Estem en un moment de canvi social accelerat, un canvi que no sabem encara on ens portarà i que, en certa manera, fa por, perquè posa en qüestió molts dels avenços socials que han costat anys de lluita i que, tot i que sigui amb múltiples mancances, han permès un procés de consolidació dels principis d’igualtat i llibertat, i, amb aquests, la millora dels nivells de vida de gran part de la població. Em refereixo, és clar, a la població europea en el seu conjunt i algunes altres zones del món, no a tot el món: hi ha països on la vida s’ha fet tan difícil que veiem com la població intenta fugir-ne encara que sigui posant en perill la seva supervivència.  

Un dels aspectes en què s’ha avançat en els darrers cinquanta anys, aproximadament, ha estat el de la igualtat entre homes i dones. No totalment aconseguida, certament, però molt més avançada que l’any 1975, per exemple. En aquella etapa final de la dictadura, Espanya era encara un país plenament masclista, amb lleis discriminatòries per a les dones, que ja contrastaven amb el que passava en països del nostre entorn, en general més avançats en el camí de la igualtat. Hem fet un llarg recorregut: per un conjunt de raons que de seguida tractaré d’explicar, les dones han canviat molt més que els homes; però, a poc a poc, també els homes van anar deixant enrere les seves posicions tradicionals i acceptant la igualtat, sobretot en el sentit del ple dret de les dones a disposar de la seva vida. És un procés que semblava imparable i que feia pensar que, al cap d’uns quants anys futurs, la igualtat seria una realitat, i homes i dones haurien abandonat els seus rols tradicionals per compartir sense límits les tasques productives i reproductives que exigeix la continuïtat de la vida.  

Els avenços del feminisme, units al canvi de valors polítics que s’està produint en molts països, ens han portat a una conjuntura diferent, en què molts d’aquests avenços perillen i poden retrocedir. Hi ha hagut una proposta de noves masculinitats, però no ha acabat d’arrelar entre el gran públic. I el que aflora en aquest moment és, en el sentit contrari, un retrocés de les generacions joves, especialment dels homes joves, cap a posicions i actituds que van ser típiques, en el passat, del gènere masculí i que de nou reclamen supremacia i privilegis per a ells. Unes actituds que encara no són adoptades per la majoria dels homes joves, però que veiem avançar de manera molt perillosa.  

Com s’ha produït aquest procés? Com hem arribat a posicions com les que es manifesten a través de la masclosfera o dels incels? Quines són les posicions polítiques dels joves que representen una ruptura respecte del procés que es podia observar en altres generacions recents? Tractaré, al llarg d’aquest article, d’exposar els aspectes principals del que ha constituït aquest procés d’avenç de la igualtat, per concloure, finalment, veient què sabem ara de les posicions i opinions dels nois joves. 

 

La dona és el futur de l’home (L. Aragon) 

A mitjan segle xx, superada ja la gran catàstrofe de les dues guerres mundials, s’inicia una etapa de prevalença política de les posicions democràtiques i de creació de l’estat del benestar. En aquesta situació també comença un moviment social que constituirà la gran innovació de la segona meitat del segle: el moviment feminista, que ha suposat un canvi radical en la manera d’entendre els papers socials de cada sexe i, fins i tot, en la manera d’entendre les relacions sexuals i familiars.  

L’any 1949 es publica El segon sexe, de Simone de Beauvoir. És rebut amb tota mena de crítiques i escarafalls, tant a França com en la majoria de països europeus. Però no es tractava d’una reflexió aïllada, sinó d’una necessitat de canvi que s’anava obrint pas en les societats que anomenem «el món occidental», és a dir, en aquelles en què s’anaven consolidant els governs democràtics i podien començar a aflorar les veus que posaven en qüestió l’ordre existent. I és perquè, de fet, els canvis econòmics i socials que s’havien produït convertien en una necessitat canvis polítics i culturals i, per tant, el sistema de normes que regeix la vida col·lectiva, arribant fins a les prescripcions que afecten directament la vida personal de cada individu.  

