Segons els Evangelis, Jesús només va citar la paraula “església” en dues ocasions, i en ambdues es referia a la comunitat de creients, mai a una institució actual o futura; l’equivalent semític de la paraula ekklesía designa en aquest cas, igual que en tot l’Antic Testament, l’assemblea general del poble jueu davant Déu, la kahal Yahveh. Però l’Església catòlica segueix obstinada a mantenir la fal·làcia de posar a Jesús com l’instaurador de la seva institució i de preceptes que no són sinó necessitats jurídiques i econòmiques d’una determinada estructura social, conformada a cops de decret amb el pas dels segles.
Si en alguna cosa estan d’acord tots els experts actuals és que l’hermenèutica bíblica garanteix absolutament la tesi que Jesús no va instituir pràcticament res, però, en qualsevol cas, es va cuidar molt especialment de no proposar ni un sol model específic d’Església institucional. A això cal afegir que, en els textos del Nou Testament, redactats molts anys després de la mort de Jesús, tampoc no s’ofereix un sol model d’organització sinó que se cita una diversitat de possibilitats a l’hora d’estructurar una comunitat eclesial i els seus ministeris sacramentals; d’aquesta manera van sorgir les evidents diferències que es van donar entre els primers models eclesials que van adoptar els creients de Jerusalem, Antiòquia, Corint, Efes, Roma, Tessalònica, Colosses, etc.
Cap a la dècada dels anys 60 les esglésies cristianes s’havien multiplicat i estès per tot l’Imperi romà, Orient Pròxim i Egipte, però cada comunitat funcionava d’una manera peculiar i distinta; en llocs com Roma, per exemple, l’església no era sinó una especie d’annex exterior de la sinagoga on es trobaven els cristians per a les seves sessions religioses; aquests primers cristians, en allò que és personal, seguien portant l’estil de vida jueu anterior a la seva conversió, pel que gaudien dels privilegis especials que els romans concedien als jueus en tot el seu imperi.
És molt indicatiu el contingut de l’Epístola de Santiago –escrita possiblement entre els anys 75 a 80 en cercles judeocristians que van usar el nom del ja executat Santiago–, on es va fer aparèixer el cristianisme com una espècie de judaisme liberal i, al mateix temps, es va presentar a les esglésies de la tradició paulina com una degeneració religiosa i es va passar per alt la cristologia –el màxim punt de fricció entre jueus i cristians– amb la finalitat de reagrupar en la sinagoga cristiana al màxim nombre possible de jueus escampats després de la destrucció del Temple. Es va deixar així constància que la frontera entre judaisme i cristianisme encara no estava ben establerta en aquests dies de grans tribulacions per als uns i els altres.
El judeocristianisme havia començat a tenir problemes seriosos quan, després de l’execució de Santiago (62), es va triar com a dirigent Simeó, fill de Cleofàs, que no va saber guanyar-se l’autoritat i respecte de que va gaudir el germà de Jesús, i tampoc no va poder mantenir la importància de l’Església de Jerusalem que, des de l’any 70, va perdre el seu pes específic i va deixar de ser el centre del cristianisme; la falta de lideratge –també havien mort els carismàtics, encara que oposats, Pere i Pau– va fer desaparèixer l’encara incipient unitat i va disparar el perill de la dispersió sobre un conjunt de comunitats que estaven travessant molt diferents circumstàncies, tant sociopolítiques com referides a les noves elaboracions teològiques. A la fi del segle i, l’Església romana havia quedat molt delmada, la palestina gairebé havia desaparegut i els testimoniatges i manifestacions públiques s’havien reduït al màxim.
Pot semblar un absurd mantenir que Jesús no va ser cristià, però aquesta és una de les poques dades que se’n saben amb seguretat. Jesús no va fundar cap Església sinó que es va limitar a intentar agrupar el “poble d’Israel” sota un nou marc, i en trobem proves, a dojo, al llarg de tots els Evangelis. Recordem, per exemple, la inqüestionable professió de fe jueva que va fer Jesús en Mt 5,17-18, o la instrucció donada als seus apòstols en el sentit que s’abstinguessin de predicar als gentils (no jueus) i es reservessin per a “les ovelles perdudes de la casa d’Israel” (Mt 10,5-7 i Mt 15,24-26).
