Nacionalisme

Sóc Nacionalista. Ho sóc perquè simplement formo part d’una nació que es reconeix a si mateixa com a tal. El nostre país al llarg de la història s’ha definit com una realitat amb bases, característiques i trets propis. No cal entrar a definir els elements que històricament han definit la nostra realitat com a pròpia, perquè hi ha un denominador comú que ens ha dibuixat com el que som. Les majories socials i polítiques, sempre que a Catalunya han existit uns mínims de llibertats personals i col·lectives, han reclamat un major nivell d’autogovern fonamentat en la necessitat de donar expressió política (sobirania, institucions i reconeixement legal) a aquesta situació inicial: que els catalans hem decidit voluntàriament i solidàriament pactar que Catalunya és una nació, i com a tal té el dret d’expressar-se com a sobirana, dret que en bona part li és avui negat.

I aquest pacte inicial, no és flor d’un dia, és fruït d’un poble que en el seu esdevenidor econòmic, social, cultural i polític al llarg de la història ha fet un pacte entorn del fet de sentir-se com a nació i traduir aquest fet en el terreny polític, des de diverses perspectives i orientacions.

Catalunya, doncs, essent una nació diferent a les que l’envolten, necessita d’un estat que la recolzi; d’un Estat Espanyol federal o bé un estat propi. Aquestes alternatives són totes elles vàlides, si representen al capdavall una acceptació i potenciació de les realitats que ens conformen com a país (economia, estructura social, llengua, cultura, etc.) i si parteixen del necessari consens de la majoria del cos social català. Els nous catalans, vinguts d’arreu de l’Estat Espanyol des dels anys 40, lluny de no acceptar aquest pacte social de què parlàvem, s’hi han afegit expressant-se partidàriament per una o altra opció; no oblidem per exemple, que en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya s’han situat en la seva gran majoria en el reconeixement que: 1) Catalunya és una nació. 2) Catalunya no ha resolt la seva expressió política. 3) Catalunya necessita aprofundir en la tasca d’assumir major poder polític. Un nacionalista vol que en el concert d’interdependència econòmica actual i d’interdependència política transestatal, Catalunya tingui la capacitat i el dret de decidir allò que pot i creu que li cal decidir: estat del benestar, polítiques econòmiques culturals, etc.

Com qualsevol construcció ideològica, el nacionalisme pot esdevenir excloent i autoritari, així ho han esdevingut al llarg de la història diverses perspectives i construccions ideològiques; per posar un exemple només cal observar l’experiència del socialisme real dels països de l’Est. L’únic instrument per a que els homes i dones no construeixin sistemes excloents i autoritaris es fonamenta en la capacitat de generar societats econòmicament i socialment avançades, dinàmiques i crítiques. Societats formades sobre les bases d’un desenvolupament econòmic de caràcter socialment integrador, amb una col·lectivitat formada en l’educació de l’esperit crític i constructiu, amb capacitat de decidir democràticament, amb capacitat d’associar-se i intervenir en els afers públics, en definitiva en l’assumpció d’una cultura cívica de participació.

L’existència de llengües, cultures i nacions, és un patrimoni de la nostra humanitat, que com molt bé apuntà Valentí Almirall a finals del segle passat, constitueix una riquesa per a tothom, doncs som expressió de la pluralitat. A nosaltres ens ha tocat viure i ser d’aquest racó del món, i a nosaltres ens cal sobre el que som, construir per demà, un país de més progrés i llibertat. Perquè acceptar la llibertat que demana una nació, també és fer progrés.