Els vells models de masculinitat i feminitat que s’havien anat configurant al llarg dels segles en les nostres societats ja eren obsolets. D’una banda, s’esperava haver eliminat per sempre les guerres entre europeus, de manera que la figura del guerrer, de l’home capaç de matar i morir per defensar la seva comunitat, deixava de ser una necessitat. I, de l’altra, deixava de ser necessària la dedicació de la gran majoria de les dones a tenir moltes criatures i a la criança, en societats en què s’estava vencent la mortalitat infantil i en què les feines de la llar quedaven relativament alleugerides per l’ús de noves tecnologies que feien menys feixugues les tasques tradicionals de les mestresses de casa. L’aparició de mètodes anticonceptius d’alta fiabilitat facilitava, efectivament, un control de la natalitat que permetia rebaixar de manera dràstica el nombre de criatures per dona, cosa que, unida a l’allargament de la vida que es va produir al llarg del segle, va contribuir enormement al fet que les dones poguessin plantejar-se la dedicació a altres tipus de tasques, especialment feines retribuïdes, que els garantissin més control sobre les seves vides. 

A partir d’aquí, s’inicia, doncs, un moviment d’abast mundial, encara que amb impactes molt diferents segons els països, en què les dones reivindiquen igualtat, amb tots els matisos que aquesta paraula pot contenir, però que vol dir, d’una manera general, no acceptar cap mena de discriminació pel fet de ser dones, i ser dipositàries de tots els drets humans que s’han reconegut per als homes, sense excepcions. Era, per tant, un primer trencament del model tradicional de gènere femení, i l’esperança que les dones podien aportar nous valors i una nova racionalitat a les societats i la vida humana.  

Els canvis es van anar succeint amb rapidesa. L’any 1975 es va celebrar la primera Conferència Mundial sobre les Dones, organitzada per l’Organització de les Nacions Unides. La van seguir les del 1980, 1985 i 1995; la darrera, a Beijing. Aquestes conferències van ser útils per prendre un conjunt d’acords totalment necessaris per canviar la situació de les dones al món en el sentit de més igualtat. Trenta anys més tard, no tot el que s’hi va acordar s’ha fet realitat, i en alguns països, com ara l’Iran i l’Afganistan, la situació de les dones és terrible, i fins i tot ha empitjorat respecte d’èpoques anteriors. Tanmateix, en la majoria de països s’ha produït un gran canvi que podem considerar com un augment de la igualtat, un canvi que ha repercutit sobre el conjunt de les estructures socials.  

Ara bé, si, com deia al principi, tant els models masculins com els femenins podien ser considerats obsolets ja a mitjan segle xx i havien d’evolucionar, no es va produir una evolució paral·lela per a ambdós sexes. Mentre les dones canviaven molt ràpidament i exigien canvis legals, econòmics i culturals, els homes seguien sent educats segons el model tradicional del guerrer, encara que fos modificat en alguns aspectes. I per quina raó?, direu. Doncs bé, per raons que sociològicament són ben conegudes: tot grup dominant ofereix més resistència al canvi que els grups dominats, que són generalment els que proposen canvis en el sentit de gaudir de més igualtat. Els dominants suposen que perdran els seus privilegis i, per tant, no estan interessats en el canvi, mentre que els dominats proposen el canvi per arribar a tenir més igualtat i sortir de la seva condició d’inferioritat social i individual. Ha passat moltes vegades a la història, i, clarament, veiem com es torna a produir en relació amb l’eliminació dels gèneres, fet que dona lloc a aquella situació que s’ha descrit sovint com «les dones busquen homes que encara no existeixen, i els homes busquen dones que ja no existeixen». 

 

Parlem de gèneres: «el sexe no és destí» 

Mentre la diferència entre les formes de vida i de comportament d’homes i dones es concebia com un fet derivat de la naturalesa, es podia considerar que es tractava de fets inamovibles, que no podien ser modificats. A partir dels anys setanta del segle passat es comença a parlar de la diferència entre sexe i gènere, és a dir, del fet que hi ha una diferència natural, inscrita en els cossos, entre els sexes, atesa la seva diferent funció en la reproducció humana, i que alhora hi ha uns models socials inculcats, que es van anomenar «gèneres», que són els que marquen la diferència de comportaments i la jerarquia entre els sexes, i que, com a tot allò que es produeix en l’àmbit cultural i social, es poden modificar.  

L’acceptació del terme «gènere» va ser molt costosa: es va manifestar especialment en la IV Conferència de les Nacions Unides sobre les Dones a Beijing, l’any 1995, i va enfrontar l’islam i l’Església catòlica, a través dels seus representants en diferents països, amb la Unió Europea, els Estats Units, el Japó i molts altres països del món, que proposaven l’adopció d’aquest terme. Les dues grans religions esmentades no volien en absolut que s’acceptés, perquè evidentment això significava la possibilitat d’una evolució en la situació de les dones i també dels homes, que aquestes religions i determinats països no volien que es produís.  