Jesús va ser un jueu, com els seus deixebles, i ni tan sols va pretendre fundar una secta jueva més entre les moltes que ja hi havia a la seva època. Es va esforçar per millorar la pràctica religiosa del judaisme entre el seu poble i davant la perspectiva crucial de l’imminent adveniment del “regne de Déu”. Jesús no va perdre ni un minut organitzant res –ni secta, ni Església– perquè, tal com va expressar amb claredat meridiana, estava convençut que el món, tal com era conegut, anava a arribar a la seva fi abans de passar una generació: “Us ho asseguro: alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Regne de Déu” (Lc 9,27).
Aquesta creença en la imminència del Judici Final i en el reemplaçament del món pel “regne de Déu” era compartida per bona part dels jueus d’aquells dies, que van mantenir la vista posada en aquell proper moment durant gran part del segle i. Així, el propi Pau, en I Cor 10,11, va datar com contemporani el final anunciat quan va dir que “Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, que ja ens trobem a la fi dels temps”; i Pere va advertir en I Pe 4,7 que “S’acosta la fi de totes les coses. Sigueu, doncs, assenyats i sobris, i així podreu pregar”. Pau i Pere, puntals bàsics, àdhuc que enfrontats, del cristianisme primitiu, no van dubtar de la proximitat de la fi –la rogació habitual dels primers cristians era l’aramea Marana tha o Maran atha, que significa “vine, Senyor”–, però molts dels seus correligionaris, en veure passar els anys sense que passés res, van començar a impacientar-se; un descoratjament que, a principis del segle ii, es va intentar frenar interpolant el text de II Pe 3,3-10, inclòs en una epístola falsament atribuïda a Pere.
En tot cas, com la creença en la imminència del Judici Final era tan intensa, resulta obvi veure –i així consta en el Nou Testament– que ni Jesús ni els seus apòstols estaven per la tasca de fundar cap nova religió o estructura organitzativa del tipus d’una Església, encara que, això sí, van promoure amb totes les seves forces el pietós agrupament del poble d’Israel entorn de l’ekklesía, això és, l’assemblea general del poble jueu davant Déu. D’on va sortir, doncs, l’Església? Ja que no procedeix de Jesús ni dels seus apòstols, el seu origen cal buscar-lo en l’evolució d’un procés històric que va desembocar on ningú havia pogut preveure.
No és gens fútil recordar que els cristians de les primeres generacions eren jueus de llengua semítica i que, tres segles després, en el concili de Nicea, veritable origen del catolicisme, els bisbes ja només parlaven grec i una mica de llatí. L’anècdota parla per si sola si coneixem que el context sociocultural hebreu estava a les antípodes de l’hel·lènic, raó per la qual el cristianisme que van elaborar els gentils i els jueus hel·lenitzats es va apartar en gairebé tot el que era fonamental del judeocristianisme que, des de Jerusalem, de la mà de Santiago, el germà de Jesús, i de l’apòstol Pere, va intentar propagar el missatge del natzarè després de la seva execució. Van guanyar els grecs i l’estructura mítica de Jesús va arribar a cotes insospitades en fondre en el seu gresol les creences paganes més il·lustres.
La seqüència històrica que va dur des del judeocristianisme de Jerusalem fins al catolicisme romà abasta tres fases: La primera, que podem situar entre els anys 30 o 36 a 125, va ser d’expansió i va dur a la progressiva separació entre cristianisme i judaisme. La segona fase, entre els anys 125 a 250, va veure com la petita secta judeocristiana va anar transformant-se en una Església relativament nombrosa, formada per masses incultes i profundament mediocres que sovint barrejaven la base cristiana amb les restes paganes d’un hel·lenisme en declivi; és l’època de les grans heretgies (gnosticisme, marcionisme, montanisme, etc.), dels apologistes com ara Orígens i Climent d’Alexandria, i del naixement de l’ortodòxia. Durant la tercera fase, entre els anys 250 al 325, l’Església va estar bàsicament ocupada a definir les seves relacions amb el poder, li fos contrari o favorable, i es va produir una involuntària transformació del cristianisme en un factor polític de primer ordre. Les grans persecucions romanes per eradicar el cristianisme de l’Imperi, que van començar a l’any 249, no només no van assolir el seu propòsit sinó que, a partir del 310, amb l’arribada de la pax de Constantí, aquest emperador va emprendre l’embargament de l’aparell eclesiàstic per part de l’Estat.
