«Incel», en la nostra llengua «cèlibe involuntari», és l’acrònim anglès que serveix per referir-se a persones, normalment homes, que senten frustració per la seva manca d’experiències sexuals.  

En la dècada dels noranta, concretament el 1997, una dona, amb el pseudònim d’Alana, va decidir crear una comunitat a través de fòrums d’internet anomenada Alana’s Involuntary Celibacy Project. L’objectiu era generar un espai segur i respectuós en què poder tractar temes com els sentiments, la timidesa i la manca de trobades sexuals en una societat hipersexualitzada. La seva primera publicació, publicada per la BBC, deia: «Tinc 27 anys i no he tingut mai una cita.»  

La comunitat va créixer a passos de gegant fins a convertir-se en una xarxa de suport en línia en la qual poder parlar sobre les experiències personals amb el gènere oposat, la manca d’«èxit» i la solitud. Però, com una comunitat que aparentment era un grup d’empara passar a ser una organització internacional misògina amb l’única finalitat d’odiar d’una manera atroç les dones? 

El terme «incel» va ser creat per les mateixes persones del col·lectiu virtual per poder identificar-se entre elles. No obstant això, a mesura que la comunitat va créixer, l’objectiu va deixar de ser el que havia establert inicialment la seva pròpia creadora, que era una dona, i va passar a ser una comunitat que assenyalava i culpabilitzava les dones i el feminisme com a factor i problema principal de la seva frustració sexual.  

Tot i que aquest corrent, en els seus inicis, era minoritari i l’ànim principal continuava sent el de generar una xarxa de suport, tot va fer un gir de 180 graus quan Elliot Rodger (23 de juliol de 1991 – 23 de maig de 2014, Califòrnia), amb 22 anys, va ser l’autor d’un tiroteig massiu a la ciutat d’Isla Vista, Califòrnia, en què van ser assassinades al voltant de sis persones, incloent-hi el mateix autor.  

Abans que l’autor decidís treure’s la vida en aquesta massacre, va distribuir, com van poder filtrar els mitjans americans, un document de 141 pàgines en què expressava el seu profund menyspreu i odi cap a les dones; odi que estava alimentat per la frustració que li causava la seva pròpia virginitat. Va ser així com el corrent violent dels «incel» que s’havia creat al marge de la comunitat originària no va dubtar a titllar Elliot Rodger d’heroi. Aquest enaltiment es va produir fins a tal punt que, uns anys més tard, l’any 2018, Alek Minassian, de Toronto, va difondre, com va publicar la mateixa BBC, un missatge a Facebook que deia: «La rebel·lió “incel” ja ha començat… Saludeu tots el Cavaller Suprem Elliot Rodger!»  

Poc després, la mateixa persona que publicava a les xarxes socials la seva adulació per l’assassí Elliot Rodger va matar, amb tan sols 25 anys, deu persones en un atropellament massiu i en va ferir quinze més. Va ser en aquesta mateixa època, i davant la deriva violenta i criminal que estava agafant la comunitat «incel», que el fòrum de Reddit, un espai virtual en què la comunitat podia compartir els seus missatges, va censurar gran part del seu contingut, fins a tancar aquesta comunitat amb més de 41.000 membres, fent que, en l’actualitat, sigui pràcticament impossible trobar el contingut original en pàgines en què s’identificaven clarament com a «incels» per passar a pàgines menys conegudes o plataformes en què disfressen els seus missatges com a genuïnes qüestions polítiques contra certs moviments socials com el feminisme.  

És aquí, precisament, on podríem dir que es genera el moviment de la «manosfera»,¹ que és considerat l’espai virtual en què es promouen idees misògines, contingut violent i d’odi cap a dones i una forta oposició al feminisme, trobant una gran aliança en els partits de dreta i extrema dreta.  

