La narració següent és un compendi dels coneixements que tenim de l’evolució del cristianisme com a secta jueva, a partir de les descobertes que la lingüística ha fet del sentit real de les paraules en, per exemple, l’arameu del segle I, quan van ser pronunciades, i no del segle X o XI, quan el van estudiar els primers traductors de la Bíblia. L’anàlisi literària permet, per mitjà de l’estructura del text, l’ús del vocabulari i la línia narrativa del mateix, descobrir quants narradors han redactat un text, si aquest prové d’orígens diversos o, fins i tot, si és una traducció de textos anteriors. Finalment, cal dir que la descoberta dels papirs del Mar Mort, encara sota gelós control dels erudits, ha aportat moltes i noves perspectives als estudis del Nou Testament.

I així, l’any 47 aC, Antípater, encapçalant una unitat de 3.000 jueus voluntaris, va ajudar decisivament Juli Cèsar en la conquesta d’Egipte. Aquest, agraït, va instaurar una mínima autonomia administrativa a Galilea, va impulsar la reconstrucció de les muralles de Jerusalem i, sobretot, va atorgar privilegis jurídics a tots els jueus de l’Imperi dins de l’àmbit de la Sinagoga. Aquests privilegis jurídics garantien el dret de reunió, associació, formació i proselitisme dins de la Sinagoga. També el de fer la recapta de les primícies per ser enviades a Jerusalem, l’exempció del servei militar i, sobretot, l’obligació de participar en la religió pública romana sense ser acusats d’ateus.

Amb una població de 4 a 6 milions d’habitants, segons les fonts, els jueus representaven del 10 al 15% de la població de l’Imperi, amb una presència rellevant sobretot als territoris acabats de conquerir per Juli Cèsar a Síria, Àsia Menor i Alexandria. Aquest nombre es devia no només a l’augment demogràfic, sinó també al proselitisme que els extenia en l’àmbit de la cultura hel·lènica. Proselitisme que es produïa a partir d’una religió amb múltiples corrents i sectes que podem classificar en quatre grans grups: el primer, els literalistes, que defensaven que la salvació era possible només a través de la circumcisió i l’observança íntegra de la llei; després, aquells que defensaven la llei com un marc doctrinal en moltes parts ja caduc (com els cainites) però obligatori; també hi havia els que defensaven la llei com un marc doctrinal vigent amb una visió més moral i ideològica que no de praxi diària; i, finalment, els que defensaven la llei com una etapa del projecte de Déu. Com així s’havia demostrat repetidament en la història del poble d’Israel.

És en aquest context que, als anys 30 de la nostra era, hi havia al territori d’Herodes Antipas un moviment baptista encapçalat per en Joan. Al seu voltant es van congregar homes moguts per ideals nacionalistes i religiosos. Un dels grups procedia de Judea i el seu membre més conegut era en Pere. Un altre, amb una visió més espiritualista, era en Jesús que, en dominar el moviment, va distanciar-se d’en Joan i va començar a operar a la Galilea rural. Jesús sembla que difonia moltes de les ensenyances dels essenis, una comunitat que va viure prop del Mar Mort del 200 aC fins al 67 dC. De fet, moltes de les prèdiques d’en Jesús són cites literals de les creences d’aquesta comunitat, tot i que la cultura i l’ensenyament oral de l’época en dificulta tota afirmació en aquest sentit.

La contradicció interna del moviment que ajuntava les idees espirituals d’arrels judaiques amb el projecte nacionalista de crear una gran pàtria jueva entre el Mediterrani i l’Èufrates, va desembocar en un intent de rebel·lió que va acabar amb la mort d’en Jesús, el líder, mentre en Pere s’escapava i evolucionava cap a una visió més espiritualista.

Herodes, aïllat políticament, ofenia profundament als jueus de Galilea executant en Joan Baptista. Sense cap reacció visible dels sacerdots del temple, més preocupats per administrar l’or de les primícies que per defensar la Llei, la resta de la societat girava cap als discursos i vies que portaren a la duríssima guerra del 66-70.

Entre aquestes idees mil·lenaristes, una es va començar a difondre, sobretot entre les comunitats jueves d’Antiòquia i Damasc, fortament influïdes pels corrents espiritualistes hel·lenistes: la creença que el Messies esperat era el propi Jesús, amb la qual cosa l’ingrés al temple no depenia d’un compliment estricte de la Llei (circumcisió inclosa), sinó únicament de la recepció del baptisme com a mostra de netedat espiritual.

Pau, natural de Tars, ocupat en combatre aquests corrents dins de l’àmbit de la Sinagoga, en arribar a Damasc va comprovar que l’assumpció del missatge de Jesús referent al compliment de la Llei era l’única via perquè els simpatitzants gentils entressin definitivament en el temple. Ja que, mentre les dones s’hi afiliaven massivament, n’eren molt pocs els homes, frenats per l’obligatorietat de la circumcisió.