Finalment, es va imposar el criteri favorable a l’adopció del terme «gènere» i l’acceptació del reconeixement dels drets de les dones com a drets humans. A més, es va ampliar l’extensió del pensament feminista i les transformacions de la situació de les dones en la majoria de països, sense, però, que en cap cas s’hagi aconseguit la igualtat real total.  

A partir d’aquí comença un procés molt interessant i, alhora, ple de contradiccions. De fet, s’accelera el que podem anomenar «destrucció dels gèneres», és a dir, la posada en qüestió dels perfils tradicionals atribuïts a un o altre sexe, de manera que moltes persones consideren que, sigui quin sigui el seu sexe, poden adoptar rols, actituds i aspectes que sempre s’havien atribuït a l’altre sexe. Així doncs, es comença a difondre la idea que el sexe no ha de condicionar els comportaments, ni les atraccions sexuals, ni els estils de vida. Naturalment, aquesta idea no s’imposa de cop en tota la població, sinó que s’estén sobretot entre la gent jove, fins al punt que, en molts casos, s’ignora el fet que el sexe és una dada natural —s’arriba a dir que és també una construcció social— i s’atribueix tot tipus de comportaments als gèneres, però ja no com a models imposats socialment, sinó com a opcions personals derivades d’una «identitat sentida».  

Ens trobem així enfront de dues tendències en certa manera contraposades. Per començar, un fort creixement del feminisme, sobretot a partir de l’any 2018, en què es va produir el fenomen del #MeToo, que va fer que, a partir d’una denúncia d’assetjament sexual per part d’una actriu, es donessin a conèixer una gran quantitat de casos similars en molts països, assenyalant homes famosos i socialment valorats com a assetjadors i depredadors sexuals. La magnitud d’aquella denúncia va fer, d’una banda, que efectivament molts d’aquests homes, intocables fins a aquell moment, fossin acomiadats dels seus llocs de treball o jutjats pels fets que es van poder demostrar. I, d’altra banda, sota l’impuls d’aquell moviment, el feminisme es va estendre en molts més països i àmbits socials, abastant, a més, dones de totes les edats, des de nenes i adolescents fins a les seves àvies.  

Paral·lelament, es va iniciar, ja des de principis de la dècada del 2010, aproximadament, un moviment d’homes que van començar a fer la crítica del gènere masculí tradicional; un moviment que des del primer moment va tenir com a punt de referència la teoria feminista i el mateix moviment feminista, però que, alhora, va anar configurant-se com a moviment específic. La idea d’unes noves masculinitats sorgeix, precisament, de la necessitat de modificar també el gènere masculí tradicional que encara s’està transmetent i d’apropar-lo molt més al gènere femení, atès que les dones també s’anaven aproximant al gènere masculí. És a dir, com he assenyalat més amunt, es tracta d’anar eliminant la rigidesa que comportaven els models anteriors per aconseguir que cada persona pugui triar les seves formes de viure d’acord amb les seves necessitats, i no en funció d’uns models rígids de gènere.  

L’exploració d’una nova masculinitat comporta, fonamentalment, la crítica a un gènere masculí que emfasitza la violència i l’agressivitat, l’enfrontament i la competitivitat entre els homes, i el domini damunt les dones, alhora que condemna totes les actituds de cura, de tendresa, d’atenció als altres, quan són adoptades per homes, atès que es consideren actituds femenines, impròpies dels mascles. Com he desenvolupat en treballs anteriors,1 l’educació dels nens encara consisteix en una socialització per preparar un guerrer, és a dir, un individu capaç de matar i morir sense compassió ni remordiment, sempre que es tracti d’una causa «noble», o sigui, aparentment al servei dels seus. Aquest perfil humà, que probablement en el passat responia a una necessitat social, avui ha deixat de tenir sentit, tot i que en aquest moment algú estigui promovent de nou les guerres. I no solament ha deixat de tenir sentit, sinó que és altament perillós per al conjunt de la humanitat, com malauradament estem experimentant ara, fins i tot —i malgrat que d’això no se’n parli— per als nois i homes que adopten aquestes actituds i valors i que n’acaben sent directament víctimes, i sovint víctimes mortals.  

