Començaré amb un aclariment: si jo fos al Brasil, votaria al PT i estaria molt content de tenir en Lula com a president. Dit això, no me’n puc estar d’expressar la meva preocupació per la forma en què el país carioca ha seduït bona part de l’esquerra catalana. Entenc que ens entusiasmi el seu futbol, la seva música, les seves danses i els seus paisatges (també els naturals). Però no puc compartir que, en el terreny polític, hagi de ser el nostre referent. Tot i que, ben mirat, tampoc no és tan estrany: l’esquerra, a casa nostra, té una gran facilitat per errar a l’hora de triar els seus punts d’inspiració. Durant l’etapa de feixisme a l’Estat espanyol, sembla ser que hi havia maoistes, i s’ha de ser rebuscat per trobar solucions, en un llibret vermell escrit en xinès, des de Catalunya. També hi havia gent enamorada de la Iugoslàvia de Tito, prosoviètics… tot ben lluny i ben exòtic.
No es pot estar segur de res, però si, a mi, m’haguessin deixat triar abans de néixer a quin país volia anar a petar, sens dubte hauria triat Suècia, Dinamarca, Holanda, França… països que gaudeixen d’un règim de llibertats envejable i d’uns nivells d’igualtat que ja ens agradaria per al nostre país. Això sí, exòtics no ho són gens.
Per què anem tan lluny a buscar els referents? I, sobretot, per què anem a buscar llocs que encara han de superar moltes etapes per tal de considerar-los democràticament avançats? Sense voler ser eurocèntric (o sí), cal explicar que, al Brasil, encara hi ha uns nivells de violència política poc recomanables per a la salut. I que és, precisament, per escapar d’aquesta violència política que s’inventen fórmules com les que estem important de forma completament acrítica. Ja entenc que el context en que sorgeixen aquestes fórmules no les invalida, però és demanar massa que, a l’hora de copiar-les, tinguem present el nostre context històric? Francament, no m’ho explico. És trist que l’esquerra, a casa nostra, renegui del seu passat i renunciï a buscar solucions en la seva pròpia història (gloriosa, d’altra banda) o en països més avançats, i es dediqui a importar fórmules que tenen el seu origen en contextos predemocràtics.
Tampoc no m’explico per què ens resulta tan estrany el model nòrdic d’estat del benestar. Continuo parlant de l’esquerra i des de l’esquerra, des del convenciment que la millor manera (i la garantia última) que té la ciutadania d’exercir els seus drets polítics és organitzant-se en associacions, sindicats, partits, fundacions, mútues i cooperatives. Per què faig aquesta associació tan directa entre Estat del Benestar i societat civil organitzada? En primer lloc, perquè la fortalesa de la societat civil és proporcional al grau de qualitat d’una democràcia. I, en segon lloc, perquè en la construcció de l’Estat del Benestar hi han jugat un paper fonamental els sindicats de classe. Parlo des del profund convenciment que la individualització de la participació és la mort de la política a mans dels seus autoanomenats salvadors. Parlo des de la convicció que la democràcia es construeix a partir de la cultura i els valors, no des dels processos o els mecanismes, per molt que aquests siguin indispensables per al bon funcionament d’un sistema democràtic.
El més curiós de tot és que, quan s’interpel·la als responsables d’aquesta nova moda de la participació individual, tots responen declarant-se gent d’esquerres. Però, a l’hora de la veritat, dipositen tota la seva confiança en processos participatius neutres i finalistes, com si la neutralitat política o el relativisme moral poguessin fer-nos avançar cap a la llibertat o la justícia social, que és el que, en definitiva, ens ha de conduir cap a la felicitat. Ho tornaré a preguntar, però continuo sense entendre com es poden assolir uns objectius sense explicitar-los. Tot plegat sembla una reedició de la novallengua d’Orwell, un procés d’empobriment galopant del llenguatge polític, cada cop més basat en conceptes difusos, com participació, treball en xarxa o desenvolupament sostenible, enlloc d’utilitzar i defensar la política, el federalisme o l’ecologia. Es sobreentén que els responsables institucionals utilitzin un llenguatge més neutre, però que les instàncies encarregades de generar i transmetre continguts polítics també defugin la lluita terminològica és una derrota en tota regla de l’esperit democràtic, inherentment conflictiu.
Potser és perquè hi ha paraules que han estat traïdes, però descartant-les no guanyem res, més aviat hi perdem. No podem culpabilitzar el llenguatge del mal ús que se n’hagi fet, estaríem renunciant a la lluita d’idees i ens hauríem de resignar a viatjar a remolc de la dreta, que no té cap complex en apropiar-se del llenguatge progressista (per exemple la paraula “popular”, inservible de fa anys).
És comprensible que, després de més de dos-cents anys, resulti avorrit parlar de llibertat, igualtat i fraternitat. Que no trobem cap novetat en el concepte de justícia social, o en el de democràcia. Però els que hem tingut la sort de néixer aquí i ara hauríem de ser més responsables amb l’herència que hem rebut, molts milions de persones canviarien la seva situació per la nostra sense dubtar-ho ni un instant. Dit d’una altra manera: Si en Lula fos suec, votaria el Partit Socialdemòcrata.
Comentaris recents