A finals de la dècada dels seixanta, Caius Cal·lígula inicia l’ofensiva contra els jueus. Primer, intentant erigir una estàtua seva dins del temple. Després, iniciant la repressió a Roma contra els cristians gentils que es reunien fora del temple, dels quals no se’n va tornar a sentir res durant quaranta anys. Mentre, en Pau difonia el missatge de Jesús per l’Àsia Menor, empès pel convenciment que la vinguda del Messies era molt a prop. En canvi, en Pere i en Jacob, tal com queda recollit en les cartes d’en Pau, enviaven delegats a Antiòquia i a altres llocs, exigint el compliment íntegre de la llei. En un seguit d’enfrontaments, que no es van resoldre fins a la distribució de les zones d’influència, en Jacob i en Pere es quedaren Jerusalem, i en Pau Antiòquia i Damasc.

Aquest comportament profundament conservador dels parents i dels propers d’en Jesús, va fer que els primers seguidors no familiars de Jesús s’agrupessin en la comunitat dita dels dotze, i que, en els grups de procedència pagana, cada cop més es fongués la figura de Crist amb les figures mitjanceres mistèriques de les religions paganes que, juntament amb la creença en la resurrecció i la identificació de Jesús amb Déu, són el nucli de les creences de la tercera generació de cristians.

La guerra jueva del 66-70 porta a una radicalització definitiva del dogma jueu dins d’Israel, i a molts llocs de l’Imperi la Sinagoga passa a ser controlada pels conversos i els jueus cristians. És en aquest marc en què, poc abans de l’any 70, una comunitat de no cincumcidats recull la tradició comuna de la passió de Crist, a la qual afegeixr una primera part amb els poders taumatúrgics de Jesús, recull de pas crítiques contra els parents de Jesús i la indecisió dels primers deixebles a donar el pas cap a la fe, i deixa de banda tota la qüestió de la predicació. El coneixem com Evangeli de Marc.

Al voltant de l’any 80 una comunitat de circumcisos, amb relacions pacífiques amb cristians gentils, justifica la seva actitud atribuint a Jesús una adhesió radical a la llei mosaica, matisa que només és vàlida per als fills d’Israel i reconeix una via pròpia de salvació per als gentils. Critica també als parents de Jesús, i menys als primers deixebles. Els coneixem com a Evangelis de Mateu o de Lluc.

Algunes comunitats allunyades dels focus del conflicte opinaven que les disputes internes tenien escàs interès per al moviment, i que el que calia era depurar el missatge de salvació. Així nasqué un Jesús mosaíc i complidor de la Llei durant la predicació. Un Jesús jueu. I un Jesús fill de Déu i, doncs, portador d’un nou missatge transmissible a tothom després del sacrifici, el Jesús cristià. En una reelaboració concordant de les visions d’un Pere que convivia amb els pagans i d’un Pau complidor dels ritus rabínics. El coneixem com a Evangeli de Joan.

Mentrestant, un escriba cristià va rellegir tots els escrits jueus i els va reinterpretar com a pròleg de l’obra de Déu que és la salvació de tots els homes. Aquest escrit estrany va circular amb el nom de la carta als Hebreus. Durant el mateix període, els rabins giraven cada cop més cap a l’ortodòxia religiosa, per efecte de la guerra. I, d’altra banda, el procés de fixació de la tradició oral jueva feta per l’escola de Yabné, facilitava l’establiment d’un dogma homogeni i inalterable. Aquests havien proclamat la “Condemna dels Heretges”, un codi civil d’obligat compliment a la Sinagoga.

Arreu, cristians circumcidats van començar a ser expulsats de la Sinagoga, amb la qual cosa els expulsats van deixar de circumcidar els seus fills i van deixar d’estar protegits per l’estatut jurídic jueu. Però, a la llarga, per a ells el més greu fou l’exigència del culte Imperial. Quan, a partir del segle III, aquest fou exigit estrictament, els cristians van començar a ser perseguits a partir de decrets generals.

Al mateix temps, a Roma, en el si de l’enorme comunitat jueva, un escriba havia rebut tots i cadascun dels escrits que, sobre aquell obscur fet de l’any trenta, havien aparegut i circulat per l’Imperi. I mentre la repressió rabínica expulsava els conversos i els jueus cristians del temple, quedava clar que només hi havia un fet que unia les dues comunitats, el Llibre Sagrat. Així que els cristians van seleccionar, de tots els textos existents, quatre, i els van atribuir valor canònic, denominant-los Nou Testament. Aquest pas, efectuat durant la primera meitat del segle II, va tenir un impacte transcendental. Hi havia un nou dogma, un nou llibre i una nova religió.