Discurs pronunciat al Parlament de Catalunya per Raimon Obiols, el 21 de setembre de 1995

Molt honorable senyor president, senyores diputades i senyors diputats, benvolguts amics, comprendran que pujo a aquesta tribuna amb una doble dificultat. La primera és la de parlar d’una persona que ens ha deixat, que era un dels meus millors amics, tal vegada el més pròxim, del qual hem estat íntims col·laboradors durant molts anys. I la dificultat addicional de parlar d’una persona que tenia un pudor i una reserva que t’obliga immediatament a plantejar-te el tipus d’intervenció que ell hauria desitjat.

Es diu que en el moment de la mort hom veu com en un film tota la pròpia vida. Si això ha succeït en el cas de Romà Planas, ell va tenir en aquells instants motius per sentir-se acomplert i per sentir-se satisfet de la trajectòria vital d’un home marcat, com tants d’altres de la seva generació, per la tragèdia de la nostra Guerra Civil. Romà Planas, efectivament, va conèixer el camí de l’exili l’any 1939, a l’edat de set anys; és inimaginable l’experiència d’un infant de set anys que coneix aquesta situació, que lamentablement no és un drama del passat sinó, com veiem en les informacions quotidianes d’aquests moments, un drama que afecta tants i tants infants avui a les terres d’Europa.

Essent duríssima la vida de Romà Planas i dels seus en aquest període, vull dir duríssima en termes de fam i en termes de fred, més dur encara, de ben segur, devia ser el sentiment de despossessió absoluta d’un infant al qual s’havia arrabassat el propi país; s’ha dit, en alguna ocasió “la pàtria és la infància”; se li havia arrabassat, doncs, també la pàtria.

Ell es féu a França, s’exilià als set anys al 39 i tornà amb el president Tarradellas l’any 1977. A França es formà; es formà a l’entorn, bàsicament, de dos centres: el que podríem anomenar el món de la política democràtica de la resistència i de l’alliberament, un món plural, sens dubte, però amb denominadors comuns, i el món de l’exili català a París. Aquests dos móns el van marcar. Del món de la política francesa, de la cultura de la resistència i de l’alliberament, en el seu pluralisme, n’assimilà un tríptic que ha estat l’eix central del seu capteniment, de la seva trajectòria política al llarg dels anys: rigor i neutralitat de l’Administració, patriotisme democràtic i valors d’esquerra.

Jean Moulin, figura per ell gairebé mitificada, com ho ha estat també a França, la figura del resistent, no de partit, sinó del resistent de l’Administració democràtica del país: el prefecte d’un departament francès que resisteix, que és torturat i que mor sota la tortura, no en nom, en primer lloc, d’unes idees polítiques, d’unes sigles de partit, sinó en nom d’una concepció de la pàtria democràtica i de l’honor de l’Administració pública d’aquesta pàtria democràtica. Mendès France, en segon lloc, com a exponent d’una política de rigor. Fins i tot -per què no dir-ho?- De Gaulle; no pas el De Gaulle que deia en alguns moments: “Quan vull saber què pensa França, m’interrogo a mi mateix”, naturalment, però sí el De Gaulle d’una certa idea de França; una certa idea de França, fonamentada en rigor, en un sentit profund de les formes democràtiques, i amb una sòlida convicció democràtica, malgrat tots els atzars de les pugnes normals en una situació de pluralisme i de democràcia. Aquests van ser els seus elements de referència, pel que fa a aquest món que ell va viure apassionadament, el món efervescent de la democràcia recobrada després de la derrota del nazi-feixisme a Europa i de l’alliberament de França. I naturalment, també, aquest món que molts hem conegut, extraordinari, emotiu, exasperant en algunes ocasions, de l’exili, amb les seves esperances mai dissoltes, amb la seva esperança, gairebé podríem dir, desesperada. I com a tots els homes i dones de la seva generació, els infants, els nois i noies que van sortir del país forçats per la victòria del franquisme, li va arribar, en un moment determinat, l’hora de la gran decisió, perquè als nois i noies que s’havien format, que s’havien educat, que havien viscut en altres països, en arribar als vint, vint-i-un anys, és a dir, en el moment d’orientar ja d’una manera definitiva la seva vida, se’ls plantejava -i també se li va plantejar, lògicament, a Romà Planas- la disjuntiva: o el país d’adopció o Catalunya.