Efectivament, les dades ens ho demostren, encara que poques vegades es comentin i s’actuï en conseqüència. A Espanya, l’any 2023, un 74,2 % de les morts per homicidi van ser homes, víctimes d’agressions dutes a terme fonamentalment per altres homes: el 92 % dels assassins són homes. El 62 % del total d’homicidis va ser comès per homes que mataven homes, i un 28 % que mataven dones. Parlem molt de la violència de gènere, que en realitat caldria anomenar «violència de gènere masculí», però, com que s’utilitza el terme «gènere», que s’ha assimilat a les qüestions plantejades per les dones, sembla que només nosaltres en siguem víctimes. Tanmateix, els homes en són, numèricament, encara molt més víctimes; simplement no se’n parla. I no solament això: a partir dels 3 anys moren més nens que nenes, i als 20, per cada dona que mor, moren 3 homes. Molt rarament de malaltia; la majoria de casos moren per suïcidis —cada vegada més freqüents entre els homes joves—, per accidents de trànsit —ai, les motos!—, per drogues, homicidis i esports de risc. És a dir, en aquest moment el gènere masculí, encara dominant, és un gènere mortífer, i no perquè mati per defensar els febles, tal com ens han presentat als herois, sinó perquè, imbuïts de la necessitat de lluita, d’enfrontament i de triomf per demostrar la seva masculinitat, molts homes practiquen i veuen com a natural una violència que acaba destruint-los i destruint el seu entorn.  

Les bases per a una nova masculinitat van estar clares des de l’inici: calia obrir als homes les actituds i les emocions considerades pròpies de les dones, i no estigmatitzar-los com a poc masculins quan les adoptaven, tal com s’ha aconseguit no estigmatitzar les dones com a masculines pel fet de dur pantalons, jugar a futbol o dirigir una empresa. Es tracta d’un aprofitament i un enriquiment de les possibilitats que ofereix la vida, que ha de poder adoptar tothom, d’acord amb les seves possibilitats i tendències.  

Aquesta línia de desenvolupament, que resulta tan clara quan en parlem, té moltes dificultats per ser adoptada d’una manera general, per una raó patent: la masculinitat ha donat, durant mil·lennis, privilegis, i ha mantingut la superioritat respecte a unes dones condemnades a obeir i servir, sense poder exercir cap control damunt la pròpia vida. Canviar els gèneres, renunciar a la virilitat supremacista, és vist com un perill: el perill de perdre aquesta posició de privilegi i d’arribar a ser «com una dona», una autèntica vergonya per a molts homes. Perquè, com podeu comprovar, titllar un company de «nena», per exemple, a l’escola, equival, habitualment, a un insult que fa enrabiar qualsevol nen.  

La relació entre el feminisme i els moviments d’homes per una nova masculinitat no sempre ha estat fàcil. Malgrat la seva voluntat de canvi, molts dels homes que s’han apropat a la idea d’una nova masculinitat han estat socialitzats d’acord amb el model masculí tradicional i, per tant, mantenen una actitud relativament prepotent fins i tot quan tracten d’acostar-se al feminisme. I, enfront d’aquestes actituds, les feministes han reaccionat sovint amb la sensació que es tractava de la situació de sempre, en què els homes volen imposar-se sense tenir en compte l’opinió de les dones. L’apropament, que inicialment semblava possible, s’ha anat fent difícil, sobretot per la dificultat que els homes renunciïn a la seva tendència a un protagonisme difícilment compartit. 

 

Els canvis dels darrers anys: la renovació del masclisme 

L’explosió del moviment #MeToo al món va fer suposar que el feminisme es consolidaria i es convertiria en un criteri dominant en la societat. Però, com passa sovint amb els moviments socials, el seu creixement no genera només la consolidació, sinó també l’aparició de tendències adverses. I això és el que s’ha començat a manifestar en els darrers anys en relació amb el feminisme.  

