Els canvis culturals i el balanç del seu govern

Michelle Bachelet duu set mesos com a “mestressa” al Palau de La Moneda, la residència de treball dels presidents de Xile, en ple cor de la sorollosa i de contaminada atmosfera ciutat de Santiago. Set mesos, i ja es pot assegurar que el país viu una important –encara que silenciosa– revolució cultural, més enllà de l’equilibri real o fictici en l’àmbit del gènere, la qual va començar a gestar-se ja abans que aquesta filla d’un general d’Aviació, mort a conseqüència de les tortures rebudes pels seus companys d’armes el 1974, fos escollida i proclamada com a cap d’Estat i de govern.

Michelle Bachelet Jeria, l’actual presidenta de Xile, no només és una dona de fortes conviccions, que impressiona tothom que té l’oportunitat de compartir amb ella una activitat oficial o una reunió de treball governamental. És, a més, per ella mateixa, un símbol dels canvis de la cultura democràtica que s’han vingut acumulant des que l’exdictador Augusto Pinochet deixés el govern el 1989: canvis que van arribar a Xile per quedar-s’hi i que s’estan aprofundint.

Es podria dir que el Xile de la presidenta Bachelet es pot explicar des de dos punts de vista: des del fruit –encara que prematur, per ser només set mesos– de l’acció de govern; i des dels canvis culturals que es poden percebre en el desenvolupament diari de milers de famílies.

El balanç d’una breu gestió

El Xile que va dur a Bachelet a la primera magistratura de la nació és molt diferent al de 1989, quan l’expresident Patricio Aylwin va començar a navegar en les agitades aigües de la transició, amb Pinochet cuirassat en la comandància en cap de l’Exèrcit. Són, des d’aquesta data, 17 anys d’èxits i fracassos, d’avenços i reculades, més dels primers que dels últims, els quals han anat modelant un model relativament reeixit de democràcia i lliure mercat. El país és un altre des de qualsevol punt de vista que es vulgui prendre per a l’anàlisi: des de les xifres de pobresa, la inserció econòmica en mercats externs, accés i permanència en el sistema educatiu, accés a salut de qualitat, un ròssec que només té com “ovella negra” d’aquest balanç dels governs concertacionistes el fet de no haver assolit modificar el sistema electoral, que és gairebé el mateix que van deixar encadenat Pinochet i els seus “constitucionalistes” al començament dels anys 80.

Al març d’aquest any, Bachelet assumia el poder sabent que els seus antecessors havien avançat molt, però que, alhora, li havien traspassat molts deutes socials, ja no les urgències socials que va llegar la dictadura, sinó noves urgències associades als avenços. La ciutadania exigeix inclusió, una democràcia de major qualitat, un Estat que garanteixi drets socials als seus ciutadans.

Fa uns dies es va donar a conèixer el balanç dels primers sis mesos de govern: més de 116 mil ocupacions creades amb finançament públic; reajustament del 10% per a un milió de pensionistes; altres 15 patologies cobertes pel pla Auge; 69 nous centres comunitaris de salut familiar; 160 mil alumnes beneficiats amb ajuts estudiantils en l’educació superior; una nova política d’habitatge que implica habitatges més grans i de millor qualitat; major dotació en policies i tractats de lliure comerç amb la Xina, el Perú i Panamà. Aquestes són les xifres fredes, però el que és fonamental ha estat la instal·lació d’un estil de governar, escoltant a la gent i les seves organitzacions, deliberant, i prenent després ràpides determinacions per avançar.

Governar escoltant

Al començament del seu govern, al març, Bachelet va ser criticada per la creació de diverses comissions assessores presidencials en temes com la reforma del sistema de pensions, la defensa de la infància, la modificació del sistema electoral, que Bachelet va defensar com les instàncies on els ciutadans, organitzats o no, podrien abocar les seves opinions i experiència. “El fet de governar escoltant a tots és l’única forma en què entenc que es pot governar”, va dir categòricament al començament del seu mandat, mostrant de passada un temperament que ja havia deixat clar durant la campanya electoral, forjat en el sofriment que va experimentar en transitar des d’un món de vida militar, ple de seguretats, a un on les inseguretats van tenir prou ressò en la mort, després de la tortura, del seu pare, el general d’Aviació Alberto Bachelet; haver estat detinguda i torturada al costat de la seva mare en un dels bastions de més trist record de la policia secreta de la dictadura militar; i després l’exili. Un temperament que parla d’una dona, mare soltera, amb fills de dues parelles, i que avui assumeix una solteria oficial, encara que no privada, que els mitjans de comunicació no s’han atrevit a revelar.

Per bé que la presidenta de Xile té aquesta experiència de vida, que va poder situar-la en les posicions més extremes de l’odi i la venjança, o almenys en el no perdó, a Bachelet –de la mà del país– la situa com el símbol del retrobament entre els xilens. Aquesta dona va sofrir la marginació social i sap que a situacions d’aquesta mena no només s’hi arriba per tragèdies polítiques.

