Himne de l’Olimpíada Popular

“No és per odi, no és per guerra que venim a lluitar a cada terra.
Sota el cel blau l’únic mot que ens escau és un crit d’alegria: la pau.
[…]
Contra els baixos crits innobles aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants perquè es tornin més grans i més lliures els pobles.”

Josep Maria de Sagarra, Juliol de 1936

El record de les olimpíades de 1992 fa que la majoria de barcelonins i barcelonines gaudeixin, amb orgull per la seva ciutat, del que va ser un dels esdeveniments col·lectius d’identificació popular més rellevants de la nostra història immediata. La barreja d’esport i societat, amb el gran ressò mediàtic a nivell internacional que va tenir, i el consens en l’excel·lència organitzativa, materialitzava l’anhel de la capital d’un país autocensurat emocionalment en la seva voluntat de ser i de parlar al món en la llengua pròpia.

Tanmateix, l’eclosió de l’esport popular, d’una banda, i de discurs cívic, d’altra, no va ser exclusiva de l’olimpíada del 92, pel que fa a la història moderna de l’olimpisme al nostre país. Un episodi molt més èpic en el fons, i molt més silenciat en la forma, va ser protagonista d’aquella singular i sacsejada societat de mitjans dels anys 30.

L’any 1936 Barcelona hagués estat ferma candidata a celebrar els Jocs Olímpics d’aquell any, si no ho hagués evitat la convulsa situació sociopolítica del nostre país, amb un aixecament feixista aquell mateix any. El baró de Güell, germà de l’alcalde de Barcelona i delegat del Comitè Olímpic Internacional, s’exiliava a França en un moment crucial en les gestions i evolució del que era la ferma candidatura catalana. El Berlín nazi va esdevenir, finalment, l’opció del Comitè Olímpic Internacional, per projectar una imatge de l’esport que va acabar essent instrumentalitzada políticament pel règim alemany i on s’hi exhibí la suposada supremacia de la raça ària a través de l’interdicte moral a jueus i negres.

La situació política d’una Europa en estat d’excepció i la utilització ideològica que es feu de l’olimpíada de Berlín, provocà una mobilització inèdita a Catalunya –i també a Europa i EUA– per combatre aquesta exhibició del poder que faria el nazisme. L’antifeixisme acabà prenent forma en un projecte romàntic que acabarà configurant-se amb el que es coneix com a Olimpíada Popular. El Govern de la Generalitat de Catalunya i el president Companys al capdavant, van decidir donar suport a l’esdeveniment, i s’organitzà un moviment internacional que acabà esdevenint un comitè olímpic alternatiu; 10 federacions internacionals, 8 d’espanyoles, 6 de catalanes, 23 delegacions d’estat entre les quals s’hi trobaven els EUA, França i Anglaterra, però també Palestina, Alsàcia, Catalunya i Euzkadi, i més de 6000 atletes inscrits, suposen una contesta sense apel·latius als jocs de Berlín en particular, però també a la complicitat internacional amb un règim dictatorial que buscava la guerra i l’expansió imperial per la força. Un dels exemples d’aquest fet queda clarament reflectit en un dels paràgrafs del manifest de l’Olimpíada Popular, on es proclama:

“L’Olimpíada instaurada fa milers d’anys i renascuda en la nostra època, que sempre havia mantingut el seu caràcter de Símbol de la Fraternitat dels pobles i de les races, ara perd per sempre aquest caràcter. Els Jocs Olímpics que es preparen a Berlín, són indiscutiblement una falsificació vergonyosa, una befa del pensament Olímpic. En un país on milions d’esportius estan privats de continuar llur activitat social, on milers dels millors esportius són empresonats, on la majoria del poble laboriós està sota l’amenaça de la persecució per les seves conviccions o per la seva religió, on es declara fora de la llei a tota una raça, aquest país no és el lloc per acollir els veritables Jocs Olímpics!”

L’Olimpíada Popular, gràcies al poderós entramat associatiu esportiu de Catalunya, s’organitzà en un temps rècord, prop de 3 mesos. La data d’inauguració fou curiosament el 19 de juliol de 1936, data en que les forces democràtiques i populars van revoltar-se i aturar, tot i que efímerament, el que seria la funesta voluntat dels colpistes franquistes que provocarien 3 anys de guerra civil i quasi 40 anys de dictadura. Amb l´inici de la guerra, es van acabar definitivament molts somnis, esperances i il·lusions d’una vida de progrés i benestar. Entre aquests somnis, el de liquidar l’esperit olímpic. El de debò. El de la fraternitat i la igualtat. No pas el de la retòrica florida, farcida d’interessos econòmics negres i blancs i políticament correcte del COI dels nostres dies.

L’Olimpíada Popular seria un exemple clar del que hauríem d’entendre per “esport popular català”, que aviat va esdevenir un exemple de moviment social. Quan es parla d’esport popular cal entendre-ho a partir de la premissa que no només és la incorporació massiva a la pràctica esportiva la que ho fa singular, sinó també el que representa un moviment sòcio-esportiu, que és heterogeni i que aplega entitats i associacions que comparteixen un ideari comú: la utilització de l’esport com a instrument de reivindicació de l’esquerra catalanista del moment.

En segon lloc, cal tenir present les evidents connotacions polítiques que, en aquell moment, són comunes també a d’altres indrets d’Europa. La Unió de Gimnastes Obrers Alemanys (que comptava amb 180.000 socis) o la fundació del Club de Conductors Socialista el 1898 als EUA. A Catalunya, on hi havia un fort arrelament esportiu, l’esport de masses tampoc no estava absent de la influència política dels convulsos anys 30. Així, tal i com assenyalen Pujadas i Santacana (1998), l’hegemonia sindical i anarquista descartava l’adscripció a moviments esportius propers a l’internacionalisme comunista. Per contra, el catalanisme popular d’Esquerra Republicana afavoria l’associacionisme a les entitats populars d’esport. Tot i que no hi havia un vincle orgànic partit-moviment-esport popular, sí que n’era clara l’orientació política de tot moviment de l’esport català de masses.

La fi del somni dels Jocs va coincidir amb l’inici d’una cruenta guerra civil. Tot just el dia que s’assajava la cerimònia inaugural, les tropes franquistes executaven l’Alzamiento Nacional. Alguns esportistes italians i alemanys, setmanes més tard, s’integrarien a les columnes de milicians de les conegudes Brigades Internacionals.

El 29 de juliol, el Comitè Organitzador de l’Olimpíada es dissolia. El Jocs es convertirien en record de la democràcia i el seu govern, la República, mentre el feixisme, al seu torn, “triomfava” a Berlín en una exhibició d’autoritarisme i militarisme que ja no s’aturaria, després de milions de morts, fins l’any 1945.

Bibliografia

• Asín Fernández, E. La política en las olimpiadas de Berlín 1936. Centre d’Estudis Olímpics (UAB) Barcelona 1998

• Pujadas, X. i Santacana, C. Història il·lustrada de l’esport a Catalunya Vol II (1931-1975) Editorial Columna. Diputació Barcelona 1998

• Autors diversos. L’altra Olimpíada. Barcelona ‘36. Llibres de l’índex, Barcelona 1990