Efectivament, en els darrers cinc anys, aproximadament, assistim a l’aparició de dos tipus de fenòmens. Per començar, l’ampliació del feminisme ha generat un conjunt de fractures internes, amb posicions contraposades i, fins i tot, sovint enfrontades amb certa violència. Aquestes fractures es manifesten a l’entorn de diversos eixos. El primer, i més conflictiu, és el que s’observa pel que fa al suport o a l’oposició al moviment trans, i especialment a la possibilitat que dona la llei aprovada sobre el canvi registral d’identitat sexual sense altres requisits que la voluntat de la persona. El segon eix de fractura és el que enfronta les posicions que podem considerar «clàssiques», perquè han estat predominants en el feminisme durant uns cinquanta anys, amb posicions que adopten grups de dones que es consideren «racialitzades» i que creuen que el feminisme que s’ha desenvolupat ha ignorat les necessitats de les dones pobres i de les procedents de l’anomenat «Tercer Món». Aquestes dues tendències noves que han sorgit dins el feminisme han implicat que en molts casos es parli de «feminismes», en plural, negant l’existència d’un moviment feminista amb uns plantejaments comuns. 

El fraccionament intern està suposant, evidentment, un afebliment d’aquest moviment. De fet, posa de manifest un trencament generacional, atès que, en gran part, oposa les posicions de les generacions joves a les posicions de les generacions més grans. Un fet que, com s’ha comprovat diverses vegades, és freqüent en l’evolució dels moviments socials, però que en la nostra societat, en què tot va molt ràpid, encara s’incrementa i s’accelera. Els objectius pels quals van lluitar les generacions més grans han estat, en bona part, aconseguits i, per tant, ja no són importants per a les dones joves. En canvi, aspectes que eren propis de les dones en el passat s’han tornat més difícils d’aconseguir, com ara la dedicació exclusiva a la maternitat i a les cures familiars, de manera que, en determinats casos, les joves reivindiquen allò que les grans havien rebutjat.  

Tanmateix, l’amenaça més potent és la d’un corrent antifeminista que s’està manifestant entre les generacions més joves, especialment entre els nois, però també el comencem a observar entre les noies, sobretot en països com els Estats Units, que va ser precisament on es va generar l’onada feminista iniciada als anys seixanta del segle passat.  

Per entendre com sorgeix aquest moviment cal tenir present un fenomen més general que veiem avançar en l’àmbit polític. Per raons complexes, i que tenen sobretot relació, al meu entendre, amb el creixement de les desigualtats econòmiques al món i dins de la majoria de països, s’ha generat una crítica que es va estenent sobre les polítiques dutes a terme bàsicament per la socialdemocràcia que van ser desenvolupades sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial i, en el cas espanyol, a partir del final del franquisme, ara fa cinquanta anys. Són polítiques que han permès el creixement de les classes mitjanes i de la democràcia, però que a partir de l’any 2000 han tendit a estancar-se per un conjunt de fets que ara no podem esbrinar aquí. I això ha portat al fet que, entre les generacions joves, s’hagi difós la idea que viuran pitjor que els seus pares, fet que, unit a l’augment de les migracions i l’arribada d’un gran nombre de persones procedents de països pobres, ha generat un acostament cap als plantejaments d’extrema dreta, uns plantejaments que semblaven bandejats per sempre, almenys en el marc europeu, després de l’horror dels règims nazis i feixistes que van portar a la Segona Guerra Mundial.  

Les generacions joves desconeixen la realitat del que van ser aquells governs d’extrema dreta, de les morts i l’horror que van generar, i, en el cas d’Espanya, del que va suposar una dictadura que va durar quaranta anys. I, com que ho desconeixen, tendeixen a pensar que seria millor que la realitat política actual i els règims democràtics. Un conjunt de fets sembla confirmar els aspectes més negatius d’aquests règims, com ara l’amplada de la corrupció, la violència dels enfrontaments verbals i el desenvolupament d’un conjunt de falsedats que fan difícil destriar què és cert i què no, etc. Un conjunt de circumstàncies, doncs, que s’ha convertit en un caldo de cultiu per a l’extensió de les posicions ultradretanes. 

Com és conegut, una de les característiques del pensament ultradretà és el menyspreu cap a les dones i la seva decisió de mantenir-les en els rols tradicionals d’esposes, mares i mestresses de casa. I, alhora, l’exaltació de les formes més tradicionals del gènere masculí, amb el guerrer i el mascle triomfador com a model a seguir. Veiem, llavors, com la confluència d’una conjuntura en què les dones han anat conquerint llocs públics en la societat, encara que molt lluny d’haver assolit la igualtat, i el creixent predomini dels models masclistes que miren de nou al passat arrosseguen una part de les generacions joves, especialment en el cas dels nois, ho repeteixo, a posicions antifeministes, que neguen la violència de gènere, que consideren que les dones han anat massa lluny i que adopten, quan poden, rols de dominació de les dones, arribant fins i tot a la violència, com en el cas de les violacions i les violacions múltiples, o dels feminicidis, o, més freqüentment, de pràctiques sexuals violentes i humiliants per a les noies.  

