I el cas és que sembla que n’estiguin convençuts. Convençuts que tan sols tenim una opció directa, ràpida, efímera, fugissera, a tastar alguna coseta més o menys relacionable amb un hipotètic benestar, altament inestable, per cert, molt poc tangible i prou fonedís. Opció, evidentment, que cal experimentar de pressa. De pressa, com és el moll de l’os del gran mercat de l’espectacle del capitalisme del consum frenètic. De pressa, que, si no, t’ho trauran de les mans!

De debò que es pensen que tots hem incorporat aquest maleït mecanisme –mental, físic i anímic- de la pressa com a paradigma d’una actitud racional? De debò que es pensen que a tots ens interessa, ens agrada o ens va bé això de relacionar el progrés, el desenvolupament –personal, econòmic, social, cultural– amb la rapidesa? De debò que algú creu que això té a veure amb guanys de productivitat? De debò que s’imaginen que pensem que no tenim cap més remei que esclavitzar-nos a una tecnologia que ens obliga –nou paradigma de l’ordre tecnocientífic postmodern– a no parar ni un moment? I a no parar per pensar, a no parar per viure, a no parar per mirar, cap endins i cap enfora, deixant-nos endur per l’efímer gust ombrívol de la immediatesa?

El neguit cansa, la pressa alenteix la reserva de mecanismes mentals de contestació, l’atavalament ens fa invertir temps, energia i recursos en sessions d’estranyes teràpies alternatives o gimnàstiques d’ambigu caràcter frenètic, episòdicament capaces de deixar el cos baldat, a canvi d’emblanquinar el cervell amb un supòsit histriònic de nirvana més que absorbent. Així serà factible no pensar mai més en la inconeguda raó d’aquest neguit, fonamentada en l’absència de certesa d’una mínima explicació racional sobre quin sentit podríem donar-li al neguit… La incertesa del sentit de la raó del neguit ens sotmet a la liquiditat de mínims requisits fugissers i efímers d’una postmodernitat en què la buidor explosiva, immediata, global, substitueix qualsevol dedicació “enraonada” a la reflexió. A la reflexió comunicada i interpersonal, interactiva, complexa, viva, capaç de deixar-nos sentir com es capta l’existència en el present, capaç de deixar-nos pensar què volem i què fem i què som en aquest ara.

I és que si ens dediquéssim més a enraonar, mirant-nos els ulls, tastant-nos el gest i practicant la paraula, tindríem una possibilitat de contundent fermesa activa que esfondraria tot aquest immens abocador de xarxes buides amb què han pretès omplir-nos de tràfecs que no volen dir res…

El capitalisme de consum, el model hiperdominant en l’actual marc de relacions socials i econòmiques –i, dissortadament, també de vegades en les mateixes relacions humanes– marca un ritme molt clar i completament trepidant: cal anar de pressa, de pressa… De pressa per treure’n el màxim profit d’un temps que has de comprar en paquetets fragmentaris que no fan altra cosa que fer-te’l perdre, per tal que no l’aprofitis per tu mateix, per tal que l’hagis de comprar a aquells que te’l volen vendre. Darrera sempre hi haurà els grans centres comercials, els grans centres financers, els grans complexos mediàtics… és a dir, fonamentalment, els grans bancs, beneficiaris de la interacció econòmica frenètica sense fronteres. Tot el temps, és el que cal comprar. De pressa, abans que no hagi caducat. I més de pressa, al ritme que marquen les aparents innovacions que representen variacions d’un mateix tema. Comprar de pressa, per tal d’organitzar-se la vida, esclavitzant-la consumint productes financers que lliguen el present i t’hipotequen el futur. Cal anar de pressa consumint tota mena d’innovacions que haurien de servir per alliberar-nos de la càrrega del temps i que, en realitat, ens condicionen el poc temps disponible, perquè l’hem d’invertir en la xarxa d’hiperconnexions que augmenta la tendència contemporània a l’atomització, a la fragmentació social, a la descohesió. Cal anar de pressa consumint tota l’allau d’ingerències informàtiques que pretenen segrestar les intimitats, que dificulten la interacció social del cara a cara, del cos a cos, de la carn a carn. Cal anar de pressa consumint tot el que aparenta ser indispensable per autosatisfer les expectatives d’un cos que ha d’anar de pressa per rejovenir-se contínuament –és a dir, ha de retrocedir en el seu mateix temps–, molt de pressa, abans que el pas del temps real faci inevitable que la mateixa pressa hagi deixat l’empremta profunda d’un esgotament definitiu que ens duu la consciència clara del no-res. Cal anar de pressa per organitzar-se la vida més enllà de la feina i de la casa, per tal de fer moltíssimes més activitats “extra…”, en horaris marcats i apretats, que impliquin el contrapreu d’una quota, d’un altre consum, i de deixar-nos arraconats contra la resta del mur del temps que ens pugui quedar, tot perquè no puguem gosar ni tan sols a pensar en la possibilitat d’aprofitar-lo de manera lliure i creativa.

Un dels sociòlegs resistents a la invasió de les buidors d’aparença postmoderna, Zygmunt Bauman, s’hi refereix amb nítida precisió:

“Per tal d’incrementar la capacitat de consum dels consumidors, no se’ls ha de deixar descansar mai. Se’ls ha de mantenir sempre desperts i alerta, cal exposar-los constantment a noves temptacions perquè es mantinguin en un estat d’excitació que no defalleixi mai, en un estat de sospita permanent i d’insatisfacció contínua.”

La rapidesa, la immediatesa, la velocitat, per no deixar reflexionar, per no poder aprofundir mai més en quin és el sentit últim de les coses que fem i quina és la raó del perquè ens interroguem sobre aquest sentit. L’imperi absolut de la gran teranyina global de l’absència de sentit, de la manca de camí per a la recerca de la raó. L’estupidització tecnificada. L’espectador que consumeix en passivitat, però de pressa, en comptes del subjecte actiu, conscient i crític, que sovint ha d’anar més a poc a poc. Cap paraula, però molt soroll continu. El gran no-res. El zero, sense infinit. No ens ha de sorprendre tant. Ja ho deien alguns dels clàssics del cinema : “Danzad, danzad, malditos…”