Conversem amb Pere Solà, catedràtic d’Història de l’Educació de la Universitat de Barcelona i autor de la nova novel·la sobre Francesc Ferrer i Guàrdia: “Quadern de cel·la, apunts de darrera hora”. En aquesta entrevista ens explica les principals claus d’aquest llibre original basat en importants dades bibliogràfiques que s’endinsa en el pensament pedagògic i polític del fundador de l’Escola Moderna. Una novel·la que es va presentar a la seu de la Fundació Ferrer i Guàrdia el passat 14 d’octubre de 2021.

“Quadern de cel·la, apunts de darrera hora” es posa en la pell de Francesc Ferrer i Guàrdia, quina història ens explica?

Ens explica les vivències, records, reflexions i darreres actuacions d’un pres, acusat d’uns fets revolucionaris que no va cometre i molt menys encapçalar, condemnat finalment a mort per l’exèrcit espanyol. M’he “posat en la pell” d’un protagonista de la història social contemporània, de dimensió nacional però també internacional, cercant de  posar en relleu els seus plantejaments ideològics i polítics i, també, mirant d’entendre i fer entendre millor la seva situació personal, familiar, relacions humanes, cercle d’amics i col·laboradors, etc.

Com és que en tota la novel·la no es menciona ni una sola vegada el nom de Ferrer i Guàrdia?

La resposta és simple: he volgut interpel·lar el lector que vol saber, no el lector que ja sap, l’entès en història, el professor i investigador…  El drama que descriu la novel·la és el de les personalitats coherents que paguen amb la vida el seu pensament independent, el seu pensament lliure, la seva dissidència…

Què és el que permet tenir el personatge del curador, un historiador que indaga sobre la seva vida i obra?

La novel·la històrica que he fet està basada en una recerca biogràfica d’anys, encara inèdita, plena de notes a peu de plana que van donant la raó de cada afirmació que s’hi fa. Hagués estat molt feixuc introduir en la narració aquestes notes i consideracions. És per això que m’he inventat la figura del curador, fins a cert punt, salvant totes les distàncies,  un “alter ego” del protagonista.

El curador és l’erudit que investiga sobre la vida i l’obra de l’autor del manuscrit i que en defensa el bon nom, alhora que mira de desmitificar-lo. En defensa el bon nom, perquè ha rebut, sobretot a Catalunya i Espanya, desqualificacions tan simplistes com irracionals de part d’intel·lectuals importants. Mira de desmitificar-lo, perquè d’altres n’han fet un sant d’altar major, obviant les  contradiccions i, àdhuc, errors inherents a qualsevol empresa i trajectòria humanes.

Estem parlant d’una novel·la amb una documentació historiogràfica extensa, hi ha alguna part de ficció?

Només una petita part de l’obra és imaginada. Per començar el fet mateix de la troballa del manuscrit a una masia de Collserola. O els diferents diàlegs amb personatges com la monja paüla, el periodista del partit de govern o l’historiador especialista en terrorisme. Quan escrius, et van sortint recursos, gairebé temptacions de ficció. El més important és que els elements “inventats” no contradiguin la “veritat” històrica. Ni l’historiador ni el bon escriptor de novel·la històrica poden, a parer meu, estirar més el braç que la màniga.

Un dels jocs que proposes al lector és el d’endevinar i descobrir els personatges que hi apareixen, quin és l’objectiu?

L’objectiu no és altre que provocar, incomodar per tal d’activar la curiositat del lector. No posar noms incorpora un element de tensió permanent. En jazz, per exemple, és molt corrent incorporar a un acord una nota que no és ben bé de l’acord, però que no el desdiu. Això crea una diferència, una coloració diferent. D’aquesta nota que no és ben bé de l’acord, però sí de l’escala, en diuenjustamentuna “tensió”.

De fet, el joc funciona. Sé d’amics que van fent un llistat… I els noms que no saben, me’ls pregunten. Hi ha gent que troba bé l’aura de misteri que comporta l’anonimat. D’altres que ho veuen com un repte. I finalment, els que ho troben insuportable i intolerable, això de no saber el nom del fill natural de l’amant francesa, per exemple.