Les posicions antifeministes entre homes joves no sorgeixen soles. Hi ha, d’una banda, propaganda dels mateixos partits d’extrema dreta, com, en el cas espanyol, la posició de VOX, que nega l’existència de la violència masculina envers les dones i tracta d’imposar el concepte de «violència domèstica», suposant que la violència entre homes i dones és equiparable en ambdós sexes. De l’altra, però, s’han creat moviments d’àmbit internacional que es van estenent arreu, com ara tots els que es mouen a l’entorn del que s’ha anomenat la «masclosfera» o els «incels», que produeixen habitualment tot un conjunt d’intervencions, sobretot a les xarxes socials, totalment misògines. Uns i altres reclamen la superioritat masculina i el dret dels homes a imposar el que vulguin a les dones, especialment, en el cas dels incels, que es presenten com a homes frustrats perquè no aconsegueixen parelles sexuals femenines, i creuen que les dones tenen l’obligació de satisfer-los sexualment, en tinguin ganes o no.  

 

Les opinions dels homes joves respecte del feminisme i la seva variació en el temps  

A través d’enquestes i estudis diversos s’està constatant, efectivament, un canvi d’orientació en les opinions de les generacions joves i, especialment, dels homes. Així, per exemple, segons l’Informe 2024 de l’Instituto de la Juventud del Govern d’Espanya,2 l’any 2019 un 64 % de la gent jove presentava un alt nivell d’identificació amb el feminisme; l’any 2023 aquesta identificació s’havia reduït en 10 punts, i era només del 54 %. I canvis similars es van produir en altres opinions relatives al mateix tema: l’any 2019 un 82,5 % de la població jove deia estar molt d’acord amb la idea que l’existència de la violència de gènere era un dels problemes més importants de la nostra societat; quatre anys més tard, aquest percentatge havia passat al 65 %, malgrat que els feminicidis es mantenien al mateix nivell. El negacionisme respecte de la violència de gènere també tendeix a augmentar: entre les dones joves passa del 5,7 % l’any 2019 al 13,2 % l’any 2023; entre els homes joves passa de l’11,9 % l’any 2019 al 23,1 % l’any 2023. És a dir, prop d’1 de cada 4 nois ja considerava, fa un parell d’anys, que no hi havia violència de gènere i que aquest era un invent de les feministes per perjudicar-los. 

Aquest retrocés de l’adhesió al feminisme suposa, al mateix temps, l’augment del desacord amb les polítiques d’igualtat i que reforcen els drets de les dones. En aquests temes s’observa una marcada diferència d’opinions segons el sexe, ja que els homes joves són molt més reticents que les dones joves a acceptar-les. Per exemple, un 55,6 % d’homes estan a favor de l’avortament, mentre que el grau d’acceptació entre les dones és del 71 %. Respecte a garantir una presència equilibrada d’homes i dones en alts càrrecs, només hi donen suport un 48,3 % dels homes, però hi està d’acord un 70 % de les dones.  

El suport al feminisme està sent substituït en part per l’adhesió a la causa LGTBIQ, que tendeix a guanyar adeptes, sobretot entre la gent jove; un moviment que en part es reclama també del feminisme, però que en alguns aspectes s’hi contraposa, com he explicat més amunt. El feminisme sempre ha mostrat simpatia per les persones homosexuals, atès que, en part, la lluita era comuna a ambdós moviments i que moltes dones lesbianes eren feministes. Alhora, però, hi ha hagut moments en què aquesta relació ha estat difícil entre lesbianes i heterosexuals, en la mesura que les primeres han plantejat, en alguns casos, que era contradictori ser feminista i tenir relacions sexuals amb homes. Però, d’una manera general, ambdós moviments han estat d’acord. Ara bé, en ampliar-se aquest col·lectiu amb el creixement de les persones trans, s’ha produït la ruptura dins el moviment feminista, com ja he comentat, i per a moltes persones joves la simpatia cap a un moviment o altre sembla presentar-se com a alternativa i fins i tot és excloent.  

