1. Introducció
No ens referim ni als principis suprems constitucionals sobre llibertat religiosa, ni a la legislació de desenvolupament, ni als possibles acords d’algunes confessions amb l’Estat, ni tan sols a la seva aplicació judicial; ens referim a la seva guarda, defensa i aplicació per part dels poders públics en el discórrer quotidià en prendre decisions concretes sobre assistència religiosa, règim alimentari o presència de símbols religiosos, estàtics o portats per les persones, als centres públics, reserva o adjudicació de terrenys per a temples o cementiris, etcètera.
Evidentment un dels principis constitucionals que ha d’informar totes aquestes decisions és el de laïcitat en el seu desenvolupament legal i jurisprudencial, però en la gestió de la pluralitat, ha d’estar complementat amb el principi, constitucionalment no escrit, de la tolerància. Ambdós impliquen un autèntic mandat jurídic, dirigit als poders públics el primer, a tots els ciutadans, el segon.
2. Llibertat de consciència, pluralisme i democràcia
Són termes indissolublement units. Sense pluralisme no es pot parlar de democràcia i el pluralisme és, al mateix temps que producte de l’exercici de llibertat de consciència, l’únic marc possible per al seu exercici. El pluralisme exigeix la laïcitat de l’Estat i la tolerància dels ciutadans.
3. Problemes del pluralisme per a la convivència
El pluralisme és ambivalent. No és només un valor positiu per a la llibertat de consciència. És cert que és imprescindible per al lliure i ple desenvolupament de la persona ésser essencialment dialògic. La presència de l’altre, diferent i detentor de valors diferents, el pluralisme en definitiva, pot convertir-se en obstacle per a aquest desenvolupament. Cal establir amb la major claredat possible l’àmbit i els límits de la llibertat de cada un, per no topar amb la llibertat dels altres. La pau exigeix l’harmonització d’identitats.
El problema augmenta quan l’amenaça de col·lisió és entre dues identitats col·lectives o grups d’individus que se senten solidàriament units per compartir unes mateixes conviccions, idees i valors.
4. El Pacte per la Convivència
A aquest problema pretén respondre el Pacte per la Convivència del qual són un bon exemple les constitucions democràtiques.
Tres són els compromisos que en elles assumeixen els ciutadans:
- Respecte i defensa d’uns valors que es consideren comuns: la dignitat de la persona i els drets humans. Entre aquests drets, conseqüència del seu dret fonamental -la llibertat de consciència-, es troba el “Dret a la diferència”.
- Respecte i defensa dels valors diferencials, conseqüència de l’exercici del Dret de llibertat de consciència i del seu derivat el Dret a la diferència, sempre que no estiguin en contradicció amb els comuns.
- Respecte i defensa d’unes regles per a la presa de decisions col·lectives que permetin superar els possibles conflictes i aprofitar el mutu enriquiment personal que pot aportar la convivència, entre les quals cal destacar la regla de les majories. No s’exigeix l’adhesió interna i només es tracta de valors d’identitat.
5. Laïcitat i tolerància
Coincideixen en una cosa: ni l’una ni l’altra s’apliquen als valors comuns, el seu àmbit són els valors diferencials. La neutralitat és la característica més significativa de la laïcitat. Doncs bé, ni l’Estat, ni els poders públics poden ser neutrals respecte dels valors comuns, estan obligats a la seva defensa i la seva promoció. Però han de ser exquisidament neutrals respecte dels valors diferencials.
Els valors comuns no es formulen dogmàticament, però apunten la direcció de la meta a aconseguir. No exigeixen l’adhesió formal interna, ni n’exclouen la reforma, però mentre estiguin vigents obliguen, no només al seu respecte i defensa, sinó que generen autèntics drets subjectius.
Mentre que la laïcitat es refereix a l’actitud dels poders públics respecte dels ciutadans, la tolerància es refereix a l’actitud de lleialtat i respecte d’uns ciutadans amb altres i d’uns grups d’identitat unitària ideològica enfront d’altres, reconeixent als altres el mateix dret a la diferència del qual ells es consideren titulars ells.
La laïcitat és l’única garantia realment eficaç de la llibertat de consciència, la tolerància és la garantia d’un dels seus continguts, el dret a la diferència.
En gestionar la pluralitat de la societat, els poders públics han de respectar escrupolosament el principi de laïcitat i impulsar i promocionar les conseqüències del principi de la tolerància de què són guardians, i adoptar decisions que facin obligatòria aquesta actitud mútua i recíproca: ciutadans i grups.
Entès així, el principi actual de tolerància ajudaria a evitar:
– El risc que la regla d’or de la democràcia -la regla de les majories- pugui convertir paradoxalment la democràcia en una dictadura de les consciències, eliminant la dissidència de les minories en matèria de valors diferencials no contradictoris amb els comuns.
– La dictadura de les consciències individuals dins dels grups ideològicament identitaris, salvaguardant sempre tant la llibertat d’entrada com la de sortida, és a dir, la llibertat de pertinença.
– Una aplicació rígida i inflexible del principi de laïcitat, sense tenir prou en compte la realitat en la qual es vol projectar.
Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2011.
Barcelona, febrer 2011.
www.ferrerguardia.org
Comentaris recents