“En política, la forma és fons”
Jesús Reyes Heroles (1921-1985)
La litúrgia és l’ordre i la forma que ha aprovat l’Església per celebrar els oficis divins. És, per tant, la representació del poder i l’autoritat. Estar-ne fora significa estar fora de la legitimitat i qüestionar el poder establert o la seva capacitat normativa o reguladora.
Benet XVI va ser Prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe (l’òrgan encarregat de supervisar i reglamentar sobre el ritu i la litúrgia catòlica) durant 24 anys. El Papa coneix bé l’efecte fascinant de l’estètica religiosa. Durant segles, la construcció de temples (amb la seva distribució espacial que relaciona poder terrenal i diví amb proximitat respecte a l’altar) juntament amb la rica, bella i extraordinària producció artística religiosa (des de la literatura, l’art ornamental, passant per la pintura o l’escultura) han perseguit sempre el mateix objectiu: fascinar, impressionar i relacionar el poder diví amb el terrenal segons sigui la seva condició, context o posició.
La política democràtica, al seu torn, ha incorporat la seva pròpia litúrgia, entesa com el conjunt de fets formals protocol·laris i institucionals, que visualitzen el poder democràtic i representatiu. El fet històric que -durant segles- la legitimitat del poder ha estat acreditada (en totes les seves versions) pel poder religiós ha deixat passarel·les formals entre ambdues litúrgies. O millor dit, ha impregnat la política formal d’un codi semiòtic, protocol·lari i representatiu de fortes connotacions religioses. Moltes d’elles subsidiàries, o versions civils, de moltes pràctiques de naturalesa eclesial. El repte consisteix en adaptar, redefinir o reinventar les claus i les normes de la litúrgia política des de nous paràmetres i conceptes.
El poder democràtic, en la versió representativa i institucional, té –necessita de- la representació com a font i factor de retroalimentació de legitimitat. Aquesta representació comporta unes pràctiques i normes sense les quals no existiria la política democràtica: el protocol, la vida institucional i el fet polític (i electoral) configuren les seves principals estructuracions. Representació i representativitat troben, en el seu encaix, l’expressió més clara del que anomenem poder polític.
1. El protocol aporta a la representació un ordre natural que es nodreix de la correlació de forces entre els poders (legislatiu, executiu i jurídic), l’estructura de l’Estat (administració central, autonòmica i local), les relacions entre països, i la concurrència d’institucions (públiques, privades) amb el conjunt de la ciutadania i les seves organitzacions socials, econòmiques o culturals. El protocol, en la seva dimensió formal, és l’expressió de com concebem el poder i les seves relacions en la societat democràtica. En política, la forma és fons.
2. La vida institucional, amb les seves funcions i els seus òrgans de gestió, representació o intervenció, es desenvolupa sobre la base d’unes normes i pràctiques públiques que són, fonamentalment, l’espai d’intersecció entre les institucions i la ciutadania. Aquest espai de trobada hauria de pivotar gairebé exclusivament sobre la base del servei públic i no sobre la base del poder públic. Precisament, l’ús i abús de la litúrgia del poder allunya la ciutadania de la política, dificulta la valoració de la dimensió de servei públic de les nostres institucions i genera vicis i pràctiques indesitjables en relació amb el caràcter temporal i transitori de la representació política.
3. El fet polític (i electoral) és, fonamentalment, litúrgia. Que sigui democràtica, civil i laica és el repte. La política formal se superposa sobre estructures mentals i culturals (d’origen religiós) que, al llarg de la història, han configurat l’imaginari del poder. El púlpit és el faristol. L’altar, la taula presidencial. El sacerdot, el candidat o secretari general. El diaca, el secretari d’organització. El temple, la seu. Els feligresos, els militants. Els salms, les consignes.
Les campanyes i els processos electorals són, també, una font ritual i formal del fet polític. Les escenografies electorals, els congressos de partit i el proselitisme contribueixen de manera decisiva a fonamentar la nostra pràctica política democràtica com una pràctica formal i normativa.
Finalment, el llenguatge polític és hereu i coexisteix amb el llenguatge religiós. La importància cultural i històrica dels textos religiosos i el seu caràcter fundacional o sagrat per a moltes esglésies i confessions fan que la normativa política que sustenta l’edifici democràtic (les constitucions, per exemple) ocupin el mateix lloc en la vida institucional que els textos sagrats en els temples. I, també, el seu caràcter interpretatiu -i els seus propis interpretadors- ocupen un escenari de fortes controvèrsies o relacions de poder.
La litúrgia és necessària. Sense la seva representació, la representativitat democràtica no es pot materialitzar i fer-se visible com a font de poder legítima. Però quan els sacerdots públics s’atorguen privilegis amb la norma és el moment d’expulsar-los del temple. Les normes han de servir a valors, principis i objectius. Quan aquelles impedeixen aquests, és el moment de les reformes, els canvis o les revolucions.
Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2011.
Barcelona, febrer 2011.
www.ferrerguardia.org
Assessor en comunicació i consultor polític
Comentaris recents