L’oposició i la ràbia que aquesta comunitat destina cap al feminisme no és intranscendent, ja que molts usuaris centren els seus discursos en l’antifeminisme perquè identifiquen aquest moviment com la màxima amenaça contra la masculinitat i la feminitat tradicional, perquè consideren que no estarien frustrats sexualment si el feminisme no estigués inculcant a les dones un paper diferent a la submissió que religiosament —mai millor dit— s’ha volgut imposar cap al gènere masculí. 

Als Estats Units hi ha centenars d’estudis i llibres que analitzen aquest fenomen i com les persones joves, especialment els nois, són seduïts per aquestes idees i missatges de violència. Algun d’aquests llibres és el de l’autora Laura Bates: Los hombres que odian a las mujeres: Incels, artistas de la seducción y otras subculturas misóginas online, en què analitza el fenomen de la comunitat «incel» i com sembla que ara, lluny de desaparèixer, actuen d’una forma clandestina i camuflada en altres plataformes.  

Encara que als Estats Units hi ha hagut atemptats i massacres en nom d’aquesta comunitat, aparentment a Europa (o Espanya) podem respirar pensant que aquesta violència i odi cap a les dones ni ha arribat ni es manifesta. Però, això és cert? Espanya està exempta de la comunitat «incel» i de l’odi que professen?  

«Puta», «et violaria», «meuca feminazi, us matarem a totes», «tant de bo et violin entre cinc», «puta feminazi», «sou un càncer», «tant de bo et moris» o «vigila perquè et mataré» són alguns dels missatges que diàriament reben centenars de dones del nostre país mitjançant les xarxes socials. Aquests comentaris, concretament, els ha rebut, en nombroses ocasions, la dona que està escrivint aquestes paraules.  

És conegut per tothom que les xarxes socials són un niu d’odi completament legitimat i emparat per l’anonimat, que permet a tot tipus de persones llançar missatges d’odi i de violència cap a altres persones, disfressant-ho, tot plegat, d’una falsa llibertat d’expressió. Així i tot, sembla que tothom sap, tot i no considerar-se prou urgent, l’odi i la violència que les dones reben en els espais virtuals, especialment les dones que generen contingut feminista, polític o a favor dels drets humans.  

El que sorprèn d’aquests comentaris és que, lluny de ser una mera declaració d’odi, són una clara manifestació del corrent «incel» que fa anys que neix i prolifera als Estats Units. Cal recordar, com hem dit anteriorment, que els espais virtuals on la comunitat «incel» podia publicar els seus missatges van acabar desapareixent després de les massacres que es van produir, però que, lluny d’erradicar-se aquests missatges o aquesta comunitat, es van transformar i es van traslladar a altres plataformes en què, al·legant llibertat d’expressió, poder seguir odiant i violentant tota mena de dones. 

Són nombroses les vegades que, quan les dones denunciem aquest tipus de violència virtual, rebem una resposta exculpatòria d’aquestes conductes. O bé es creu que és llibertat d’expressió, o bé es considera que són comentaris inofensius, o bé ens proposen abandonar la nostra lluita i plataformes si creiem que no podem assumir aquests «comentaris». I jo em pregunto: és realment una conducta que genuïnament es queda a les xarxes socials?  

14 de febrer de 2023, Madrid. Santiago Carvajal, de 23 anys, apallissava al metro, fins a deixar-la inconscient i a crits de «l’he matada, l’he matada», una dona de 60 anys que formava part del personal de neteja del metro de Madrid. Dos dies després, i gràcies a les càmeres de seguretat, va ser detingut per una agent a la qual, a part d’agredir físicament, li deia, tal com ha publicat El País: «Ets una meuca, una dona a mi no em deté», «no em toquis, filla de puta, les dones m’heu de tenir por, putes, que per això us pego, et trencaré el cap com a la puta de la plaça Elíptica.»  

