Són les actituds, les revolucionàries… No pas les consignes. Ni la retòrica.
Són les actituds de qualitat, les revolucionàries. No pas les quantitats d’actituds. Ni els còmputs de quantitats…
Les actituds, segurament. Les disposicions. I les predisposicions. Les facultats de ser coherents amb les capacitats dels éssers humans per tal d’assolir alguna cosa semblant a la recerca de la felicitat. Pels nostres propis mitjans. I les paraules, els gestos, les mirades, les complicitats que ens permeten mostrar-nos, manifestar-nos, solidaritzar-nos, estimar-nos, sense haver-ne de buscar cap conseqüència vinculada al dret positiu. De cap mena. A canvi de no res, ha de ser possible, factualment verificable, que la gran majoria poguem atrevir-nos a fer allò que ha estat el somni de tantes generacions d’homes i dones lliures, sensibles i justos: la vida no era allò, no era allò que, indefugiblement i necessàriament, ens deien que era els qui es pensaven que ens educaven, o ens preparaven, vés-a-saber-com-i-per-què per cremar-nos-la en un no-res de caràcter estrictament procedimental, productiu, consumidor o expectant. Sempre en passiu…
Doncs no, són les actituds que, si ens hi fixem, molts i moltes duen a dins, les que poden capgirar l’esquema monotemàtic i fix d’una mediocritat grisa i ferotge que ens colpeix absurdament fins que ja no tenim massa més energia per despendre. I, tal com pinta, encara després… No, no era això.
Les revolucions no podien ser si abans no s’era coherent amb el que ens constitueix com a éssers humans. Ha calgut, això sí, un procés lent –dissortadament encara incomplet- de desplegament d’algunes condicions generals, d’un mínim marc de possibilitats, que podríem situar inicialment al 1789. Condicions que podien fer possible que, uns quants més que no pas tan sols alguns privilegiats de sempre, poguessin accedir a la consciència lliure de les seves pròpies capacitats. Però no n’hi havia prou amb algunes concrecions filosòfiques, polítiques o econòmiques d’allò que podia dur-nos a l’esclariment alliberador: som aquí, som uns quants, en tenim prou per a tothom, aviat no hi serem… Doncs per què no mirar de llevar-nos, encara que sigui dilluns al matí, sense sentir-nos sotmesos a un procés inexorable que se’ns menja el millor de les nostres vides? No tothom s’ho pot permetre, d’acord. Però els que fan i –suposadament- llegeixen aquesta revista, sí. Per exemple. I, per tant, també molts altres. No hi ha més revolució que valgui que la que impliqui capgirar els motlles culturals que perpetuen un mecanisme que ve de la revolució neolítica, de fa deu mil anys.
Mirem-nos, francament, als ulls. Sentim-nos les paraules. Toquem-nos una mica més. Sense falses escapatòries pseudoemocionals, sinó políticament. Que les actituds imprimeixin caràcter a l’acció transformadora. Que l’actitud sigui configuradora del missatge, perquè l’expressi en viu i no es tracti tan sols d’un missatge congelat en fraseologia de manuals d’ús o de retòriques buides de qualsevol sentit. No serveix de res que els autoconsiderats moviments d’emancipació reprodueixin esquemes de funcionament i de gestió característics dels aparells de dominació que, almenys en teoria, es proposen transformar.
És cert, no tothom pot tenir la certesa de vèncer la incertesa de ser lliure, i viure’n. Però els que puguin canviar les actituds, i hi visquin, poden contribuir a que els que, de moment, encara no poden, comencin a atrevir-se a trencar amb els mecanismes del sotmetiment: formes de vida establertes aparentment sense alternativa, propietats que condueixen a les hipoteques, feines immisericordement rutinàries, estudis que ni impulsen la creativitat ni sedueixen intel·lectualment, seguiments d’agendes políticament alienes, condemnes prèvies a tot intent de rebel·lió, avorriment venut com a esbarjo col·lectiu obligatori…
La revolució… i nosaltres que tant l’havíem estimat! Què era? Un capgirament d’algunes actituds davant la vida.
Les actituds, sí, revolucionàries!
Comentaris recents