En aquestes ratlles intentarem aproximar-nos al marc de valors que tenen avui els joves de Catalunya, posant l’accent especialment en si podem considerar-los valors diferents als que tenien les generacions precedents.

Molt esquemàticament, i amb el risc que això sempre comporta, podem establir dues de les concepcions bàsiques més usuals a l’hora d’entendre els fenòmens socials. Per una banda trobem una concepció que anomenaríem el determinisme dels valors o determinisme cultural, que concep en gran part els fenòmens socials com a producte i expressió d’aquests valors culturals, on fins i tot les bases econòmiques tindrien l’explicació última en aquests valors. Una altra concepció seria la d’arrel estrictament economicista que entendria el factor econòmic com el veritable determinant d’aquesta realitat, de la qual els valors també en serien fruit.

Actualment, en aquest debat, ha sorgit una teoria que recorre, sembla que a priori transversalment, les ciències socials i que afegeix una nova perspectiva: la teoria del postmaterialisme, sustentada pel politòleg americà Ronald Inglehart en la seva obra Culture Shift. In Advanced Industrial Society (1). L’analitzarem breument, perquè aquesta teoria s’ha convertit en el paradigma de moda que explica el naixement de “nous” valors socials.

Inglehart entén els valors com reflex de la interacció de factors a nivell individual i de factors a nivell estructural. Així l’estructura de valors s’entén com un sistema d’actituds, valors i coneixements àmpliament compartits en el si d’una societat i que són transmesos de generació en generació. El procés de canvi cultural que Ronald Inglehart anomena el procés de canvi de les societats materialistes a les societats postmaterialistes ve produït per un canvi de sistema de valors. Així, les prioritats valoratives de la població, ja des dels anys seixanta, es van desplaçant des d’una posició materialista fins a posicions de nous valors postmaterialistes.

El materialisme vindria definit per una sèrie de valors preeminents en les societats occidentals des dels anys cinquanta als setanta. Aquests valors giren entorn a una cultura que assigna una prioritat molt elevada a la satisfacció de les necessitats fisiològiques (de sosteniment, econòmiques i de seguretat personal), es a dir a la consecució d’estabilitat a tots els nivells (econòmic, social i polític). Una cultura que es basa en: garantir l’ordre dins de l’estat, promoure el creixement econòmic i la lluita contra la inflació, reduir l’atur, garantir la defensa de l’estat, mantenir una democràcia estable, lluitar contra la delinqüència, ampliar les polítiques antinarcotràfic i aprofundir en la lluita contra el terrorisme. Així el materialisme estaria constituït per una sèrie de valors producte del fort impacte que tingué la postguerra de la segona gran guerra europea. Valors associats a la recuperació econòmica i a l’estabilitat social i política.

Per altra banda el postmaterialisme vindria definit per un conjunt de nous valors centrats en una cultura que assigna major prioritat a la satisfacció de les necessitats socials i d’autoregulació (de pertinença i estima, intel·lectuals i estètiques) i que pretén conferir als individus una major qualitat de vida augmentant la preocupació d’aquests pels aspectes socials, polítics i culturals. Així aquesta preocupació postmaterialista es traduiria en una major participació dels ciutadans en aquelles decisions que tenen a veure amb el seu treball, amb la seva comunitat o amb el seu govern: en una elevada preocupació pel medi ambient, en una concepció més profunda dels drets i les llibertats cíviques i personals, en un menor paper de la regulació de l’estat en la societat i en l’economia, en la tendència a afavorir l’autonomia de les regions, en l’avenç cap a una societat menys impersonal i més humana, en la reducció de les diferències o desigualtats socials, en l’augment dels programes d’assistència social i en la lluita contra la immoralitat i la corrupció en qualsevol marc social. El postmaterialisme seria fruit de l’estat de benestar, perquè assolir un determinat nivell de vida produeix que les noves generacions es comencin a preocupar per qüestions que no són estrictament materials, a l’estar les primeres necessitats garantides. Llavors les seves preocupacions s’orientaran a satisfer aquestes altres necessitats. Així els països i els grups socials que hagin aconseguit satisfer les necessitats de seguretat econòmica i personal seran els que presentin un major grau de valors postmaterialistes.

Però si sotmetem el postmaterialisme a una anàlisi crítica, observarem com ens presenta diverses coartades. En primer lloc aquesta teoria planteja que l’eix tradicional esquerra-dreta, cada cop ens serveix menys per analitzar les societats, i per tant també els valors. Aquest plantejament sembla que vulgui amagar la existència del conflicte en les nostres societats, generant un discurs, que va com anell al dit, per justificar la fi de les ideologies o, dit d’una altra manera, la justificació del pensament únic. És evident que avui, el conflicte social no s’expressa com fa 50 anys, però això no significa que aquest no existeixi. Per exemple, avui podem parlar més del conflicte entre la societat “benestant” i els “exclosos” de la societat, que nos pas de la lluita de classes tradicional. També podem constatar que les diferències de classe són més evidents per als individus a l’hora d’obtenir feina a través de les xarxes familiars i d’amistats interpersonals (que al capdavall són de classe), que a l’hora d’accedir a l’educació o a la sanitat. És evident que les societats han sofert transformacions profundes, però també ho és que el conflicte social avui continua existint, encara que es manifesti amb noves formes i dimensions.