Potser aquesta estratègia s’allunyaria del model clàssic de la novel·la històrica habitual…

Perquè la novel·la vol descriure el fer i el ser d’un lluitador social contemporani. No he volgut fer un assaig històric. Això no vol dir que, en una edició ulterior, en català o en un altre idioma, no em plantegi d’incloure un índex onomàstic i temàtic amb els noms que surten més vegades: el germà de l’ànima, l’amic franc-italià, etc…

Sobre Ferrer i Guàrdia ens ha arribat sovint una imatge molt desfigurada.  

Precisament, el llibre vol servir per recuperar aquesta memòria i resignificar-lo. Recuperar pel gran públic una imatge molt desfigurada sobre el seu personatge, la seva influència i el seu projecte pedagògic, i, en certa forma, resignificar aquesta imatge. Una imatge de la qual molts escolars no en tenen la més remota idea o, com a màxim, saben que va ser afusellat després de la Setmana Tràgica de 1909, però no saben que ha esdevingut un referent històric i pedagògic.

De fet, en la novel·la planteges alguns elements pedagògics que es podrien considerar molt contemporanis, és aquesta la realitat o forma part del mite? 

Són elements que van sortint en la novel·la, com la pedagogia per a la vida i l’alegria, la valoració del treball com a element essencial de la realització individual i col·lectiva, la pedagogia de la solidaritat, o la idea que les arts, la música i la dansa, les arts plàstiques, entre d’altres, han de formar part del currículum ordinari de les escoles públiques. Bàsicament aquests elements formen part de la realitat de la pràctica pedagògica tal com l’havia entès el fundador de l’Escola Moderna: la pedagogia socialista llibertària de l’educació integral i el moviment de l’escola nova van aportar idees i recursos educatius que, si en algunes fases de la història es van aplicar, ara s’han ben oblidat. El tema dóna per a molt. Per exemple, és evident que la reforma universitària de l’anomenat Pla Bolonya es carrega en bona part la funció crítica i social transformadora de l’ensenyament superior, en la mesura que respon a una filosofia de la productivitat capitalista.

Com a catedràtic d’història de l’educació, creus que la pedagogia actual al nostre país té com a referent a Ferrer i Guàrdia?

Massa poc. Els plantejaments tecnocràtics i neoliberals s’imposen als centres on es formen els formadors. Matèries crítiques com la Història de l’Educació es consideren gairebé com a  matèries innecessàries en la formació dels professors. La valoració del lliure pensament, del pensament crític i de la pedagogia de la solidaritat de les classes populars i la idea que l’educació és una poderosa palanca de transformació social, tot això es considera perillós i es relega als confins llunyans de la utopia. Només cal veure quantes universitats públiques dels Països Catalans van aprofitar el centenari de l’assassinat legal de Ferrer, per a muntar jornades d’estudi sobre la vigència o obsolescència de l’Escola Moderna.

Francesc Ferrer compta actualment amb un monument a Montjuïc i el nom d’una avinguda a Barcelona, és suficient o caldria reivindicar encara més les seves idees?

Seria important un element al centre de Barcelona, a l’Eixample, per exemple, que recordés com aquesta ciutat educadora i de cultura per excel·lència deu a l’Escola Moderna. Podria ser un monument únicament per a aquest projecte educatiu  i, per tant, sobre els qui la van fer possible, el seu fundador en primer lloc. O també un monument coral sobre els grans impulsors de l’escola popular de qualitat a la ciutat al segle XX. No oblidem que a causa de l’impuls extraordinari, el terratrèmol cultural, de l’Escola Moderna, tancada el 1906, es produí poc després la batalla del pressupost Extraordinari de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona de 1908. Altres educadors populars del segle XX com l’anarcosindicalista del CENU (l’escola pública catalana eixida arran de la Revolució de 1936), Joan Puig Elias,  seguidor de la pedagogia “racional, científica i humanitària”  de Ferrer i Guàrdia, encara esperen un reconeixement cívic.