La bioètica és un camp de trobada per al debat social informat i l’anàlisi pluralista i pluridisciplinar de les implicacions ètiques, jurídiques i socials de les noves tecnologies. Sorgeix com un pont entre ciències i humanitats i propicia una mirada no dogmàtica, basada en la informació, la reflexió i els arguments, no en les creences que només vinculen els que comparteixen credo. De tota manera, cal advertir que des d’un principi les esglésies han estat molt interessades en els seus temes i -especialitzades en donar resposta durant segles a allò que des del coneixement científic no en tenia- han tractat de copar i redirigir els debats als seus territoris invocant -ara sí- el seu dret a ser una veu més en el debat.

Un exemple, entre molts, el proporciona la polèmica desencadenada amb la nova Llei sobre salut sexual i reproductiva i interrupció voluntària de l’embaràs^[1], i la possibilitat que els professionals sanitaris puguin objectar en consciència a participar en un avortament, en especial en aquells casos no basats en l’anomenada “indicació mèdica” sinó en aquells en què la llei reconeix que la voluntat de la dona -sense haver d’explicar les seves raons- és el desencadenant de la sol·licitud del que la mateixa llei defineix com a acte sanitari. En el nostre país -tot i no ser ja el nostre Estat confessional, com ho va ser en el franquisme- l’Església catòlica dominant pretén exercir, amb l’objecció, una encoberta forma de veto sobre una llei democràticament aprovada.

L’objecció de consciència és l’expressió del dret fonamental a la llibertat ideològica, que estableix l’art. 16.2 de la Constitució Espanyola. Es parteix del reconeixement de la possibilitat d’objectar en consciència, ja que és consubstancial a les societats democràtiques que els seus membres puguin dissentir de les regles generals legalment establertes. D’altra banda, el principi d’igualtat exigeix ​​que tots els ciutadans rebin les prestacions a què tenen dret. Si l’exercici de la llibertat ideològica entra en conflicte amb deures professionals, correspon resoldre el problema atenent al principi de proporcionalitat mitjançant l’adequada ponderació que valori l’adequació entre mitjans – fins – conseqüències. Es plantegen així problemes derivats de les decisions que neguen i dificulten certes pràctiques sanitàries quan els encarregats de realitzar-les s’oposin -per raons de consciència- a drets legalment establerts en sistemes de salut finançats, totalment o parcialment amb fons públics.

En l’ordenament jurídic espanyol, l’objecció de consciència del personal sanitari no havia comptat fins ara amb una regulació específica, i, en la pràctica, la invocació àmplia i irregular d’aquesta objecció repercuteix en el funcionament del sistema i, eventualment, dificulta la realització de l’acte sanitari que dóna lloc a la invocació del pretès dret d’objecció.

La nova llei de l’avortament, que reconeix específicament l’objecció en sanitat, no estableix requisits detallats per al seu exercici però estableix bases suficients per regular la manera de fer-la mitjançant un document que reculli de forma explícita a quines pràctiques concretes afecta l’objecció per tal que el gestor sanitari pugui organitzar adequadament l’atenció als usuaris. Les condicions de l’objecció s’han d’establir de manera que assegurin el seu exercici i, alhora, compleixin els requisits perquè existeixi la necessària transparència social i es plasmin els requeriments especials de tempos en el món sanitari- és a dir, per no ajornar injustament els tractaments-. En resum, es tracta de regular de forma pràctica l’exercici de l’objecció i d’agilitar els tràmits de prestació del servei per part d’un altre professional no objector.

És important assenyalar que en cap cas pot entendre la llibertat com un dret absolut, ja que l’exercici de la llibertat d’una persona té com a límit l’exercici de la llibertat de tercers i el seu dret a un tracte igualitari. Els principis de llibertat i tolerància determinen l’obligació de respectar les minories i, en conseqüència, la defensa del pluralisme ideològic. No obstant això, tampoc aquesta obligació és absoluta ja que es pot veure limitada pel respecte als drets de tercers. Amb referència a això cal explicitar que, sovint, la invocació d’una creença religiosa porta a acceptar sense preguntes gairebé qualsevol cosa. Això converteix, en la pràctica, la llibertat religiosa i de creences en un “argument / dret” molt més fort que qualsevol altre atès que -en nom d’una forma de tolerància mal entesa- no és “políticament correcte” qüestionar, ni tan sols preguntar, sobre creença o religió alguna que s’invoqui. Aquest fet subordina freqüentment, en la pràctica, altres drets -que sovint necessiten de proves i ponderacions- a la llibertat religiosa- per a la qual n’hi ha prou amb la invocació d’una creença, per passatgera que pugui resultar-.

Per això, és convenient aclarir que -especialment en la sanitat pública-, no té cabuda la seva invocació si amb això s’arriba a vulnerar o impedir drets reconeguts dels ciutadans^[2]. No és possible exercir l’objecció de consciència de manera que suposi limitar l’esfera d’intimitat de la persona o impedir les seves decisions lliures i informades. L’obligació d’actuar es limita als casos en què l’usuari consent en el tractament, i, per tant, són els únics respecte dels quals pot suscitar un problema d’objecció de consciència. Així, no pot invocar l’objecció de consciència en els casos en què el pacient rebutja actuacions sanitàries de qualsevol tipus^[3] (mitjançant un document de voluntats anticipades, decisions de limitació de l’esforç terapèutic o limitació de tractaments, etc.)

Perquè no existeix en aquest context un deure d’actuar. A més cal remarcar que l’objecció de consciència és una possibilitat, derivada del dret individual a la llibertat ideològica, a la qual només poden acollir-se les persones, i no les institucions, col·lectius ni comunitats autònomes.

Seguint amb la proposta que, des de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, ​​fem en el nostre “Document sobre l’Objecció de Consciència en Sanitat” ^[4] enumero a continuació els requisits bàsics que s’haurien d’establir per a l’eficàcia de l’objecció de consciència:

1. Que realment l’objector tingui les conviccions que afirma tenir. Això es  pot provar per la seva pròpia conducta, sense necessitat d’entrar en la seva esfera íntima, la qual cosa seria contrària al dret a la intimitat.
2. L’objecció de consciència s’ha de declarar explícitament i s’han d’establir els requisits, formalitats i terminis per poder exercir-la. La formalització de la declaració d’objecció de consciència s’ha d’incloure en un registre de la institució sanitària on es produeixi. Aquest Registre, en tant el seu contingut afecta el dret a la intimitat, ha d’estar protegit conforme a la Llei de Protecció de Dades.
3. En cada cas en què es plantegen qüestions d’objecció de consciència han de determinar les conductes que efectivament i directament afecten la creença que fonamenta l’objecció és a dir, explicitar clarament els actes a què s’objecta.
4. Respecte del moment en què la persona s’ha de declarar objector, perquè la seva objecció tingui efectes legals, s’ha d’admetre la possibilitat d’una objecció de consciència sobrevinguda en els supòsits en què aquesta objecció de consciència afecta el desenvolupament d’una professió.
5. S’ha d’admetre també la possibilitat de l’anomenada objecció de consciència parcial, que pot ser sobrevinguda, i que sorgeix en casos límit respecte de la legalitat. És a dir, en supòsits en què, formalment, existiria deure jurídic d’actuar, però les circumstàncies concurrents determinen que sigui discutible la concurrència d’aquest deure.

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2011.
Barcelona, febrer 2011.
www.ferrerguardia.org

Comparteix

Facebook

Twitter

Linkedin