El postmaterialisme també ens amaga una altra coartada: els “nous valors”. Per a la teoria postmaterialista són “nous” valors la defensa de la igualtat home i dona, la preocupació pel medi ambient, l’acceptació dels col·lectius “diferents”,… Però, és cert que són valors nous? Un repàs a la història d’aquest país ens fa veure que això no es així: Per exemple, el feminisme és una expressió que ja trobem a tombants de segle (2), i els precursors dels ecologistes, els naturalistes, són presents també a finals del segle XIX. Que avui aquestes expressions formin part de demandes manifestades per moviments socials que han assolit la majoria d’edat, no vol dir que abans no existissin. Els valors que avui trobem en la nostra societat s’arrelen en el nucli de la revolució racionalista, en aquell crit d'”igualtat, llibertat i fraternitat”. Valors que posteriorment les revolucions burgeses, liberals i socialistes han anat enriquint fins a conformar-los en el que avui són.

Però, d’entre tot aquest debat, quin és el marc de valors dels joves d’avui a Catalunya? En primer lloc, cal apuntar un canvi fonamental: per primera vegada a la nostra història, una majoria de joves catalans ha incorporat de forma majoritària un marc de valors democràtics, que abans eren compartits “només” per determinats grups i moviments socials mes o menys potents, però no pas per la majoria dels joves i de la població. Aquest marc de valors democràtics està format fonamentalment pels valors sorgits de la revolució liberal i burgesa; és a dir per l’acceptació dels valors i les opcions “personals” dels individus o, dit d’una altra manera, per l’acceptació de la llibertat en l’esfera personal dels individus. L’avortament, el divorci i l’homosexualitat són elements acceptats majoritàriament pels joves (3).

Però més enllà d’aquests valors, podem afirmar que els joves han assumit valors de compromís social i valors “postmaterialistes? En un estudi realitzat a la UAB, hem vist com els joves universitaris (4) verbalment manifesten d’una manera majoritària la seva adhesió als plantejaments postmaterialistes: preocupació pel medi ambient, solidaritat, suport a les llibertats cíviques, etc… Però quan els plantejàvem si estaven disposats a aportar part del seu temps en activitats de voluntariat, els joves “postmaterialistes” es reduïen a la meitat. I quan a aquests els hi oferíem la possibilitat d’apuntar-se en una llista per poder ser convocats a participar en activitats de voluntariat, els “postmaterialistes” pràcticament desapareixien. Igualment si els plantejàvem si estarien disposats a pagar un impost ecològic, els resultats trencaven la lògica postmaterialista. Per tant, sembla clar que una cosa és parlar de valors i una altra són les actituds i els comportaments reals.

Avui tenim uns joves que han assumit el nucli dels valors democràtics, però més enllà, només trobem un vernís de valors socials i postmaterialistes, que quan rasquem una mica, s’enfonsen com un castell de cartes. Després de 20 anys, els esforços dels partits polítics, les institucions i els agents socials, ens haurien d’haver situat en una realitat ostensiblement millor que l’actual.

Cal preguntar-nos quins valors es generen i transmeten en el sistema educatiu, on són les polítiques de foment de les associacions i entitats com a transmissores de valors cívics i de participació, quins valors democràtics i cívics transmeten avui els mitjans de comunicació… Tenim els joves que ens mereixem. I encara gràcies, perquè fa l’efecte que no és que algú els hagi explicat i transmès els valors democràtics, sinó que més aviat sembla que els hagin après solets.

1. Existeix traducció castellana. INGLEHART, RONALD. El cambio cultural en las sociedades industriales avanzadas. CIS. Madrid,1991.

2. SÁNCHEZ, P., (Gener 1998), Els orígens del feminisme a Catalunya: 1870-1926, Avenç, nº222, Barcelona.

3. ANDRÉS, F. i SÁNCHEZ, A. (1991), El sistema de valors dels catalans. Catalunya dins l’enquesta europea dels valors dels anys 90, Institut Català d’Estudis Mediterranis, Barcelona.

4. THOMÀS, A, SEMPERE, D, TOLRÀ, J. (1995). Els Valors dels joves universitaris de la UAB, Oficina d’Afers Socials, Universitat Autònoma de Barcelona.