Avui en dia, en aquests temps d’ostentació de les noves tecnologies i d’aclaparador ús del pensament lineal, és més o menys normal trobar-nos que les relaciones interpersonals sofreixen una metamorfosi de repercussions pràcticament incalculables i imprevisibles. Qualsevol diria que qui subscriu està tocat de l’ala, però hi ha coses que cal veure per comprendre el seu abast. I perquè us pugueu fer una idea del què dic, us narraré una sèrie de fets, tots reals i ocorreguts aquí, al Foro, avantguarda cultural de les Espanyes per a la nostra sort o desgràcia.

Aquesta és la història d’una parella de trenta i pocs anys, promesos des de pràcticament l’adolescència i casats segons totes les previsions. Tant ell com ella han programat perfectament les seves vides, i, respectuosos amb els seus plans, ambdós són dos pròspers professionals amb uns bons sous. Ella com a project manager de no sé quina història, i ell com a director tècnic de no sé què. Els dos presumeixen de ser producte del seu temps, és indubtable, i mesuren el seu èxit social per l’abast de les seves possessions i l’encert de les seves programacions vitals: un àtic en la “zona noble” amb traster, piscina i dues places de garatge; cada un el seu cotxe, el seu mòbil, dos ordinadors a casa amb connexió a Internet, agendes electròniques, equip Hi Fi d’alta qualitat, telèfon d’última generació, supercongelador, cuina vitroceràmica, microones, vídeo amb euroconnector, TV digital, i etc. i etc.

La convivència de la parella seguia els cànons establerts i convencionals. Qualsevol diria que la parella en qüestió seria feliç. Ell amb la seva col·lecció de llibres de filosofia que mai llegirà però que queden molt escaients en la prestatgeria de l’estudi, ella amb la seva enorme col·lecció de centenars de discos de vinil i CD. Els mobles, de disseny naturalment, amb els quals tota la casa està en un ordre quasi perfecte i d’acord amb la funcionalitat que qualsevol llar moderna necessita. Això es complementava amb una perfecta organització dels assumptes domèstics, mitjançant meticulosos i estudiats quadrants de repartiment de tasques amb un complicat sistema de torns (de manera que tots els marrons de la casa estiguessin exactament repartits), els comptes de la casa a mitges amb un rigorós control comptable dissenyat per ambdós -conseqüència lògica de casar-se per ganancials- i els temps de convivència relativament definits dins dels límits d’allò políticament correcte. Però quelcom fallava.

D’entrada, les jornades de treball eminentment dilatades dificultaven la relació. Diferents horaris de treball tant per a l’entrada com per a la sortida, i en el dia a dia el temps en comú es reduïa als pocs sopars en què coincidien i a la utilització del microones per escalfar el cafè matinal. Les nits de passió s’ajustaven a la mitjana europea, naturalment, i els caps de setmana es repartien entre visites als sogres respectius -un autèntic formalisme-, adobat amb algunes copes de divendres amb els amics cultivats durant el seu festeig. Res de noves amistats ni de conèixer els respectius amics i coneguts del treball o dels estudis de cada un, gelosos els dos de preservar la seva intimitat, la seva parcel·la personal, d’una banda, i recelosos de tenir contacte amb altres persones que els coneixien per referències “de l’altre/a”, d’altra banda. Les tardes de diumenge s’amenitzaven mitjançant una sòrdida i silenciosa batalla per la possessió del comandament a distància. Aquesta lluita es va truncar amb l’arribada d’Internet, que facilità la fugida d’ell cap a les noves tecnologies. La competitivitat entre els dos (que si jo guanyo més, que si tu penques menys a la casa, que si em deus tant d’aquestes compres o jo què sé,…) va donar pas progressivament a una autèntica guerra de guerrilles, quasi cruel, amb paranys semblants a una pel·lícula tragicòmica, mostra del seu nivell de comunicació en una relació que feia aigües pertot arreu. Però ells en cap moment en van parlar. S’enredaven en les coses quotidianes sense entrar en matèria.

