El debat al voltant de la laïcitat i a la definició d’Estat laic cobra cada vegada més vigència a causa de la creixent diversitat social i a la presència de nous elements culturals que aporten els qui, procedents d’altres cultures i llocs, vénen a assentar entre nosaltres. La diversitat de religions i d’herències socioculturals ens fa tornar una i altra vegada a qüestions com la laïcitat que ni de bon tros estan resoltes, menys encara en un país amb una història i tradició religiosa com la nostra.
La cultura dels pobles està recorreguda per tradicions religioses més o menys arrelades, pel que és especialment pertinent que els que ens reclamem d’una determinada tradició abordem el tema des d’un punt de vista no defensiu ni interessat.
L’Estat, com a garant dels drets, ha de garantir abans que tot la llibertat de consciència davant de qualsevol amenaça i com a conseqüència ha de fugir del favoritisme davant qualsevol doctrina o creença religiosa en detriment de les altres. Ha de vigilar també els brots fonamentalistes que des de qualsevol d’elles poguessin sorgir i el seu impacte en els drets civils del conjunt dels ciutadans i ciutadanes.
La llibertat de consciència genera doncs una pluralitat de creences que en l’àmbit públic han de relativitzar, qualsevol intent moralitzant ha de perdre valor universal en un context laic. És a dir, l’espai públic, si es mira des de l’òptica de la llibertat de consciència, no pot ser altre que un espai públic secularitzat.
Això no vol dir que la moral pública no estigui impregnada d’elements culturals i religiosos propis d’un determinat entramat cultural, el que resulta definitiu és que ja no pot ser definida per cap jerarquia religiosa que interpreti una doctrina concreta ni admet ja cap intermediació eclesial.
Els legisladors i funcionaris públics tenen tot el dret de tenir les seves creences personals però no han de ni poden imposar al conjunt de la ciutadania. Ni uns ni altres estan als seus llocs a títol personal sinó exercint una funció que ha de respondre a l’interès general.
L’Estat laic és central per a la defensa de les llibertats civils i dels drets, nous i vells, existents o generats per les noves situacions socials canviants, com és el rol de les dones en les diferents societats dels nostres dies.
Estat laic significa, com assenyala Blanca Varela, que esglésies i Estat estan realment separats i aquest no és només aconfessional i “neutral” sinó que vetlla per situar les creences en l’àmbit privat. Savater argumenta: “la laïcitat consisteix en la separació entre dos àmbits: el terrenal i l’íntim, on el primer es vincula a aprenentatge, normes i garanties compartides socialment, i el segon amb les creences personals i individuals.”
Estat laic significa també que les religions se sotmeten a les lleis comunes sense privilegis educatius o tributaris de cap classe. L’Estat democràtic és necessàriament laic, no pot reconèixer cap creença. Les religions basades en creences i imposició de dogmes són per si mateixes d’índole poc o gens democràtic.
Alhora que el debat entorn a l’Estat bàsic és absolutament rellevant, passa en les nostres societats un fenomen molt relacionat amb aquesta situació i és la presència i l’auge de determinats fonamentalismes religiosos i el seu impacte en la vida social i política.
Un dels moments de fort repunt dels fonamentalismes podem situar en els anys 90 quan es produeixen els debats a les Nacions Unides al voltant de les llibertats de les dones, especialment a tot el que fa referència als drets sexuals i reproductius. Des d’aquest moment s’articula tota una ofensiva, per part dels representants d’aquests fonamentalismes, per interceptar els avenços en drets aconseguits per les dones i expressats en les agendes de Cairo i Beijing. El reclam que les dones fan dels drets sexuals i reproductius comporta l’exigència als Estats de respectar i fer respectar l’autonomia personal de les dones en relació a la sexualitat i la reproducció, sense condicions ni intrusions. A això respon la batalla per la titularitat d’aquests drets que alguns pretenen anteposar a la de les mateixes dones.
Davant aquest estat de coses, la necessitat d’un Estat laic fortament arrelat és una tasca prioritària en l’agenda política de les dones. Aquest Estat va necessitarà i necessita una societat civil conscient i preparada per rescatar els seus drets, unes vegades dels poders religiosos, altres, dels poders dels mercats i els mitjans de comunicació, altres, dels poders públics contaminats d’ideologies i interessos contraris a la llibertat i autonomia de les i els ciutadans.
La xarxa de Catòliques pel Dret a Decidir està obstinada des de fa temps en la batalla d’incloure en l’agenda política de les dones el debat per la laïcitat, participant de totes les oportunitats se’ns presenten per emfatitzar la necessitat d’aquest debat, ja que considerem l’Estat laic l’únic garant per l’exercici dels nostres drets, especialment dels que fan referència a la sexualitat i a la reproducció. El reconeixement d’aquests drets s’ha de donar en un marc d’objectivitat, informació i contrast d’opinions sense prejudicis i això exigeix la no ingerència de les esglésies en l’espai legislatiu, sense detriment de la seva aportació al debat.
Les esglésies poden i han de trobar el seu lloc en les societats democràtiques i laiques però aquest mai serà un lloc assentat en desigualtats i privilegis deslegitimadors dels consensos civils morals, sinó una posició en equitat al costat d’altres posicions i en franca recerca de l’harmonia social i el bé comú.
Com catòliques som i ens sentim corresponsables de buscar aquest lloc que garanteixi el lliure exercici dels drets de les dones i respecti la nostra tradició des del millor de la seva aportació al benestar social i a l’emancipació dels ciutadans i ciutadanes i dels pobles.
Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2012.
Barcelona, febrer 2012.
www.ferrerguardia.org
Comentaris recents