En un món on els ciutadans cada cop més hem de decidir, votar, opinar i/o actuar respecte a fets que mai no veurem en persona, i dels quals mai no tindrem informació de primera mà, discernir allò que és raonablement cert del que és probablement fals, discernir quines són fonts d’informació fiables i quines no, s’ha convertit en un element cabdal de la política.

Ara bé, per discernir, l’experiència ens ha ensenyat que ens calen fonts de contrast, hem de poder veure els fets “en volum”, només aleshores podrem intuir què és probablement fals.

Tenir, doncs, fonts d’informació independents i múltiples no és només rellevant, és essencial per al bon funcionament democràtic. Avui a Espanya aquestes fonts pràcticament no existeixen, els periodistes obliden constantment la necessitat de contrastar les informacions des de diverses fonts, l’obligació de contextualitzar-les des del punt de vista històric, geogràfic o polític, o simplement citar les fonts (molts cops agències de notícies governamentals).

El govern del PP, intel·ligentment, va deduir que només calia una petita empenta i la capacitat de discernir hauria desaparegut.

Per a sort nostra i desgràcia seva, aquells que fem un ús massiu d’Internet, fa temps que hem descobert que el món no s’acaba al nostre quiosc, sinó que múltiples fonts, gratuïtes i altament fiables mostren una imatge, de vegades, ben diferent de la del discurs oficial.

Però, malgrat això, no n’hi havia prou. El Prestige, la guerra d’Iraq, la propaganda econòmica i les posteriors eleccions municipals ens demostren que l’aprenentatge escolar i familiar de confiança cega en la bondat de l’autoritat, la nul·la cultura crítica d’una gran massa de ciutadans i, no ho oblidem mai, la mandra de pensar, funcionen d’una manera poderosa i escombren la capacitat de discernir allò que és cert i la font que és fiable.

Però l’autoritat per parlar com a tal (sense necessitat de comparació), ha de ser transparent, s’ha de poder comparar raonablement amb altres fonts i així contrastar i augmentar la seva “auctoritas”.

Però l’11-M, després d’unes hores en què tots vam creure que tot s’havia perdut, l’autoritat, obviant la resta de partits, va cometre el més gran dels errors: va ensenyar que anava nua i els ciutadans, que com va remarcar un intel·ligent psicòleg de moviments socials (professor als EUA) buscaven una autoritat fiable sota la qual aixoplugar-se, van votar intel·ligentment a l’oposició.

Malgrat això, fins a les properes eleccions generals de l’any 2008, hi haurà un debat soterrat que enverinarà la política espanyola, si més no a nivell de carrer, perque hi ha molta gent per a la qual el senyor Rodríguez Zapatero governa sobre els 200 cadàvers que li han donat la victòria electoral. És ben bé així?

Qualsevol persona amb informació independent, pot discernir que no va ser així. Només via inflació específica (aliments), els jubilats en 8 anys poden haver perdut el 10% de la capacitat adquisitiva de la seva migrada pensió, només amb l’encariment dels pisos dos o tres milions de parelles joves poden haver perdut la capacitat de gaudir de la vida i molts pares un bon munt dels seus estalvis.

Hi havia molta mala llet acumulada, però tothom creia que la culpa era només seva, perquè tothom estava sol sense capacitat de discernir, perquè cap mitjà d’informació donava inportància als fets diaris, cap no informava de dades objectives, com ensenyava un video de Hay Motivo, cada cop més vídues tenien cabells blancs perquè no podien anar a la perruqueria.

No cal només reformar el Senat o la Corona, cal generar, ara mateix sistemes d’informació independents i intocables (universitats, fundacions, etc.), que garanteixin que l’apagada estadística que hem patit els darrers vuit anys no es torni a produir, que garanteixin que els qui no tenen veu en tinguin, que el problema d’arribar a final de mes torni a ser un problema polític.

Si no, quan la sorpresa dels ciutadans davant de la nuesa del PP s’esvaeixi, mancats de la capacitat de discernir allò que és cert del que és fals, un bon gruix de ciutadans poden caure novament en l’ombra de la mala llet contra si mateixos i potser ara la foscor regnarà per sempre més a la Terra Mitjana.