Poca gent es pregunta per què el moment més feliç del dia pot ser, per exemple, veure els propis fills jugar. Però, a qui li toca en frueix. I és que en la felicitat, un concepte completament modern, la identitat hi juga un paper essencial.

Fins a la Revolució Industrial es naixia home o dona, pagès o noble, hereu o cavaller, i si hom naixia dona, pagès o cavaller i es rebel·lava, amb sort podia acabar sent puta o soldat, sinó acabava a la foguera, a galeres o mort. Avui socialment no naixem res i acusem de xenòfob a qui vol establir marques culturals de naixement.

Hem de construir allò que som, i com a resultat és lògic i necessari que l’angoixa sobre què som i l’horror del buit exterior formin part de la nostra vida diària i del concepte d’home que hem construït.

I no és en va aquest discurs, com apunta genialment l’antropòloga Mary Douglas, l’home unitari és una creació de la Il·lustració. Fins aquell moment l’home occidental era dual, amb una ànima immortal i un cos mortal, era doncs raonable i just destruir el cos limitat, per salvar l’ànima il·limitada. Ella mateixa recull altres cultures on, per exemple, el cos conté quatre personalitats que simbolitzen les quatre qualitats de l’individu. En aquests casos si el cap d’una família rica mata un jove solter d’una família pobra, els vells es reuneixen per saber qui ha fet mal d’ull per impulsar la part activa de l’assassí a cometre l’acte, i un cop sabut pot ser que s’arribi a un acord de compensació econòmica, ja que en una cultura on els rols estan jerarquitzats (un cap de família val més que un solter) i les identitats són fluides (el mateix home passa de nen a guerrer a través d’una cerimònia, i per tant té dos valors diferents) tot càstig que no sigui instantani no té sentit ni resultat social de restabliment de l’equilibri i el control.

En la nostra cultura en canvi, on durant el mateix dia un home s’ha de comportar com a pare-fill, treballador-empresari, etc., i on cada rol té normes pròpies i de vegades contraposades, cal reafirmar la unitat de l’individu en l’estructura social i en el temps per a mantenir l’ordre social. Aquest unitarisme històric justifica els càstigs dilatats en el temps, ja que estem convençuts que sempre castiguem la mateixa persona, per uns actes comesos exercint uns rols que encara perduren.

Però com podem ser feliços si som un i alhora molts? Bé, retornant a l’observació inicial, la felicitat és mantenir de forma fluïda la negociació constant entre els diversos rols que ens toca jugar en cada moment, i que junts acaben conformant la nostra unicitat.

No és casual que els que classifiquem de marginats socials, no hagin pogut viure el rol que els pertocava quan els pertocava, en el cas dels joves, de fill obedient a adolescent rebel però amb amics fidels. El resultat és que no havent incorporat les normes de comportament dels diferents rols, no podran establir la negociació amb els altres quan les hagin o les vulguin assumir.

Tampoc no és casual que els joves membres de moviments juvenils tinguin més possibilitats de ser feliços, ells han après a viure aquest joc i a establir aquesta negociació a l’interior d’institucions. I així poden aprofitar molt més allò que els proposa una societat que s’estructura exclusivament a partir d’aquestes. Que diguin el que vulguin, però l’heroi solitari existeix únicament en la mitologia dels microcefàlics de Hollywood.

Arribats aquí, com a exemple, vull reflexionar sobre un debat molt antic de la nostra societat, és més feliç un aturat que cobri o un ocupat mal pagat? Debat estèril, perquè un cop garantit el plat de menjar, la felicitat és viure amb plenitud els rols que ens han deixat escollir, per construir la nostra identitat, i que hem acabat fent nostres. I l’atur (l’exclusió del mercat de treball) no és cap component constructiu d’una felicitat privada i per tant pública, ja que exclou forçadament l’individu d’un canal principal de participació social.