El cop de sort fonamental per al futur de les Esglésies cristianes es va produir amb l’afebliment de l’Imperi romà a partir de l’eclosió de la crisi interna que va aflorar l’1 de maig del 305 amb l’abdicació simultània de Dioclecià i Maximià, fet que va dur al poder a Constanci Clor i Galeri. Entre els anys 306 i 311 els governants romans estigueren tan ocupats barallant-se entre si que no van poder prosseguir la campanya d’extermini contra els cristians que va engegar Dioclecià i, finalment, a l’abril del 311, Galeri va signar un edicte concedint al cristianisme l’estatut, encara restrictiu, de religio lícita. Un any després, Constantí, després de sotmetre Itàlia i Àfrica, va ordenar que fossin restituïts a les Esglésies tots els béns confiscats i que se’ls lliurés una contribució del Tresor imperial.
Però l’emperador Constantí no es va limitar a ser generós. En aquells dies hi havia una disputa ferotge dins de l’Església cristiana del nord d’Àfrica entre l’anomenada Església dels sants, dirigida per Maiorinus (al qui va succeir Donat), i l’Església catòlica, presidida per Mensuri (al que va succeir Cecilià). Els primers, que denominaven traditores als catòlics, els acusaven de col·lusió amb els perseguidors romans, mentre que ells havien estat resistents sense màcula (no havien lliurat textos sagrats als romans, com sí va fer Mensuri, i havien preferit el martiri abans que convertir-se en lapsi o apòstates, tal com van fer molts). A partir del 313 ambdues faccions, dirigides ja per Donat i Cecilià, es van tornar irreconciliables i es va produir l’escissió en dues Esglésies. Quan l’emperador Constantí va lliurar quantiosos béns a l’Església dirigida per Cecilià va fer molt més que marginar l’Església de Donat, en realitat es va endinsar en un ambiciós projecte polític destinat a configurar l’àmbit eclesial segons les seves necessitats personals i imperials, amb el que va transformar per sempre la relació entre les Esglésies cristianes i va ajudar a pujar al poder a la catòlica.
Des d’un principi, Constantí es va atorgar el poder de qüestionar les decisions conciliars que no convenien al seu govern i es va dotar de la facultat de convocar ell mateix, al seu desig, els concilis generals dels bisbes. Un menyspreu tan gran a la jerarquia catòlica no va aixecar, no obstant, cap protesta; la raó cal buscar-la en la generositat de les seves donacions i en el tracte a cos de rei que feia dispensar als bisbes convocats als seus concilis.
Constantí, a partir del 315-316, va cristianitzar –segons la visió catòlica– les lleis del seu imperi, promovent protecció per als més desvalguts i, al mateix temps, va fer més rigorós el dret matrimonial; a l’any 318 va reconèixer oficialment la jurisdicció episcopal; al 321 va autoritzar les Esglésies a rebre herències; al 320 o 321 va declarar festiu el diumenge, fins llavors celebrat com a dia del Sol; va donar a l’Església catòlica grans finques i edificis per tot l’imperi i va ordenar construir desenes de luxoses esglésies que va finançar amb els diners públics, etc.
Per altra banda, és clar, l’emperador no va deixar ni un instant d’assumir el ple control de les qüestions eclesials. Així, quan l’imperi cristià va començar a veure’s sacsejat per la disputa suscitada per l’arrianisme, Constantí, en sintonia amb el seu conseller eclesiàstic, el bisbe Osi de Còrdova, igual que havia fet en convocar el concili d’Arlès (314) per resoldre el plet entre catòlics i donatistes, va fer reunir prop de tres-cents bisbes, a l’any 325, a Nicea, per debatre la doctrina d’Arri.
A les fórmules massa audaces d’Arri en alguns dels seus escrits populars –segons exposa, amb exactitud històrica, el professor Étienne Trocmé–, els bisbes de totes les tendències van voler oposar quelcom distint de les professions de fe tradicionals, a les quals alguns havien cregut, al principi, poder atenir-se. El concili va emprendre, doncs, l’elaboració, sobre la base de la professió baptismal de Cesarea de Palestina, d’un “símbol” que enunciés la cristologia ortodoxa. Als títols de “Déu de Déu, llum de llum”, es va afegir en particular el “de consubstancial al Pare” (homoousios), que havia estat en el passat l’expressió del “monarquianisme” de Sabelius i de tots els que esborraven la distinció entre Crist i el seu Pare. Aquesta sorprenent addició, que va ser sens dubte suggerida per Osi de Còrdova, no va ser acceptada sinó per la personal insistència de Constantí, a qui el concili no podia negar res.
