Cap allà l’any 1962 Joan Oliver –Pere Quart–, el poeta de Sabadell, una de les veus més intensament humanistes, lúcides, crítiques, iròniques i líriques de la poesia catalana contemporània, va fer servir aquest encapçalament com a títol d’un poema dedicat al somni de la revolució cubana… Ja no serà una illa…

I no ha estat així. L’alliberament que hauria d’haver comportat la revolució hauria hagut d’expressar-se en un profund canvi en la cultura social i en el rerefons de les relacions humanes, en la comprensió oberta de la vida i del món, en la capacitat de crítica i d’irreverència, en tot allò que era possible enfrontar, al marge de les dificultats econòmiques i de l’ofec polític imposat pel bloqueig imperialista nordamericà. Perquè no és atribuïble al bloqueig el fet de trobar-te amb una concepció dels vincles entre les persones que continua sent tan masclista i sexista com abans de la revolució, amb una actitud de repressió i d’intents “reeducadors” de l’homosexualitat, amb el culte a la personalitat, amb la pena de mort, amb la impossibilitat de generar crítica política i cultural des de fora del partit, amb la mateixa existència d’un únic model d’organització política, sense més alternativa. Cuba ha continuat sent una illa, per aquestes raons, i no tan sols per culpa del bloqueig americà. El somni de la revolució ha pogut perdre’s en una deriva de malsons exageradament nacionalistes que –aquest cop sí– han rebut un immens impuls per part dels feixistes esbojarrats de Miami i dels seus aliats de la dreta nordamericana més curta de gambals. Com més ha pogut augmentar la pressió exterior, com més s’accentuava el caràcter reaccionari de les suposades alternatives de l’exili, més fàcil ho tenien els sectors continuïstes per evitar i impedir qualsevol intent d’evolució democràtica de la revolució. També per això, Cuba ha continuat sent una illa.

Però el somni de la revolució s’ha concretat en algunes dades irrebatibles des del punt de vista social, sobretot si ens situem –si fem, malgrat tot, l’esforç de situar-nos– en el context de l’Amèrica llatina: el país amb més metges per habitant, amb més prestacions sanitàries per al conjunt de la població, i per a bona part d’afectats per malalties greus d’altres llocs d’Amèrica, amb un índex més alt d’escolarització, d’alfabetització, d’accés als estudis superiors. Si et passeges per l’interior de l’illa –no tan sols per L’Havana– te n’assabentes d’allò que la gent t’explica, contínuament, espontàniament: les mares no han de preocupar-se de les vacunes dels nanos, perquè és el centre de salut de cada població el que s’encarrega de recordar-ho; l’escola és l’edifici més ben conservat, respectat i mimat de cada poble, per molt que hi pugui haver condicions de relativa precarietat en la resta de construccions –mai comparables, ni de llarg, a les de la majoria del món rural d’Amèrica central– i, amb la boca petita, de tant en tant trobes algú que reconeix que no hi ha massa ànims per treballar gaire, per implicar-se en la producció, per la manca d’estímuls, òbviament, però també perquè amb el racionament n’hi ha prou per tirar durant mig mes. Després, ja ens espavilarem trapicheando. T’ho poden dir arreu, a Cienfuegos, a Trinidad, a Pinar del Río, a les cooperatives del camp… de vegades, tocant-se la barbeta simulant una llarga barba, de vegades cagant-se en Fidel Castro (i és que són molts anys!), però sense aturar-se a mirar si algú els escolta, sense parar atenció a una inexistent ocupació militar o policial del carrer, incomparablement menor que en qualsevol altre règim autoritari que hàgim pogut patir, directament o no. Res a veure amb el franquisme, amb la Rússia soviètica o amb el Xile de Pinochet. I per què Franco o Pinochet (amb una incommensurablement més gran quantitat de mort i de repressió a les seves esquenes) mai no van patir cap bloqueig per part dels americans?

Aquell somni de la revolució no va acabar de produir el resultat esperat. Vam haver-nos de despertar, amb desencís i mal regust… Però, indefugiblement, sempre hi ha un temps per somiar… Ja no serà una illa hauria pogut tenir, però, una clara plasmació en la realitat conscient, enllà del somni poètic, si els dirigents del Partit comunista de Cuba haguessin provat de mirar-se, una mica, en el somni de la primavera de Praga l’any 1968, quan encara hi eren prou a temps. Si haguessin entès que hi podia haver –que hi ha– una via al socialisme en llibertat. Si Fidel Castro s’hagués fixat en Alexander Dubcek, amb l’avantatge de no tenir fronteres amb la URSS, si hagués tastat el gust del risc de perdre possible suport econòmic soviètic, a canvi de guanyar-ne, i molt, a Europa. Segurament, hauria guanyat totes les eleccions lliures a les que s’hagués presentat. La revolució cubana no hauria estat cap somni perdut. Hi seguiríem somiant. Posats a fer-ho, podria ser que, ara, els membres de l’actual dirigència, amb la inevitable substitució del comandante, miressin més enllà, fent l’esforç de donar a les seves mirades una mica d’amplitud vital i de netedat política, que miressin de no tenir por, com diu aquell cartell del malecón, Señores imperialistas, no les tenemos ningún miedo, que no fessin cas de la Xina, que se’n recordessin de la Praga del 68. Potser, aleshores, ja no seria un illa.