Créixer i incloure

Bachelet ha administrat un nou consens sobre la manera en què els xilens volem construir la nostra societat: una societat que vol créixer, que vol vibrar i sortir al món, i que, al mateix temps, és una societat que demana més grans oportunitats. Es tracta d’incloure per créixer, créixer per incloure, ho ha dit ella. S’ha impulsat un estil franc i directe, en el qual hi ha obres més que discursos, participació més que imposició.

El de Bachelet és un Govern amb prioritats en quatre àrees, com ho va assenyalar la pròpia presidenta el passat 21 de Maig en donar compte de l’estat de la Nació davant el plenari del Congrés: la creació d’una Xarxa de Protecció Social, educació de major cobertura i qualitat, innovació i iniciatives, i ciutats amb millor qualitat de vida.

Bachelet està convençuda que, com a cap de govern, pot fer una diferència en la vida dels xilens i xilenes. “Volem un Xile pròsper i just, un Xile que creix i que tots participin d’aquest creixement. No es tracta d’agendes contradictòries. Xile serà més pròsper, perquè es fa més just; i es farà més just, perquè es fa més pròsper. Així de senzill”, va dir, resumint els seus anhels, fa només una setmana, per a la celebració dels 18 anys del triomf democràtic del No en el Plebiscit del 5 d’octubre de 1988.

Per això una de les joies del seu programa de govern és la creació d’aquesta Xarxa de Protecció Social, alguna cosa molt semblant al que existeix en els estats de benestar de segona generació europeus, però molt més centrat en la garantia de mínims socials en diversos àmbits. Bachelet ha dit que aquest sistema de protecció social és una de les seves polítiques de creixement sostingut més important. La igualtat en el Xile de Bachelet no és un subproducte de la política econòmica, ja no és el que queda en el plat després que regalima la tassa. “Jo ho he dit moltes vegades, fins i tot en aquesta mateixa sala, he dit que un Estat de dret sense la suficient protecció social, acaba sent un Estat de dretes”, va exposar la presidenta, provocant la ira de l’oposició aquest mateix 5 d’octubre.

Per això no és estrany que els accents de Bachelet estiguin en la reforma de l’educació, el sistema de protecció de la infància i l’esforç en educació pre-escolar, la nova política de ciutat i habitatge, amb cases més grans, millors barris i major seguretat en els carrers, la reforma del sistema de pensions per tenir una vellesa digna, un sistema de salut que garanteixi drets a les persones, l’esforç per acabar amb tot tipus de discriminacions, per la igualtat de la dona, pel reconeixement dels pobles originaris.

Però no tot és social per a Bachelet. Sap que té l’oportunitat de ser recordada com la que va modificar el sistema electoral pinochetista, i és possible que, en un curt termini, es produeixin aquests canvis com a fruit de negociacions amb sectors de l’oposició de dretes, que podrien permetre alguns avenços en els criteris de proporcionalitat i inclusió de les minories polítiques al sistema.

Els canvis culturals

Però, amb tota certesa, la gran revolució de Bachelet probablement s’està produint a l’interior de les llars, on ja es viu un reequilibri en la relació entre l’home i la dona, i un major compromís domèstic dels homes, compromís que a Xile és particularment baix. L’actual taxa d’incorporació de la dona al treball ha anat pujant en els últims anys, tot i que encara és moderada. Les xifres econòmiques mostren un explosiu augment de la força de treball femenina en els últims mesos. I això es veurà incrementat quan es doni la possibilitat, a tots els nens, de la cobertura preescolar de dia complet, gratuïta, que farà que més i més dones surtin al món del treball per aportar la seva part al progrés familiar. Però en Bachelet no només el canvi cultural té clau de gènere. L’aprofundiment de les llibertats democràtiques ha format un ciutadà exigent, conscient dels seus drets i que està cansat de topar una vegada i una altra contra el mur de la burocràcia. Un ciutadà que s’informa, que ha estat impactat per l’alta penetració d’Internet, i que exigeix ser tingut en compte pel seu valor real. Un ciutadà que s’observa en Bachelet com en un mirall, una dona soferta, mare soltera, filla de classe mitjana, que amb el seu esforç va poder forjar-se un futur. I això és justament el principal reclam de la gent, el fet que a Xile els mèrits puguin més que la història d’un cognom o que els diners.

Bachelet presideix un país en procés de canvi, silenciós generalment, sorollós quan són els joves estudiants els que duen les seves demandes als carrers per millorar els estàndards educatius. És la presidenta del govern ciutadà, que escolta i que sap bé que té només una mica més de tres anys per deixar la seva petjada i fer córrer l’empremta progressista una mica més enllà.