L’esport mai no ha estat un joc: la humanitat hi ha abocat tota classe de sentiments extraparlamentaris, projeccions íntimes i sublimacions nacionals. I això ha estat així des que el temps és oci i la societat cultura, o sigui des de sempre. Perquè els esports de masses, i sobretot el futbol, fan bona la consigna que proclamen els orgullosos seguidors blaugranes: “som més que un club”; en aquest cas, també som una selecció, si més no alguns. Les fifes i les uefes i totes les organitzacions de regulació futbolística segueixen paral·leles als dictàmens de les Nacions Unides i els cascos blaus. Perquè malgrat les reivindicacions d’alguns, la fórmula “un estat, una selecció”, tret de les britàniques excepcions, sembla indissoluble.

Així que mentre no es reconegui l’autodeterminació esportiva, els futbolistes federats d’aquest racó de península són súbdits inapel·lables de la selecció espanyola.

Tot equip de futbol, ja sigui club o selecció, demana una adhesió fidel i irreflexiva dels seus seguidors. A canvi, ofereix una ideologia, ni que només sigui esportiva, una estètica, uns colors i un objectiu comú. La selecció espanyola ha ofert, de sempre, tot això i poca cosa més. Alguns moments d’èpica de postguerra, com el gol de Zarra contra la pèrfida Albió o el de Marcelino als comunistes de la Unió Soviètica, la “fúria espanyola” que suplia totes les mancances davant d’equips més ben alimentats tècnicament. L’estètica de banderes “rojigualdas” es completa amb la vermellor de la samarreta, símbol de la sang d’alt octanatge carpetovetònic. Dins el mostrari identitari –aquell que emprenya tant els “ciutadans del partido”– les seleccions futbolístiques ofereixen el gloriós moment de l’himne nacional, la seva interpretació forma part dels prolegòmens, com les salutacions, les criatures, les fotografies, l’intercanvi de banderetes, tota la litúrgia preliminar de la batalla. És en aquest moment inicial quan la selecció espanyola ja mostra la primera mancança: mentre els altres equips i els seus seguidors, la mà al pit, canten amb fervor patriòtic el seu himne, els jugadors de la selecció espanyola resten muts, representants d’un estat sense lletra. Això dol els comentaristes de l’èpica de la “roja”, que així l’anomenen des de fa poc, buscant elements nous d’identificació col·lectiva. En temps de don José María Pemán, autor d’una lletra oblidada per a l’himne, això de la “roja” hagués estat impossible, políticament incorrecte, per dir-ho suau.

És una llàstima que un himne no tingui lletra, però la selecció espanyola ha provocat un fet musical inigualable: “Manolo el del bombo”, un paio que té un bar a València i anima la selecció a cops de timbal, amagant la panxa sota una samarreta vermella i la closca pelada sota una boina de mugró llarg.

La sentència “futbol és futbol” és una de les síntesis lapidàries obra d’un dels genis d’aquest esport, tan pràctic com teòric, Johan Cruyff, jugador de la selecció holandesa i també de la catalana, en algun partit de costellada, quan només calia treballar a Catalunya per ser seleccionat, una cosa com la de la presidència de la Generalitat. Avui la selecció espanyola encara és paradigma de la raça innata, i de moment no hem de patir com els francesos, els marrameus lepenistes que troben que la seva selecció és massa africana. Aquí tenim el “sabio de Hortaleza”, l’actual seleccionador Luis Aragonés, de conegut ideari “xenófobo-campechano”. Però és que les paraules del futbol acostumen a ser pujades de to, per no dir directament insults. Suposo que per això els àrbitres espanyols sempre es presenten amb els dos cognoms, per facilitar la identitat materna i rebre la justa ofensa del públic. “Futbol és futbol”, l’afirmació del filòsof, és una veritat tan òbvia com la pròpia existència de la selecció espanyola. Els seus soferts seguidors arrosseguen una tradicional estètica de fracàs inesperat, però fracàs al cap i a la fi, i per molt que hi busquin explicacions, ells coneixen bé aquella altra veritat incontestable que diu que “el futbol és així”.