Un bonic matí d’aquestes tardors meravelloses que té Madrid, el nostre noi va fer el que en ell era habitual: s’aixecà a l’hora de costum. Després de la neteja matinal, i vestit amb la seva impecable roba de treball, es dirigí a la cuina disposat a la seva litúrgia diària. Va obrir la nevera, es va servir un suc de taronja concentrat amb vitamines, i, en obrir el microones per escalfar el cafè amb llet, va trobar quelcom que variava la rutina establerta durant tota una vida. Dins del microones hi havia un paper doblegat. Sorprès, el nostre amic va desplegar el paper i va llegir-ne el contingut. Era una nota senzilla i curta. En quatre línies ella venia a dir que la convivència era insuportable, que la cosa no donava més de si, i que el millor seria separar-se.

Estava ell acabant de llegir la nota quan ella va entrar a la cuina. “Bon dia”, es van dir mútuament. No hi hagué cap més comentari per part de cap dels dos. Ni ell va preguntar el més mínim sobre el paper, ni ella va intentar explicar res. Només silenci. La vida quotidiana continuava tal qual, immergida en la seva rutina permanent. Ell, naturalment, ocupà l’habitació dels convidats, mentre que ella dormia en el dormitori principal. Era pràcticament l’únic detall indicatiu que quelcom no anava com havien estipulat. Així van passar dos dies, sense altre intercanvi de paraules que la salutació o el comiat de torn, ambdós automàtics e impersonals.

El matí del tercer dia, ella s’aixecà, va fer els seus minuts diaris de fitness, i es preparà per anar a treballar. Ella pensava en les reunions i els assumptes del dia, repassant mentalment la seva agenda: decididament seria un bon dia. En això estava quan va obrir el microones per escalfar-se el cafè i va trobar un sobre amb uns folis escrits pel seu marit. Era una carta en la qual el marit, amb el caràcter rigorós que el caracteritzava, exposava, analitzava i explicava fil per randa (des de la seva òptica, no cal dir-ho) els diferents aspectes de la relació. Finalitzava la missiva amb la proposta d’anar a un conseller matrimonial que pogués orientar-los de cara a salvar aquest Titanic sentimental. Uns quants dies després, la parella per fi va parlar un mica de l’assumpte i van arribar a l’acord d’assistir a la consulta.

No disposo d’informació detallada i sucosa sobre el desenvolupament de les sessions amb l’assessor matrimonial, només conec el resultat immediat de les mateixes: després d’unes quantes cites, la parella va decidir que, en lloc de gastar-se els diners en l’assessor matrimonial i la cascada de retrets mutus que no milloraven les coses en res, era molt millor inversió dedicar aquests fons a pagar una assistenta perquè fes les feines domèstiques, considerades com la més gran causa dels problemes conjugals, i així lliurar-se de la dura càrrega del quadrant de repartiment de tasques. Però el temps lliure que els suposava lliurar-se de la càrrega de les coses de la casa van dedicar-lo a vigilar l’assistenta (no es pot refiar un de ningú), i, és clar, només podia fer-se els dissabtes al matí, amb la qual cosa no pogueren disposar d’aquest dia per, senzillament, gratar-se junts la panxa. Qüestions com la competitivitat entre l’un i l’altra, la falta de diàleg, la falta de creativitat i el costum, més que la imaginació i l’afecte, semblaven quedar per millor ocasió. Ocasió que sembla que no va arribar, perquè fa pocs dies la parella protagonista d’aquesta història -per fi- va acabar la seva convivència.

M’agradaria esperar que cada un hagi après quelcom, que en una altra ocasió ho tinguin més clar i no repeteixin els mateixos errors. Però és clar, l’home és l’únic animal capaç d’ensopegar “n” vegades amb la mateixa pedra (quan “n” tendeix a l’infinit i un no dóna més de si).