Aquests canvis de tendència també coincideixen amb canvis de tendències polítiques, en què veiem que s’estan produint moviments de posicions que no sospitava ningú. En termes generals ho podem resumir dient que, en els primers anys de democràcia, els homes votaven, a Espanya, lleugerament més a l’esquerra que les dones. Passats prop de cinquanta anys de les primeres eleccions democràtiques —que es van celebrar l’any 1977—, les posicions han canviat lleugerament. Possiblement com a conseqüència del desenvolupament del moviment feminista, la situació de les dones ha anat millorant, i això ha provocat un viratge de les dones cap a posicions més d’esquerres. D’altra banda, en el cas dels homes, el que observem és un creixement de les posicions d’esquerres fins a un cert moment, i després una tendència a un vot més de dretes; és a dir, la trajectòria d’ambdós sexes en relació amb les simpaties polítiques ha estat inversa: mentre les dones han avançat cap a l’esquerra, els homes han retrocedit cap a la dreta. Una tendència que s’accelera en els darrers anys, en què veiem créixer el suport dels homes joves a VOX; per contra, aquest partit té poc èxit entre les dones. 

De fet, aquestes variacions d’opinions i de simpaties polítiques corresponen, en gran part, a un fenomen conegut: quan la trajectòria d’un grup social ha estat ascendent, és a dir, la seva posició econòmica, social i cultural ha tendit a millorar respecte al passat, la tendència en relació amb les opcions polítiques i culturals és la del progressisme: una trajectòria ascendent mostra que avui es viu millor que ahir, i, per tant, s’espera que, adoptant opinions obertes cap a la novetat, la trajectòria ascendent pugui continuar produint-se. En canvi, quan un grup social tendeix a perdre posicions, prefereix que no canviï res. Ben a l’inrevés, vol tornar a les formes de vida del passat, perquè creu que l’afavorien enfront dels canvis que s’estan produint. I aquest és el moviment que s’observa entre dones i homes: els canvis culturals i polítics cap a la igualtat han tendit a millorar les possibilitats de les dones, encara que no s’hagi aconseguit la igualtat real. Les dones tendeixen a creure que, votant els partits d’esquerres, que han estat els que més han dut a terme polítiques igualitàries, s’avançarà encara cap a la plena igualtat. Els homes, en canvi, han perdut molts privilegis: ja no tenen l’absolut monopoli de les posicions de poder, no poden disposar amb la mateixa impunitat de les dones, de manera que no tenen a priori la preeminència de què havien gaudit tradicionalment. I, com que les noves masculinitats, que podien aportar tants avantatges als homes però no augmentar el seu poder, no han acabat d’introduir-se i arrelar en les noves generacions, veuen només la part negativa de la igualtat, i preferirien tornar a situacions del passat, quan els seus privilegis quedaven assegurats tant per les lleis com pels costums.  

Evidentment, aquest intent de retrocés no és unànime entre els homes. De fet, en la generació jove també s’observa una ruptura i, mentre que una part dels homes joves adopta aquestes posicions polítiques de negació del progrés i de la igualtat, una altra part, encara numèricament molt important, d’aquest col·lectiu es considera feminista i s’allunya dels estereotips masclistes tradicionals. En aquest moment és incerta la possible evolució col·lectiva, però, malauradament, tot tendeix a mostrar que, en aquest moviment típic de pèndol de la història, ens enfrontem a una etapa de retrocés en què veurem sorgir de nou l’admiració pels guerrers i pels herois i la proposta, que comença a ser adoptada per noies joves, sobretot als Estats Units, que el millor per a una dona és poder ser mestressa de casa i ocupar-se a temps complet de la seva família. Unes opinions que, en certa manera, coincideixen amb una mentalitat capitalista que, per tal d’augmentar el consum, també difon entre les noies joves una tendència a una feminitat impostada, que aparentment havia quedat enrere.  

Marina Subirats Martori 

(Barcelona, 1943) 

És catedràtica emèrita de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va dirigir l’Instituto de la Mujer del Ministerio de Asuntos Sociales (1993-1996), des d’on va organitzar la delegació espanyola a la Conferència Mundial sobre la Dona a Beijing del 1995 i va exercir com a portaveu de la Unió Europea. Va ser regidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona (1999-2006). Ha publicat nombrosos llibres i articles sobre estructura social, educació i gènere, entre els quals destaquen Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI (2012) i De mares a filles. La transmissió de la feminitat (2023). Col·labora regularment al diari Ara.