Una de les característiques més evidents del procés de transformació que comporta la societat postindustrial -probablement mal anomenada “de la informació” o “de la comunicació”- és el creixent allunyament entre un entorn econòmic de distribució de béns i de serveis de tipus universal -el mercat global- i unes gairebé inexistents regles de joc per organitzar-lo, inexistents atesa l’absència d’un marc jurídic i polític del mateix abast universal que pugui controlar, intercedir i protegir els més desafavorits o els més amenaçats. Per contra, les grans corporacions financeres i mediàtiques, mitjançant el domini de l’entramat d’intercanvis i de serveis financers i de la distribució d’informació o de productes de lleure, treballen ben conscientment per tal d’impedir que ningú gosi fiscalitzar o juridificar allò que, ara, és només i un altre cop la llei del més fort. Treballen per fer molt difícil l’adopció de mesures econòmiques -com la taxa Topin (proposta de fiscalització de les transaccions especulatives a curt termini, mitjançant la imposició d’un gravamen d’entre el 0,1 i el 0,25% a qualsevol moviment de capital transnacional sense finalitat productiva, amb el qual podria fer-se front a la totalitat de la despesa social mundial)- o polítiques -com el projecte Delors d’una ONU democratitzada i promotora de mesures d’articulació jurídica de caràcter mundial, dotada de capacitat coactiva suficient com per poder imposar l’anterior mesura- que servirien, segurament, per imposar certes garanties de seguretat i de suport als menys dotats per a la competència ferotge, siguin persones, grups socials o territoris. Mentre això no succeeix, augmenta la sensació d’inseguretat entre bona part de l’opinió pública i aquesta inseguretat porta ineludiblement a la por dels més dèbils d’esperit o dels més desinformats i al fet que els més vils se n’aprofitin.

La por de molts petits empresaris a una duríssima competència per part de les grans àrees comercials, la por de molts joves a no poder ubicar-se en el mercat laboral d’una manera digna, la por de molts sectors populars a ser desplaçats i proletaritzats, la dificultat d’accedir al mercat de capitals (de la liberalització del qual, per cert, se’n parla molt menys que no pas de la liberalització del mercat de treball), la por a perdre els signes d’identitat col·lectiva en un món de fronteres diluïdes i de tendència a la constant interacció entre grups ètnics i culturals diversos, són l’ambient favorable per al retorn del vell monstre, el feixisme.

El procés s’ha dut a terme, a més, enmig de la desfeta dels antics sistemes de seguretat intel·lectual, filosòfica i moral, que representaven les grans visions explicatives de la realitat, vigents fins al final de la guerra freda. Tampoc no ha subsistit l’optimisme expansiu d’un capitalisme que pretenia autoconfigurar-se com una eina de construcció d’un miratge econòmic de rendiments creixents. Ara, després de les contínues crisis financeres i de les convulsions del mercat, l’horitzó del futur es desdibuixa en un model que, un altre cop, pren forma helicoidal, cíclica. Res no és segur, cap veritat finalista no és del tot vàlida, no podem refiar-nos de res… i això torna a generar por. Contra els enormes riscos d’aquesta por ens cal fer l’esforç d’omplir el buit explicatiu amb una recerca de valors ètics de to constructiu, més capaç de desenvolupar-se, precisament ara, en un entorn despullat de velles fidelitats dogmàtiques.

Hi ha dues possibles sortides: el retorn dels bruixots, la caiguda en les mistificacions teològiques i el pensament màgic -opció ben present en l’actualitat entre molts individus i grups que no veuen alta compensació davant d’una limitada concepció purament material de la vida y del món (Régis Debray, Économicisme et obscurantisme, 1994)- o els valors (i la praxi) d’una ètica laica i fraterna que ocupi gairebé el lloc d’una “religió” (relligament) civil.

Cal oferir suport solidari, ajut mutu, comprensió, generositat, cal mirar profundament als ulls de l’altre, sense caure en falses vergonyes ni tenir recança de semblar “cursis” o poc postmoderns. No fer-ho, no haver-ho fet és una dimissió ètica per part del pensament progressista. Una dimissió i una incoherència. N’hem tingut ben recents exemples. El pensament progressista, recentment dimissionari i abstencionista, ha tolerat per manca d’agilitat, per passivitat, per dimissió, la gestació, arreu del món occidental, del model Haider, sota simbologia, etiquetatge i retolació diversa, model que, precisament, ara i aquí, acaba de guanyar les eleccions generals.

Per absència d’una mínima codificació de valors de generositat amb els dèbils no s’ha tingut prou en compte que hi havia propostes compromeses amb l’impuls al Tribunal Penal Internacional, primera peça d’un camí cap a un marc de justícia concordant amb l’abast universal; compromeses amb la defensa, l’enfortiment i el desenvolupament del sector educatiu públic enfront de l’ensenyament privat religiós; compromeses amb el canvi en l’orientació estratègica de la cooperació exterior -ara convertida en una mena d’agència de tramitació de crèdits a la importació, per afavorir molt més les empreses (espanyoles, europees) que no pas els països o les societats del Tercer Món-; compromeses amb el rebuig crític de les manifestacions racistes i xenòfobes de l’enviliment atemorit de tants egoistes i amb l’intent d’enfrontar-s’hi pedagògicament.

A més, aquests intents i compromisos provenen de fonts i de sectors diferents. Hi havia més d’una oferta, hi havia diverses opcions progressistes de matís prou ampli, algunes escadusseres, d’altres a deshora, d’altres incipients. Algunes “amb màcula” d’alguna errada o d’algun anterior procediment innoble, però totes completament menys indesitjables que no pas la complacència amb el temor o l’explotació de l’odi causat per la por.

