Popularment diem que hi ha animals de sang calenta (tots els mamífers i les aus) i animals de sang freda (els amfibis, els rèptils). Per ser més exactes hauríem de distingir entre animals de temperatura variable com la granota i animals de temperatura constant com els humans. Aquesta diferència respon a un concepte de la fisiologia animal, l’homeòstasi, que no és altra cosa que la capacitat dels animals pluricel·lulars per mantenir el seu nivell d’organització dins d’unes pautes determinades. Per mantenir aquesta estabilitat l’organisme recorre a diversos mètodes físics i químics que compensen les variacions del seu entorn. L’homeòstasi depèn del metabolisme, és a dir, dels mecanismes de manteniment de la vida. La producció de calor és essencial per poder viure en una major diversitat d’ambients. Els amfibis i la resta d’animals de temperatura variable tenen una capacitat reduïda per generar calor a causa de la discreta eficàcia dels seus aparells circulatori i respiratori, que generen un metabolisme lent que els obliga a cercar fonts de calor externes, de tipus ambiental. Precisament, aquesta impossibilitat de mantenir la temperatura constant els fa insensibles a la percepció dels canvis tèrmics ambientals. Per això, la seva vitalitat depèn de la temperatura ambiental.

Si posem una granota al sol i s’escalfa, podrem observar que la seva temperatura corporal s’incrementa. En canvi, si una persona pren el sol la seva temperatura corporal es mantindrà constant i, a més, podrà percebre aquest increment de temperatura. Per compensar aquest calor extern un humà, per exemple, començarà a suar per dissipar calor i així ajudar al manteniment de la temperatura interna constant.

Una granota

Si posem una granota en una olla amb aigua temperada aquesta nedarà tranquil·lament. Si comencem a escalfar l’olla, la temperatura de l’aigua s’incrementarà, i la granota continuarà nedant sense immutar-se perquè no pot percebre l’augment de la temperatura ambiental. Malauradament, quan l’aigua assoleixi els 42 ºC l’animal simplement morirà, perquè aquesta és la temperatura a la qual es degraden les seves proteïnes (també les nostres). El resultat és que si li poguéssim preguntar a la granota com se sent entre els 37 i els 40ºC, mentre es va incrementant dècima a dècima la temperatura, no sabria advertir-nos de la diferència perquè el seu organisme és incapaç de detectar aquesta variació ambiental. En definitiva, podem bullir una granota i aquesta no adonar-se’n de que li estàvem escalfant el brou.

Un homínid

Els humans, a més de ser racionals, som capaços de percebre els increments de temperatura i, per tant, prendre les mesures més escaients. Podem cercar una ombra, canviar d’ambient, etc. Tanmateix, els humans no som capaços de detectar moltes de les substàncies que respirem o amb les quals entra en contacte el nostre cos. Simplement, aquestes substàncies interaccionen amb el nostre sistema metabòlic general. L’únic que podem percebre són alguns dels seus efectes, però no pas com s’acumulen. Podem prendre un aliment enverinat amb dioxines i no ho percebem fins que aquestes no generin un efecte fisiològic visible. La contaminació ambiental és, en molts casos, un brou de substàncies, ja siguin a l’aire, l’aigua o el sòl que ens passen desapercebudes llevat que no emprem tècniques analítiques. Per això, entre una dilució de 5 mg/litre o 50 mg/litre de nitrats estem tan incapacitats com les granotes per a la percepció de la temperatura ambiental. L’única cosa que podem percebre és que emmalaltim, i els desajustos metabòlics producte de l’increment d’una determinada substància tòxica abans de matar-nos. És cert que les tècniques analítiques permeten valorar una determinada concentració de substàncies tòxiques, però no formen part del nostre sistema homeostàtic com passa amb la temperatura.

Bullir-se amb alegria

La síndrome de la granota bullida és un símil per explicar que l’actual situació de contaminació mundial no ens és perceptible com per determinar-ne l’efecte final i que, per això, pot ser que, entre l’aparença sana que tenim avui i la mort definitiva, vagi d’unes hores. Així doncs, els científics amb aquest símil de la granota bullida adverteixen que ens trobem en un moment prou crític com perquè potser ja hàgim depassat el llindar de la possibilitat d’aturar la pròpia extinció i la de moltes altres formes de vida.

Ara mateix només tenim algunes evidències encara no letals, però que, tanmateix, indiquen que estem arribant al “punt d’ebullició” ambiental. L’augment de càncers, de malalties respiratòries, d’al·lèrgies, etc., ens haurien de posar en estat d’alarma. Però, curiosament, com granotes dins d’una olla al foc, ni ens immutem. Sembla que no tinguem cap estímul per sortir de l’olla com els passa a les granotes. La generació de gasos d’efecte hivernacle, el risc radioactiu, el forat de la capa d’ozó ens sembla que tenen una probabilitat prou baixa com per ser mortals per a la nostra civilització. Som incapaços, socialment parlant, de percebre aquesta escalada de degradació planetària que el nostre estil de vida està causant. Usem paper blanquejat amb clor tot i que els subproductes que genera estan emmetzinant aigües i terres, a banda de desforestació, que causa greus pertorbacions que afectaran el futur de desenes de generacions. Ja no diguem del fantasma radioactiu que ens va mostrar el 1986 a Txèrnobil del que era capaç.

Continuem “nedant” tranquil·lament sense canviar res. Com els animals de temperatura variable som insensibles als canvis ambientals de les més de 100.000 substàncies químiques, de la toxicitat de la combustió dels derivats de petroli. Pot ser que la nostra civilització es trobi tan sols a un “grau ambiental” de desaparèixer. L’única estratègia racional i sensata davant d’aquesta incertesa és canviar l’estil de vida sobtadament, i esperar que la pròpia inèrcia que hàgim creat no ens acabi de coure, tot i haver abandonat l’olla perquè la cuina tot ella ja sigui un pastís de flames.

Estimar la nostra vida

La síndrome de la granota bullida és una metàfora per reflexionar sobre els límits de la vida i la percepció que en podem tenir. Per això, el principi de precaució sobre el risc ambiental que volem assolir és l’única defensa per sobreviure. Canviar de vida o perdre-la. Aquesta és la qüestió. La granota ja està bullida. Volem continuar nosaltres dins el brou tòxic que hem creat i que mal anomenem progrés? La resposta no és al vent sinó dins el cor de cadascun de nosaltres. No és senzill, però hem d’assumir amb humilitat que no hi ha futur si continuem com fins ara. La clau per sortir de l’olla és una vida més simple, més austera. Si no reaccionem ja sabem el final: un “planeta calent” amb milions d’humans “bullits” mentre celebraven tenir més de tot. La ignorància és atrevida, però encara no som granotes.