca. L’enlluernament de la novetat, la frivolitat a que obliga la urgència, comporta l’oblit. La torna d’aquesta pressa que ens empeny sense descans, i sense la qual tampoc no sabem treballar, és la ignorància, la grollera falta de memòria. La pressa és barroera i imprecisa, però algú ha de tirar pel dret. Si hagués tingut més temps, aquest article no hagués estat pas millor, però a mi se m’hagués fet més llarg.