Recordem que el 19 de març de 2000, Juan Goytisolo esmentava en El País (España y sus Ejidos) la implicació directa de dirigents i militants del partit vencedor en les darreres eleccions -per dimissió i abstenció d’una aprt significativa de l’opinió progressista- en les persecucions i la incitació a l’odi contra l’immigrant. Recordem, també, l’actuació del poder executiu en relació amb la tramitació del procés d’extradició de l’ex dictador Pinochet o les infamants declaracions dels representants de la Fiscalia de l’Audiència, justificants directes de la mort i de la destrucció generades pels règims militars. Declaracions realitzades en nom de tots, en tant que representants institucionals, també en nom de la franja abstencionista del pensament progressista.

És incoherent deixar de participar per no trobar cap alternativa “químicament pura” quan els valors humans mínims fan fallida i quan es prou evident l’ús que, des dels mitjans de poder, es fa de tots els contravalors. No intervenció equival a dimissió, per raons no pas ideològiques, sinó de simple implementació d’una ètica de mínims que, amb totes les seves mancances i limitacions, imperfeccions i desídies, és, malauradament, com sempre, la darrera barrera enfront del feixisme.

Potser no podem aspirar a reproduir grans entusiasmes passionals vinculats a un horitzó d’il·lusions ideològiques capaces de convertir-se en una gran recepta d’aplicació universal per assolir la felicitat. Però, des de la radicalitat democràtica, això pot no pot ser només negatiu: ens allibera dels finalismes totalitzadors i absoluts, ens deslliura de qualsevol dogmatisme -per bé que, també, segurament, ens fa menys joves- i ens permet treballar per allò que s’ha anomenat l’horitzó postconvencional: és possible que hagin caducat els grans sistemes ideològics, però segueix sent útil, necessari i convencional, fratern, el codi de valors per dessota dels quals cap ésser conscient dels seus drets no està disposat a deixar-se tractar. Podem no creure’ns massa cap cosmovisió escrita amb majúscula, però el món, la societat, la ciutat, són més agradables i més habitables per a la gran majoria si aspirem a portar-nos bé. L’ètica civil, basada fonamentalment en la generositat i l’anhel fraternal, que partint d’una visió laica mai no seran paternalistes, constitueix la peça clau del comportament convivencial que pot assegurar la millora i el perfeccionament del marc cívic i l’aprofundiment de la sobirania popular, és a dir, la radicalitat democràtica. I, per tal d’exercir-la, per tal de garantir l’accés de la majoria a tots els drets cal tenir clar que, en el complex teixit de les interaccions socials i polítiques no hi ha res absolutament vàlid ni ningú que tot ho hagi fet sempre bé, però n’hi ha que tenen molt clar com poden beneficiar-se de la por dels altres i de l’explotació absoluta dels més desvalguts, siguin immigrants o tinguin moltes carències per assolir les informacions indispensables per poder emetre judicis lliures sobre la realitat que els envolta. No és lícit desentendre’s. No ho era a l’Europa dels anys trenta… tot i que molts ho van fer, potser per no establir cap axioma prioritzador en les escales de valors de l’entorn polític i social més immediat. S’ho seguien plantejant, de vegades, un cop perdut el dret de gaudi de l’espai públic. No s’ho van poder seguir qüestionant massa més temps, quan eren a la presó o als camps, quan era massa tard.

L’ideologisme “químicament pur”, enmig de l’enorme complexitat de les trames d’interessos en què es manifesta, pot resultar prou contradictori amb el dret a la convivència entre els qui són diferents però que han de tenir iguals drets, pot impedir l’exercici mínim de la democràcia i l’aprofundiment de les seves arrels. Els qui el defensen tenen menys mitjans, menys diners, menys accés al control dels mecanismes de poder que no pas els qui poden sentir-se interessats en la manipulació de la por.

Com a mínim, doncs, han d’acceptar un cert espai comú, enllà dels partidismes, en l’assumpció d’una pauta comuna de comportaments civils. D’aquesta dependrà que sapiguem fer front al racisme i a la xenofòbia, al risc de fractura i d’exclusió social, a la intolerància.

El “relligament” civil fonamentat en el criteri humanista mínim era ja ben sintetitzat per Bertrand Russell -la vida realment bona és aquella inspirada per l’amor i guiada pel coneixement. En un text de 1954 (Pot la religió guarir els nostres mals) que, com succeeix amb gairebé tota la seva obra, continua tenint plena vigència en l’actualitat, exposa la base del seu raonament, ineludible en l’era de la globalització:

“El que el món necessita és racionalitat, tolerància i la comprensió de la interdependència de les parts de la família humana. Aquesta interdependència ha quedat enormement augmentada pels invents moderns, i els arguments purament mundans en favor d’una actitud de bonhomia envers els altres són molt més forts que no ho eren abans. Aquestes consideracions són les que hem d’observar, i no retornar als mites obscurantistes. La intel·ligència, cal dir-ho, ha causat els nostres mals; però la manca d’intel·ligència no els guarirà. Només una intel·ligència més gran i més prudent pot fer més feliç el món”.

Tècnicament, la societat té més recursos que mai, més que en cap altra època històrica, per activar els processos d’inclusió i de solidaritat. De moment, és hora de ser més generosos i de convertir els valors de l’ètica de fraternitat en eina de fre al feixisme.