Quan va arribar l’hora de signar el text així redactat, l’emperador va fer saber que tots els clergues que s’hi neguessin serien immediatament desterrats per les autoritats imperials. Només Arri i els seus partidaris egipcis, suficientment compromesos, es van resistir a aquest extraordinari xantatge, i van marxar immediatament cap a les llunyanes ciutats de les províncies danubianes. A causa de la unanimitat, respecte a l’emperador o simple covardia, els altres assistents es van vincular a la decisió, fins i tot aquells que consideraven el homoousios com una fórmula herética.
El concili es va dissoldre el 19 de juny del 325, després d’un gran banquet ofert per Constantí en honor dels bisbes assistents, que els va causar una profunda impressió: alguns d’ells van arribar fins i tot a preguntar-se si no estaven ja al regne de Déu. L’emperador afegí al banquet un discurs exhortant els bisbes a la unitat, a la modèstia i al zel missioner, així com regals per a cadascun d’ells i cartes en les quals s’ordenava als funcionaris imperials distribuir cada any blat als pobres i clergues de les diverses Esglésies.
Els bisbes van partir, doncs, aclaparats, entusiastes i més submissos que mai. Constantí els havia guanyat definitivament per a la seva causa i podia sentir-se satisfet del resultat obtingut amb el concili. La unitat de les Esglésies catòliques havia pres per primera vegada forma visible i els cismàtics quedaven convidats a associar-se a aquesta unitat en condicions humiliants. Les escasses males persones que havien rebutjat la professió de fe comuna havien pres ja el camí de l’exili. Tot això era en gran part obra seva, la qual cosa li permetia des d’ara intervenir de manera directa en els assumptes eclesiàstics per coordinar i reforçar l’acció dels bisbes.
Constituït en teòleg per la gràcia de si mateix, Constantí va dissenyar al seu grat el que els catòlics haurien de creure per sempre sobre la persona de Jesús. El Credo que resen tots els catòlics, per tant, no procedeix de la inspiració amb la qual l’Esperit Sant va il·luminar els prelats conciliars sinó de la gens santa coacció que va exercir el brutal emperador romà sobre homes que Jesús hagués menyspreat.
Amb una jerarquia eclesial tan servil, Constantí no va tenir el més mínim problema a utilitzar l’Església al seu antull, tant per forçar la unificació del seu imperi sota una sola religió, com per a l’ús i gaudi de la seva megalomania personal, ja que no debades es referia a si mateix com a “bisbe per a afers exteriors” (episkopos tôn ektos) de l’Església; es va fer denominar “salvador designat per Déu” i “enviat del Senyor”, és a dir, apòstol; va ordenar que se li rendissin honors com a representant de Crist (vicarios Christi) i que se li donés el tracte de “la nostra divinitat” (nostrum numen) junt amb el sacratissimus que posteriorment ostentarien també alguns emperadors cristians; va manar tenir el seu palau per temple (domus divina) i la seva residència privada per sacrum cubiculum; i, a la seva mort, va fer que l’enterressin com el decimotercer apòstol. En resum, Constantí va fer tot el que li va convenir amb l’Església i les seves creences, era l’amo, i els bisbes, a canvi, van callar, van atorgar… i van assolir poder i riqueses.
Malgrat això, un home tan fascinant, poderós i malvat com va ser Constantí, no podia morir sense fer una picada d’ullet cruel a la història, no podia “ascendir als cels” (tal com el van representar algunes monedes encunyades després del seu decés) sense abans riure-se’n fins a la humiliació dels bisbes que va tractar com a titelles i de l’Església catòlica que ell mateix havia posat a caminar; per això, quan es va posar malalt, “primer va buscar remei en els banys calents de Constantinopla –recorda Karlheinz Deschner–, i després en les relíquies de Lucià, patró protector de l’arrianisme i deixeble que va ser del propi Arri. Finalment va rebre en la seva finca, Archyrona de Nicomedia, les aigües del baptisme, (…) que va ser administrat per un altre correligionari de Lucià anomenat Eusebi, Constantí va morir el 22 de maig de l’any 337. Així resulta que el primer princeps christianus es va acomiadar d’aquest món com a ‘heretge’, detall que originà molts problemes als historiadors ‘ortodoxos’, però que li va ser perdonat fins i tot per l’enemic més acèrrim de l’arrianisme a Occident, sant Ambrosi, ‘tenint en compte que havia estat el primer emperador que va abraçar la fe i la va deixar en herència als seus successors, pel que li incumbeix el més alt mèrit (magnum meriti)’”.
De la mà de tan meritori personatge va començar realment la seva marxa l’Església catòlica, transformada en una institució de poder temporal que s’arrogà la representació exclusiva i ortodoxa del missatge de Jesús (segons ho recullen els Evangelis canònics que ella mateixa va triar i va manipular, però als quals mai no ha estat fidel).
