Ni laicismo ni confesionalismo: co-implicación
Andrés Ortiz-Osés

Entre nosaltres sempre s´ha identificat el laïcisme amb una posició clàssica d´anticlericalisme i fòbia a “allò que és sagrat” potser per l’enorme pes social i polític que les posicions clericals i teocràtiques han tingut en la nostra història però arribat aquest temps postmodern entenc que és necessari recuperar el sentit primigeni del laïcisme com a regla de convivència depurant-lo de connotacions doctrinàries legítimes però conceptualment alienes a ell mateix en línia amb el que diu Salvador Pániker “La idea de un mundo profano, de un cosmos desacralizado, ‘desmusicalizado’, es un invento reciente -e ilusorio- del espíritu humano; es el gran equívoco de la tan traída y llevada modernidad. Bien está que el aparato estatal se haga laico, que se genere una ética civil y que la enseñanza se emancipe de las iglesias. Pero eso en nada tiene que ver con el supuesto ‘desencantamiento’ del mundo (…) Es precisamente el logos, y no el mito, el que nos devuelve a una realidad infinitamente misteriosa, velada, terrible y fascinante.”¹.

El concepte de laïcitat com a idea política i constitucional i la corresponent denominació laïcisme per assenyalar al partidari de la laïcitat té efectivament el seu origen a França i en algunes de les seves formulacions està molt condicionat pel seu origen francès, pels seus antecedents històrics amb més o menys fonament arrelats en la Revolució Francesa, pel seu desenvolupament en el marc del debat entre clericals i anticlericals en el context polític del segle XIX sota la constitució de la III República². Aquesta connotació tan francesa no afecta, al meu entendre, al nucli essencial de la idea de la qual poden trobar-se ressons en d´altres tradicions jurídiques o en el famós debat entre liberals i comunitaristes protagonitzat per autors com Rawls³ i la seva famosa “posició original” i els seus crítics Sandel⁴, MacIntyre⁵. Només els aspectes més adjectius del debat poden reduir-se a l´escenari francès, aspectes del concepte en què moltes vegades es confonen coses molt dispars fent-ne quelcom heteròclit i inútil i a més difícil de projectar en el marc del dret i de les institucions de la Unió Europea. Crec per això que és imprescindible rescatar el nucli eficient de laïcitat, allò que el fa valuós i ens permet reconsiderar els fonaments de tot allò que és polític alliberant-lo d’aquells afegiments que en perjudiquen la claredat conceptual.

Segons el meu parer la veritable virtualitat de la laïcitat no es redueix a un debat entre clericals i anticlericals (debat per altra banda sempre interessant) sinó que consisteix en alguna cosa molt més valuosa i de més profunditat política, a saber: pretendre un ordre polític que no es limiti a ser una mera exaltació o celebració de la comunitat sobre la qual es funda, per arribar així a establir un poder públic al servei dels ciutadans personalment considerats i en la seva condició com a tals, i no tant en funció de la seva identitat nacionalitària, ètnica, de classe o religiosa.

De conformitat amb aquest propòsit laic el centre i fonament d’allò que és polític, no és per tant cap essència col.lectiva, ni el ius sanguinis, ni l’adhesió a una fe revelada per molt veritable que aquesta sigui, ni no cal dir la glòria d´una dinastia o l´hegemonia d´una ètnia sinó la realització material i moral d´un ideal de convivència: Llibertat, Igualtat, Fraternitat.

La qüestió a tractar és, partint del reconeixement de la consubstancialitat comunitària de l´individu, com donar a la comunitat el que és seu salvant al mateix temps el projecte d’un poder societari que garantitzi l´autonomia de l’individu no solament enfront del poder polític, sinó fins i tot enfront als requeriments possessius de la seva pròpia Comunitat.

Aquesta pregunta no és sinó una formulació específica, ad hoc per penetrar en el problema de la laïcitat, d’aquelles qüestions amb què Rawls comença el seu treball de construcció del concepte de liberalisme polític:

1. ¿Cuál es la concepción más adecuada de la justicia para establecer los términos equitativos de la cooperación social entre ciudadanos considerados libres e iguales, y considerados como miembros plenamente cooperativos de la sociedad durante toda su vida, desde una generación hasta la siguiente?.

2. ¿Cuáles son los fundamentos de la tolerancia…/… dado el hecho del pluralismo razonable como resultado inevitable de las instituciones libres?

3. ¿Cómo es posible la existencia duradera de una sociedad justa y estable de ciudadanos libres e iguales que no dejan de estar profundamente divididos por doctrinas religiosas, filosóficas y morales razonables?⁶

No és consubstancial al laïcisme -com a moviment ideològic de la laïcitat- propugnar el combat contra cap forma de religiositat o de pertinença col·lectiva considerada com a tal, però sí defensar l’autonomia i la independència de les institucions polítiques i del pensament ètic públic -moralitat pública o virtut política- respecte de qualsevol estructura de pertinença o confessional, refusant la submissió directa o indirecta del fet polític al fet confessional o a allò simplement ètnic o tradicional. La laïcitat, tal i com pretenem definir-la, no proposa una ètica personal completa, ni aporta respostes morals particulars -és a dir, personals- sobre qüestions concretes com l’avortament, l’homosexualitat, el divorci o l’eutanàsia, sinó que permet l’existència d´una reflexió estrictament política sobre aquests i d’altres temes, i garantitza l’existència d´un àmbit d´autonomia individual, lliure de tota submissió heterònoma, en què un individu, la consciència personal de cadascú, pugui optar lliurement, amb el major coneixement de causa que sigui possible sobre les diferents alternatives morals, espirituals o filosòfiques que en cada cas se li presentin. La laïcitat garantitza l´autenticitat de l’opció personal no l’encert. Aquesta opció serà la que en cada cas cada individu triï, convencional, tradicional, ortodoxa o herètica, però sempre vàlida -autèntica- des d’un punt de vista laic si s’adopta lliurement i si aquesta opció no compromet la llibertat dels altres ni l’existència de la societat com un ordre possible de cooperació entre individus, lliures, iguals i solidaris.

1. Salvador Pániker. Ensayos retroprogresivos. Barcelona. 1987. Pag.21

2. “La Laïcité à la française a été elaboré dans un contexte polémique avec l´Eglise …/… Pour être rude, ce titre est lourd d´une histoire, celle du XIX siècle et du début du XX en France quand la lutte entre les courants laïques et les catholiques a été vive, l´agressivité de forces opposées telle que les blocs idéologiques se sont constitués, que des stratégies concurrentes se sont construites pour garder ou acquerir de pouvoir. Comme souvent, ces affrontements s´exprimaient en termes binaires de progrés et de conservation, de science et d´obscurantisme pour les uns, d´anarchie et de securité, d´immoralité et de fidélité, pour les autres. Et pour finir, le débat cosmogonique entre le bien et le mal, entre les droits de Dieu et les droits de l´homme”. Gérard Defois . Laïcité, vue d´en face. Pouvoirs. nº 75 (1995).

3. Rawls, J.A. Theory of Justice. Harvard University Press, Cambridge (Mass), 1971,(Teoría de la Justicia, Fondo de Cultura Económica, México,1978).

4. Sandel, M. Liberalism and the limits of the Justice. Cambridge 1982, Cambridge University Press.

5. MacIntryre, A. After Virtue. Duckworth, Londres, 1981 (Tras la Virtud, Crítica, Barcelona, 1987)

6. Op. Cit. Pag.33.