El coneixement pot ser el principi de la rebel·lia; convertir-se en rebel contra la comoditat, en rebel contra la negligència que acompanya a la desídia. Cal fer alguna cosa. El rendiment anual de l’economia mundial va créixer de 31 mil milions de dòlars al 1990 a 42 mil milions al 2000. Mai no s’havia produït tanta riquesa. Mai no havia estat tan mal distribuïda. El PIB mundial, calculat avui en 25 bilions de dòlars, és el retrat de l’acumulació de riqueses en mans de pocs: Els països del G-7 (Estats Units, Canadà, Gran Bretanya, França, Itàlia, Alemanya i Japó) posseeixen 18 bilions. Els 7 bilions restants han de ser repartits entre més de 180 països. Agrupant tots els països del món en cinc grups iguals, segons la riquesa que disposen, es constata que el 20% dels països més rics posseeix una riquesa 150 vegades superior al 20% de països més pobres. El terme mitjà d’ingrés dels 20 països més rics és 37 vegades més gran que el dels 20 més pobres; una diferència que s’ha duplicat en els últims 40 anys. El grup dels països més indigents comprèn 24 nacions: 18 països africans, a més del Iemen, Afganistan, Bangla Desh, Haití, Mongòlia i República Popular Democràtica de Corea. Tres ciutadans nord-americans –Bill Gates, Paul Allen i Warren Buffet– posseeïxen, junts, una fortuna superior al PIB de 42 nacions pobres, en les quals viuen 600 milions d’habitants. Aquesta és una dada que va ser calculada el 1998, i també és just esmentar que Bill Gates ha creat una Fundació per combatre la pobresa, donant-hi 24 mil milions de dòlars. La informació es basa en un informe de la revista Forbes del 12 d’octubre de 1998, quan els actius econòmics de Bill Gates, Warren Buffet i Paul Allen sumats arribaven als 110 mil milions; A Espanya destaquen fortunes vergonyants, vinculades a empreses com ZARA o Sogecable.

Les 356 persones més riques del món posseeixen una riquesa que excedeix la renda anual del 40% de la humanitat. Hi ha 204 milions de pobres i 90 milions de persones en la misèria total només a l’Amèrica llatina i El Carib. El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) en el seu Informe anual sobre Desenvolupament Humà, revela més dades sobre el tema. Al 1998, els actius de les 200 persones més riques superaven els ingressos totals del 41% (més pobre) de la població mundial. L’Informe observa que un insignificant impost de l’1% sobre la riquesa d’aquestes 200 persones podria facilitar fons per a l’educació primària de tots els nens del món sense escolarització (el 8% dels nens i el 14% de les nenes d’edat escolar no assisteix a l’escola). Al 1960 els països més rics ho eren 30 vegades més que els més pobres… al 1990, ho eren 60 vegades més. La projecció d’aquesta tendència per al 2025 faria preveure 2 mil milions de persones en una condició d’extrema pobresa en el món.

De les 100 més grans economies del món tan sols 50 són estats, l’altra meitat són societats transnacionals. Les quinze més poderoses tenen ingressos bruts més alts que els PIB de 120 països. Les nord-americanes ocupen un lloc dominant: sis d’elles estan entre les deu més grans del món (General Electric, Ford, Exxon, General Motors, IBM, Mobil). El control de l’economia mundial es troba en mans de les 200 primeres empreses mundials.

Hi ha un total de 826 milions de persones que pateixen fam en el planeta. Cada 3,6 segons mor una persona per falta d’aliments. Quatre mil persones moren de fam cada hora en tot el món, i unes 100 mil cada dia. En els països rics, els nens que no arriben a complir cinc anys són menys d’un de cada 100, mentre que en els països més pobres una cinquena part dels nens no arriba a aquesta edat –s’estima que són sis milions de nens els que moren cada any per desnutrició. Així mateix, mentre que en els països rics menys del 5% de tots els nens menors de cinc anys sofreix de malnutrició, en les nacions pobres la proporció és de fins al 50%. Més de dos mil milions de persones no tenen aigua potable o apta per a la higiene.

L’expectativa de vida en els països rics és de 75 anys de mitja –17 anys més que al 1960– i, en alguns llocs, fins a 80 anys. D’altra banda, l’expectativa de vida a Zàmbia és de 32 anys, a Sierra Leone de 39 i de 47 a Moçambic. Les dades esmentades anteriorment tenen un denominador comú: Totes remeten al fenomen de la globalització i en són la conseqüència. Per tant, és necessari definir-la. La denominada “globalització” és la nova forma que assumeix l’expansió de les relacions capitalistes en temps de transnacionalització del capital, internacionalització de la producció i privilegis per a les transaccions financeres. És una nova etapa d’un antic procés d’internacionalització del capital, detectat, exposat i analitzat des del segle passat per Marx i Engels en el Manifest Comunista de 1848. En el marc de la globalització es produeixen certs processos clarament diferenciables. Un d’ells és la reducció del paper de l’Estat, deixant que el mercat funcioni de forma més desregulada. Els estats dels països imperialistes mantenen un fort rol regulador en les seves economies i, al mateix temps, exigeixen l’obertura als estats dels països dependents. Un altre dels eixos de la globalització és l’especulació financera, és a dir, el predomini del capital especulatiu, sistema en el qual enormes masses de capitals –ajudats per les comunicacions– giren en l’enorme ruleta mundial en què s’ha convertit l’economia globalitzada, fent “caure” economies poderoses quan es retiren. Es calcula que, per cada dòlar sorgit de l’economia real, hi ha més de 50 dòlars sorgits de l’especulació financera. Un altre dels trets característics de la globalització, relacionat amb l’anterior, és la massiva exportació de capitals. El fenomen no és nou, es va convertir en un factor d’importància a la fi del segle XIX i començaments del XX, quan el capitalisme va passar de la lliure competència al monopoli. En uns quants països rics, en els quals l’acumulació havia arribat a proporcions gegantines, es va produir, sobre la base de la concentració de la producció, un enorme encara que relatiu excedent de capital, que buscava invertir-se a l’estranger. Aquesta inversió es dóna a través de les empreses multinacionals.

És tan gran el seu poder que una tercera part del comerç mundial es realitza en el seu si, l’anomenat comerç intrafirma. Els defensors de l’obertura i de la liberalització lloen el desenvolupament de l’intercanvi entre nacions, però, d’altra banda, també és cert que una bona part d’ell es porta a terme com a tràfic intern de gegantins consorcis. Això és el que passa amb moltes de les exportacions als països del Tercer Món. Un terç dels actius del sector productiu privat del món estan sota alguna forma de control de les multinacionals. Això significa que milions d’empreses, a tot arreu, són merament tributàries de les multinacionals, a través de societats, aliances, subcontractació, franquícies o altres formes. Es pot agregar també que les filials a l’estranger comptaven, el 1998, amb més de 35 milions d’empleats. Aquestes dades ens permeten avançar una conclusió: Mai abans no havia treballat tanta gent per a tan pocs. Mai abans no havia estat tan clar l’antagonisme entre la producció social i l’apropiació individual. També les institucions polítiques s’han globalitzat a la seva manera, construint un Estat xarxa en el qual els Estats nacionals es troben amb institucions supranacionals, com la Unió Europea o clubs de decisió com el G-8, o institucions de gestió com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial, per prendre decisions de forma conjunta. D’aquí en surt un sentiment, un sentiment negre, vergonya per al planeta, que després d’haver matat els poetes, col·loca en els altars la injustícia, una llibertat capturada en la misèria; és, per ventura l’home el rei i l’artífex d’aquesta creació?