La investigació va acabar destapant que aquest jove havia agredit més d’una desena de dones entre els anys 2020 i 2023. Totes les víctimes repetien el mateix patró: sempre eren dones, majoritàriament no tenien cap relació amb l’agressor i les escollia de manera aleatòria. En tots els atacs, l’agressor acabava fent una oda a la repugnància i l’odi que sentia pel gènere femení. Actualment, la Fiscalia li demana 13 anys de presó. 

I torno a preguntar: Espanya està exempta de la comunitat «incel»? 

Quan es tracta d’aixecar catifes, tothom surt a defensar la qualitat democràtica del seu país en comparació amb els altres, però la veritat és que el sistema patriarcal que alimenta l’odi cap a les dones i la seva submissió és transversal i internacional. Aquest sistema controla totes les esferes de la nostra societat: la política, l’econòmica i fins i tot la social, però actualment controla la que, pel meu gust, és la més important: la batalla cultural.  

Entenem per batalla cultural la que es produeix en el si virtual i comunicatiu i en què s’intenta crear un imaginari col·lectiu d’acord amb els valors ideològics que es vulguin defensar. Posem-ne un exemple. Si vull defensar el feminisme i els valors progressistes, llançaré notícies i generaré moviments socials i a les xarxes que parlin de la violència masclista que diàriament hi ha al nostre país, les xifres que corroboren la bretxa salarial, les agressions sexuals o la transfòbia, entre d’altres. En canvi, si la meva intenció és defensar els valors tradicionals i el perill de l’avenç dels drets humans, llançaré notícies i generaré moviments socials i a les xarxes que parlin de com les feministes, les persones del col·lectiu LGTBIQ+ i el progressisme pretenen crear una societat en què les figures tradicionals surtin perjudicades i violentades, tot i no poder corroborar-ho amb cap tipus de xifra ni estudi.  

És aquí, precisament, on s’entremesclen les comunitats internacionals d’«incels» i els espais de la manosfera, per tal de generar moviments que no tenen cap tipus de pla, objectiu, programa ni límit, per donar pas a onades violentes i organitzades que o bé acaben en massacres físiques, o bé acaben en massacres virtuals per tal d’erradicar la salut mental de totes les dones que s’exposen en el si de la palestra virtual.  

I, arribats a aquest punt, la pregunta que ens sorgiria és, precisament, la que dona títol a aquest article: es pot frenar l’odi cap a les dones?  

Són moltes les teories que es mouen al voltant de com frenar els discursos d’odi que afecten, principalment, dones i col·lectius discriminats (vegeu el col·lectiu LGTBIQ+ o el migrant, entre d’altres). I sembla que, malgrat que hi hagi una reivindicació social, des del punt de vista legislatiu encara no hi ha cap proposta en ferm per acabar amb aquesta xacra, que afecta no tan sols la qualitat democràtica del nostre país, sinó també la integritat física i mental de totes les persones que, com jo, ho pateixen diàriament.  

Des del moviment feminista fins als racons més ultraconservadors, s’han estudiat diferents propostes: penes més dures, creació de delictes específics, identificació legal de totes les persones que tinguin un perfil en qualsevol xarxa social —encara que sigui un perfil anònim—, la prohibició de les xarxes socials i dels telèfons mòbils als menors o, fins i tot, eliminar comptes que potenciïn aquests discursos d’odi —entenent que no es categoritza igual el discurs d’odi si ets una persona progressista que si ets una persona conservadora—.  

Si ens hi fixem, totes les propostes tenen un abast virtual, però, atacant o legislant les xarxes socials s’acabaria el problema? La realitat, des del meu punt de vista, és que no, atès que, si bé és cert que l’anonimat i el fet d’estar connectats 24 hores i 7 dies a la setmana generen que hi hagi un corrent violent més important per una sensació d’impunitat i llunyania que aporta el vidre que fa de pantalla, les persones que llancen aquests mateixos missatges són part de la ciutadania comuna que ens podem trobar a les nostres vides diàries, ja sigui a la feina, el barri, l’escola o el metro, tot i que estiguin disfressades en un perfil anònim a les xarxes socials. Cal destacar, doncs, que aquestes persones sempre han estat presents; el que passa és que ara, amb les xarxes, es fan notòries.  