Tampoc les institucions fonamentals que conformen l’Església tenen el seu origen en Jesús, ni de bon tros. Així, per exemple, en l’Església primitiva, tal com apareix en el Nou Testament, no existeixen els sacerdots professionals. En cap de les llistes de carismes i ministeris –Rom 12,6-7; I Cor 12,8-10 o Ef 4,7-11– apareix el sacerdoci; mai no es designa com a tals els responsables de les comunitats i menys encara s’esmenten temples o santuaris als quals aquests individus haguessin d’estar adscrits, així com tampoc no s’expressen lleis rituals a complir ni litúrgies per oficiar.
És una evidència històrica irrefutable l’afirmació del dominic i gran teòleg belga Edward Schillebeeckx en el sentit que “no pot dir-se que els bisbes, preveres
i diaques han estat instituïts per Crist. Són una evolució. És a partir de la segona meitat del segle ii que tenim l’episcopat i les ordres menors com existeixen avui (…) En els documents del Vaticà II –ja ho havia insinuat el Concili de Trent– no es diu ja que són una institució de Crist. El Concili de Trent va utilitzar l’expressió per disposició divina, és a dir, que havien evolucionat històricament per l’acció de Déu. Trent va corregir l’expressió per institució divina, preferint l’expressió per disposició divina. El Vaticà II ha triat una tercera expressió: des d’antic, és a dir, des de l’antiguitat, perquè de fet l’articulació jeràrquica de l’Església ha evolucionat seguint lleis sociològiques”.
Per altra banda, Jesús, al contrari que l’Església, mai no es va atibuir cap exclusivisme per a ell mateix, tal com queda ben palès en el següent passatge: “Joan digué a Jesús: Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d’impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Jesús respongué: No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres” (Mc 9,38-40). I el mateix text es reprodueix en Lc 9,49-50. Durant els tres primers segles no hi ha un tot i una part per als cristians, ja que dominava la idea oriental que no era qüestió de “formar part” del cristianisme sinó de “ser” cristià; però a la fi del segle iv, o ja en el v, el sentit jurídic es va imposar a l’experiencial i va començar a parlar-se d’“Església Universal”, d’una entitat concreta que es contraposava a la resta, per una banda que ja no era el tot… però que aspirava a conquistar-lo per la força.
També el concepte de la missa és absolutament contrari a la mentalitat del Jesús del Nou Testament. Quan Jesús va indicar de quina manera podia guanyar-se la vida eterna (Mt 19,16-26; Mc 10,17-27 i Lc 18,18-27), no va parlar per res d’anar a missa, ni de celebrar actes rituals de cap classe ja que, ans al contrari, va posar tota la seva obstinació a eliminar el ritualisme vacu i burocratitzat de la religió que ell va professar, és a dir del judaisme.
Finalment, sobre la figura central del Papa, cal recordar que el verset de Mt 16,18-19 que, segons l’Església, va instituir el papat, no és més que una impostura. Si comparem Mt 16,15-20 amb els passatges equivalents dels altres evangelistes –Mc 8,27-30; Lc 9,18-22 i, en certa mesura, Jn 6,68-70–, observarem que encara que la frase es repeteix textualment en Marc i Lluc (però amb afegits diferents) i el sentit es conserva en Joan, en cap d’ells apareix cap rastre del verset de Mt 16,18-19 amb el tan fonamental com presumpte nomenament que Pere rep de Jesús, un text que va ser afegit molt després i que contradiu radicalment el fonament neotestamentari: si la fe i base del cristianisme radica en les creences aparellades amb l’acceptació de la divinitat de Jesús, resulta obvi que la resposta atribuïda a Pere no suposava més que la proclamació d’un credo sòlid enfront dels qui no tenien al natzarè per “Fill de Déu viu”, i que en aquestes paraules radicava, no en qui les va dir, la “pedra” sobre la qual edificar l’Església. Tal com hauria de ser de sentit comú –i com es confirma en passatges tan notables com I Pe 2,4-8; Ef 2,20; o I Cor 3,11 i 10,4– el fonament, la pedra, sobre la qual s’edifica la fe és Jesús-Crist, no Pere, ni de bon tros el Papa o l’Església.
Tal com va observar amb brillant agudesa Alfred Loisy, especialista en estudis bíblics i historiador de la religions: “Crist va predicar el regne de Déu, però va venir l’Església”.
Comentaris recents