Era una època convulsa, per a un noi al final de la seva adolescència, amb uns quants anys de militància política ja a les seves esquenes en aquella part de l’esquerra que encara creia en utopies impossibles. El d’omnibus dubitandum que havia servit de guia al vell talp -conegut com a Moro pels amics i pel nom de Marx per la resta de la humanitat- havia esdevingut la base de tot raonament possible. No semblàvem res més que una generació de notaris: registrar la derrota era la nostra única feina. Anàvem a Nicaragua: el Frente perdia les eleccions. Vèiem com la caiguda d’un mur, en el que mai no havíem cregut, rearmava una dreta neoliberal disposada a acabar amb tot, per no dir gairebé amb tots. I, mentrestant, l’esquerra governamental d’aquest país es descomposava fins a l’imaginable. Alguns proclamaven la fi de la història i encara no havíem vist res. Hi havia quelcom de l’estranya derrota que Marc Bloch registrava durant l’entrada dels nazis a París, quan un senzill soldat ras li digué una veritat simple i complexa a la vegada: la història ens ha traïcionat. Eren els moments en què, en el camp de les ciències socials, el gir reaccionari s’afirmava. Les classes socials no existien, les revolucions tampoc, només existia una construcció lingüística de classe o, com deia Furet -que acabava de publicar un llibre amb un nom tan il·lustratiu com el de El pasado de una ilusión– la revolució ha passat a ser més un esdeveniment lingüístic que un fet social o econòmic (…), el que és popular existeix com una categoria separada, sobretot perquè ha estat construït així per estudiosos, polítics i teòrics socials que s’hi han interessat. No era estrany que en aquest context, i filla d’aquest context és també part de l’esquerra antiglobalitzadora -una esquerra on la gestualitat a voltes sembla que substitueixi els continguts-, alguns ens passéssim a postures postmodernes, tant pel que feia a la ciència com a la política. Feyerabend, i el seu anarquisme metodològic, Kuhn, i les seves revolucions científiques, o Vattimo, i les seves propostes de societats multiculturals amb cosmovisions compartides, es convertiren en els nostres llibres de capçalera. Perquè, si com deia Montalbán, Dios ha muerto, el Hombre ha muerto, Marx ha muerto, que yo no me encuentre muy bien y ni siquiera los profetas de lo ya ocurrido saben a ciencia cierta qué ha ocurrido, en algo hay que creer, más allá de la existencia del colesterol. I potser el que calia només era provar vins vells en copes noves. Almenys així vaig viure jo la topada amb E.P. Thompson i Miseria de la teoría.

El vaig conèixer a Tradición, revuelta y conciencia de clase, em va marcar amb La Formación de la clase obrera i em va fer tornar al projecte il·lustrat modern, en la seva versió de comunisme llibertari, amb la lectura de Miseria de la teoría. Un llibre pràcticament oblidat ara, oblidat també quan el vaig obrir per primera vegada i, tanmateix, vigent.

Vigent per la seva crítica a l’economicisme marxista que estenia a les teories de la modernització econòmica com a principal motor del progrés humà. Ambdues corrents, tal com demostrava brillantment, reduïen el comportament humà a un conjunt d’eleccions racionals econòmiques. Atacava una part de l’esquerra, però també la dreta (neo)liberal.

I és que, en realitat, no hi havia un cert parentiu entre la retòrica de la modernització com a principal indicador de progrés social i els discursos més.

i els discursos més agosarats del neoliberalisme? Un ex-president d’aquest país no s’estava de recomanar-li recentment a un president de Brasil que no es preocupés pel repartiment de la riquesa, que es concentrés només en el seu creixement, la resta cauria com una fruita madura, sense adonar-se que el que

caigué com una fruita madura en el seu cas, fou ell mateix.

Vigent perquè davant les afirmacions de Lévi-Strauss de que “el fin último de las ciencias humanas no es constituir el hombre, sino disolverlo” o les del Foucalt que proclamava al vent que “el hombre ha muerto”, ell afirmava l’existència de l’ésser humà com a quelcom més que un reflex de les estructures socials o lingüístiques. Un ésser humà viu que només es podia comprendre des de la seva pròpia experiència “con este término los hombres y las mujeres retornan como sujetos; no como sujetos autónomos o “individuos libres” sino como personas que experimentan las relaciones productivas y las relaciones dadas en tanto que necesidad e intereses y en tanto que antagonismos (…) Actuando luego a su vez sobre su propia situación”.