D’altra banda, el que també és cert és que el debat de com frenar l’odi cap a les dones arriba tard i va lent, ja que la discussió argumentativa sembla no proliferar envers cap acció real i efectiva que protegeixi les dones en tot tipus d’espai, sigui públic o privat, físic o virtual.  

Des del corrent feminista, que és el més afectat i, tristament, el que més (o únic) es mou per frenar el corrent d’odi emergent al nostre país, han estat moltes les propostes que es plantegen en les reunions de dones que, malgrat ser diverses o desconegudes, tenen la mateixa creu: ser víctimes de violència masclista a les xarxes socials. I la proposta que més consens té és la implantació d’educació sexual a les escoles.  

Entenem per educació sexual no solament tractar una temàtica tan essencial i important com són les relacions sexuals consentides i plaents, sinó també tot allò que afecta els sentiments, salut mental i inquietuds dels gèneres existents, per tal que es puguin abordar des d’una edat primerenca sense que s’enquistin ni es transformin en violència i odi. Cal recordar, com hem parlat al principi d’aquest article, que precisament la comunitat «incel» neix com a grup de suport cap a totes aquelles persones que sentien tal frustració sexual que els afectava el desenvolupament vital i que la falta d’un acompanyament professional, sòlid i correcte, va convertir aquest moviment en el que gairebé podria anomenar-se grup criminal.  

Així doncs, analitzat l’anterior i barrejant tots els factors, hi ha diverses coses que semblen evidents i que conviden, com a mínim, a una reflexió urgent. 

En primer lloc, el problema ve de lluny i la solució arriba tard, ja que, mentre cada dia hi hagi dones que estan sent violentades i odiades, sigui en el món físic o virtual, l’Estat i la societat estan fallant.  

En segon lloc, que ens estem enfrontant a un problema interseccional i internacional, que no entén d’edats, races o fronteres, però que sí que entén de gèneres: el masculí versus els dissidents, especialment el femení.  

En tercer lloc, que les xarxes socials potencien un odi que històricament ha estat latent en la nostra societat, però que semblava menys violent que el que es veu a través d’un vidre.  

En quart lloc, que els agressors, en la seva aclaparadora majoria, són homes. Homes que han sentit que amb el feminisme i l’avenç en matèria de drets humans retrocedien en la seva essència, privilegis i vida. 

En cinquè lloc, que no podem seguir mantenint la visió que el que succeeix en el si de les xarxes socials no té una afectació real (entenent real com una qüestió col·lectiva o social; és evident que sempre tindrà una afectació real des del punt de vista de la víctima). Vegeu els atemptats que hi ha hagut als Estats Units, les agressions físiques que setmanalment es reporten al nostre país o els milers de comentaris virtuals que alimenten la ideologia de l’odi.  

I, finalment, que difícilment aconseguirem un canvi o millora si creiem que la solució depèn exclusivament d’una qüestió punitivista i individualista i no d’un tema d’educació i col·lectiu, que urgeix com una qüestió primordial per al benestar de la societat i el compliment dels drets de les dones reconeguts internacionalment i vulnerats diàriament.  

Carla Galeote Escoda 

Lleida, 2000 

Carla Galeote Escoda és una activa defensora del feminisme, la salut mental i els drets humans a les xarxes socials. Com a advocada especialitzada en violència masclista, es dedica a donar suport a les víctimes i a conscienciar la societat sobre la importància de combatre aquesta xacra. A través de les seves plataformes digitals, proporciona informació i suport sobre feminisme, igualtat de gènere i salut mental, creant comunitats de suport, fomentant el diàleg constructiu i denunciant el masclisme. La seva influència i compromís l’han convertit en una veu en la lluita per la igualtat i els drets humans a les xarxes.