La revolució sense passamuntanyes

“Ningú no ha vist mai una abella demòcrata. Genèticament, l’abella és monàrquica: el seu sistema polític va inscrit en els seus gens i no és lliure de qüestionar-ho. En canvi, cap home està en aquesta situació. Tot home ha d’escollir els seus valors, tant en l’àmbit moral, com en el social i el polític” (Meirieu, 1998).

I com també deia contundentment Kant:

“l’home és l´únic ésser susceptible d’educació”.

Potser aquesta introducció sembla òbvia, però per ser conscients d’on venim i de com van les coses no està de menys recordar-ho. I també, podem recuperar algun fragment dels manuals del nostre passat recent:

“Si a los ciudadanos de un estado se les consiente que cada uno piense en política como quiera y obre según piense, en lugar de un pueblo organizado tendremos un caos social” (1944).

I com bé escrivia Max Aux en La Gallina Ciega:

“Estos jóvenes tendrán que volver a descubrir lo que supimos”.

I és cert, perquè la desmemòria, en aquest cas sí, ens duu a un caos social. Per això, diem que cal superar la post-modernitat, si mai ha existit, i recuperar la memòria i el coneixement. Cal continuar i recuperar la idea de revolució centrada en la lliure emancipació de les persones, la igualtat de drets i de deures i la fraternitat de la condició humana.

Sí, cal recuperar la idea de revolució sense passamuntanyes i a cara descoberta, sense por per afirmar que necessitem enfortir la nostra societat democràtica i plural, juntament amb els poders públics. Els grups d’esplai, per exemple, no són simples organitzacions interessades en ocupar el temps lliure dels infants. Els grups d’esplai són uns dels moviments socials necessaris per superar la postmodernitat i el neoliberalisme, i per lluitar contra la resignació davant la llei de selecció natural i de les causes que l’originen en contra dels drets fonamentals de les persones. Hem de situar l’individu en el centre d’atenció de la societat, amb la voluntat de fer realitat els bells anhels de llibertat i igualtat.

Cal avançar en la maduresa de la nostra societat. No es pot continuar negant o menystenint una realitat. L’existència de grups d’esplai en el nostre país és el principal símptoma de la regeneració democràtica que enllaça amb el passat democràtic de la Segona República i ens situa de nou en la primera línia de la modernitat europea.

Segurament ens serà prou difícil trobar un altre exemple com aquest: el centre d’esplai, un model d’autoorganització de milers de joves ciutadans solidaris que de forma voluntària es comprometen amb els més joves i en la seva educació per esdevenir ciutadans.

Però quina és la diferencia i la desigualtat del nostre moviment d’educació en el lleure en l’esfera europea? El reconeixement de les institucions públiques de caràcter polític i de les educatives. I segurament també, la poca confiança dels propis monitors i monitores per creure’s que estan fent la revolució. Perquè fan la revolució quan actuen sense l’esperonament i el suport material, econòmic i, sobretot, afectiu i de reconeixement dels que ostenten el poder en sentit ampli.

No podem pensar que sigui per desconeixement, ans al contrari. La nostra societat encara no és prou madura democràticament per reconèixer els joves com a ciutadans actius i compromesos en l’esplai. Hem superat la transició institucional, però encara estem en plena transició democràtica. Valdria la pena fer l’esforç de reconèixer qui i què lluita per evitar que augmenti la participació social o política dels joves.

Els monitors i monitores en la seva gran majoria són gent jove, i saben que estan educant en valors democràtics, i també saben que l’educació és la primera instància de l’acció política, com ja deia Marcel·lí Domingo, Ministre d’Instrucció Pública de la Segona República:

“El mestre serà el primer ciutadà de la República”.

Per això ens podem sentir reflectits en les paraules de Lionel Jospin en un discurs a l’Assemblea Nacional Francesa:

“L’escola és el bressol de la República. A més de la missió d’instrucció, ha d’assegurar l’aprenentatge del civisme. Des de la infància cal fer néixer i viure un profund compromís amb els valors republicans, la laïcitat en primer lloc, el respecte al bé públic, l’adhesió a una ciutadania activa i responsable, conjunt indissociable de drets i deures”.

Els monitors i monitores són conscients de la seva responsabilitat pública, sabedors que la felicitat d’un no és possible sense la felicitat de l’altre. Això ens duu a ser molt més sensibles davant de les desigualtats i les injustícies, molt més ràpids de reflexos que qualsevol altra institució davant d’un nou repte social.

I això és fàcil de comprovar veient les iniciatives envers la defensa dels drets dels infants, de la integració social de les minories desafavorides, la igualtat de gènere, la cura del medi ambient, l’internacionalisme, la participació social, la lluita contra la fractura digital, la col·laboració amb l’escola i l’administració pública, etc.

I el més important de tot això és que els monitors i monitores saben que de quatre en quatre no ho poden fer. Que cal desatomitzar el teixit associatiu, crear xarxes amb altres grups, que cal organitzar-se i dotar-se de recursos.

En definitiva, cal crear un moviment social fort capaç de donar resposta a les pròpies inquietuds i a les necessitats del conjunt de la població. I aquest fenomen va a més després de la crisi dels anys 80 del segle passat. És la revolució sense passamuntanyes.