Vigent, des de l’afirmació que ell recuperava i desenvolupava del vell talp de que “la vida social es, en esencia, práctica. Todos los misterios que descarrían la teoría hacia el misticismo, encuentran su solución racional en la práctica humana y en la comprensión de esta práctica”. Vigent, en definitiva, perquè retornava el nom a les coses, en un moment en què fins i tot la fam humana era tractada com una categoria lingüística, i ens retornava la confiança en nosaltres mateixos. El nostre present era producte de la lluita i el canvi impulsat per persones que interactuaven amb la seva realitat per transformar-la. Guanyaven i perdien, però tant en les seves victòries, mai completes, com en les seves derrotes, mai absolutes, es trobava la clau de les nostres vides. Ens podia ensenyar tot això a partir de la seva pròpia experiència. Una experiència marcada per la lluita antifeixista, on “las mismísimas condiciones de la guerra y la represión -la dispersión de los militantes por los ejércitos, los campos de concentración, las unidades guerrilleras, las organizaciones clandestinas e incluso el aislamiento los puso frente a frente, como individuos, ante la necesidad de recurrir al juicio político y a la actividad. Cuando el grupo guerrillero volaba un puente ferroviario estratégico, parecía que estaba “haciendo la historia”; cuando las mujeres resistían los bombardeos o los soldados aguantaban frente a Stalingrado, parecía que la historia dependiera de su aguante. Fue una década de héroes y había Che Guevaras en cada calle y en cada bosque (…) Fue a la poesía, más que a la ciencia natural o a la sociología, a la que se dio la bienvenida como a una prima hermana (…) no puedo desconocer el hecho de que mi propio vocabulario y mi propia sensibilidad quedaron marcados por esta desgraciada etapa formativa”.

Després “nuestras cabezas fueron a estrellarse contra el parabrisas; y este parabrisas tenía sabor a estructuras (…) La “historia” pareció congelarse instantáneamente en dos monstruosas estructuras antagonistas”. Però això no li havia fet oblidar el que havia viscut i, amb la seva anàlisi teòrica, fer-nos-ho recordar a nosaltres. “Lo siento. Pero se trata de mi “herejía”. Si el mundo ha de sobrevivir, en este momento necesita, en mi opinión, ante todo de las cualidades de la imaginación. Quizá aún las del amor: el deseo de que los otros sobrevivan. Sí ciertamente también necesita algo de teoría política: pero mucho mejor que la teoría que a la sazón nos están ofreciendo al menos en mi pais. He ahí por qué me parece que, a medida que envejezco, los poetas y los moralistas, W.Blake y W. Morris, tienen más cosas que ofrecerme que incluso Marx. Lo repito una vez más, posiblemente el mundo no puede continuar en el estado actual… Así pues, tal vez hayamos llegado a un punto en que todos debamos ser utópicos; de lo contrario estaremos todos muertos.”

Amb ell, vaig tornar a ser heretge, però no heretge del club dels enfants terribles, tan de moda llavors i ara, sinó un heretge que de nou sabia que les coses tenien nom i que el nom no feia les coses i que l’important, de nou, era tornar a nosaltres mateixos, perquè com deia Michelet, podíem creure en el futur si el construíem amb les nostres mans, sense girar-nos d’esquena al nostre passat. Com deia Benjamin “El peligro amenaza tanto al patrimonio de la tradición como los que lo reciben. En ambos casos es uno y el mismo: prestarse de la clase dominante”. O tal com registrava un humil obrer del segle XIX “Ha de ser nuestra tarea, nuestro deber, conservar fresco el recuerdo de nuestro orden, tomar nota de las luchas, señalar las victorias, intentar nuevas conquistas y recoger de los fracasos los elementos de éxito… veremos entonces que el mundo abarca la civilización con la mano enorme y áspera del obrero, no con los dedos finos y enguantados del noble.” Encara val la pena llegir els clàssics i entre ells, per a mi, sempre hi haurà E.P. Thompson.