Ell tenia una excel·lent perspectiva d’activitat professional; pel seu tarannà, pel seu caràcter, per la seva actitud oberta, amistosa, tenia una possibilitat absoluta d’integrar-se a la societat francesa, i en el moment d’arribar a aquest moment del gran determini personal, en el moment de plantejar-se aquesta disjuntiva -que és un moment que voldria caracteritzar breument, per calibrar, junt amb tots vosaltres, l’abast d’una decisió d’aquesta naturalesa, un moment en el qual les esperances d’una recuperació de la democràcia que s’havien produït amb la victòria dels aliats s’havien dissolt, en el moment de la llarga travessia del desert dels anys cinquanta- ell va optar per Catalunya. I, per tant, en comptes de decidir-se per un avenir professional, una situació de facilitat, de benestar, va optar per l’activisme, polític i cultural, i per guanyar pa, per guanyar-se la vida de la manera més austera i que ocupés menys i per dedicar, fonamentalment, la seva activitat a lluitar per Catalunya: en el Casal Català de París, a la revista Foc Nou, de París, en les Edicions Catalanes de París, en la militància socialista, i naturalment també, i d’una manera determinant, en la col·laboració d’aquell home, que ell va veure com a infant a la França de l’ocupació i que li va aparèixer gairebé com un gegant mític, la seva col·laboració estretíssima amb el president Tarradellas.

I ho féu en un moment -ho torno a repetir- en el qual fer una opció d’aquesta naturalesa, vist ara retrospectivament, pot semblar una decisió lògica, una decisió racional; en tot cas, en funció de les opinions dominants, no semblava, en aquell moment, una decisió raonable. O és que no recordem quina era, la visió que es tenia en aquell moment a Catalunya de la figura del president exiliat? En un país on els sobreentesos pejoratius, on el “rebentisme” acostumen a ser una mena d’esport nacional, el president Tarradellas, en el seu exili a França, en el seu entestament en el manteniment de la trajectòria contínua de la nostra institució nacional, apareixia massa sovint com un somniador, irrealista, per no dir, en moltes ocasions, gairebé com un excèntric. I en aquell context Romà Planas féu definitivament la seva opció de vida.

I cal dir que va ser durant aquests anys, quan s’accelerà el procés de la transició democràtica, un element polític d’una utilitat essencial i indispensable en el procés de relacions, no sempre fàcils, entre el món de l’interior i el món de l’exili, entre les forces emergents de l’Assemblea de Catalunya i de les forces polítiques de Catalunya que havien reconstruït la seva unitat, i la Generalitat en l’exili.

Una serietat pragmàtica i una mena de llum interior, fonamentada en una discreta, reservada fidelitat a uns ideals -cosa que convé avui posar en relleu en un moment en el qual es pot dir que mai com avui la política ha tingut necessitat d’ideals-; la tendència gairebé genètica a posar d’acord la gent; l’obsessió per buscar la solució dels problemes, i -per què no dir-ho també?- la bondat, paraula forta, com diu un gran escriptor, Claudio Magris, que cal usar amb pudor, però també sense excés de pudor. Serietat d’idees, de programa, sentit d’amistat; voluntat d’entesa, voluntat pragmàtica de recerca de solució dels problemes; bondat, en feren en aquell període, essencial per a nosaltres, per al nostre país, un element polític essencial.

És per això que, quan a l’enterrament de Romà Planas, en el seu poble, en el seu poble recuperat -recuperat en el doble sentit de l’expressió, perquè l’havia recuperat físicament, el poble de la seva infància, la seva vella casa pairal, però també democràticament, si es pot usar aquesta expressió de “recuperació democràtica”, perquè havia estat fa ben poc, fa ben pocs mesos, elegit alcalde de la Roca-, quan alguns companys em deien “quina llàstima, ara que en Romà Planas és alcalde, justament ara es mor”, aixecava en mi la reflexió de pensar que a vegades no es comprèn el que és el veritable valor d’una trajectòria democràtica. Naturalment, no es tracta de menystenir ni la importància d’un càrrec d’aquesta naturalesa, ni tampoc la il·lusió i l’entusiasme que Romà Planas havia posat en la seva nova responsabilitat com a alcalde de la Roca, però, de tota manera, l’essencial, l’important ha estat una llarga, tenaç, dura trajectòria política per aconseguir quelcom que sovint, no valorem amb prou força i amb prou energia: el fet que en les peculiaritats i les confusions de la transició democràtica a Espanya, el poble català, a través de les seves forces polítiques i a través de la seva institució a l’exili, va aconseguir aquest objectiu tan difícil, aparentment impossible en alguns moments, tenaçment perseguit per molts, volgut pel poble en les eleccions del 15 de juny de 1977, que va donar una forta majoria als partits que reclamàvem explícitament el retorn de la Generalitat exiliada, hàbilment aconseguit en la trajectòria de les negociacions i dels processos que van portar a aquest factor, a aquest fet del retorn d’un president que significava que els catalans podíem dir “hem recuperat la llibertat i la democràcia a través d’un peculiar procés de transició, però nosaltres, simbòlicament i fàcticament, hem recuperat també el fil de continuïtat democràtica en les nostres institucions, amb la nostra democràcia, que va ser derrotada per les armes en la guerra del 36 al 39, però que hem mantingut viva en la clandestinitat, que hem mantingut viva en l’exili, i sobretot que hem mantingut viva en la continuïtat de la nostra institució nacional.” L’honor que això significa per a Catalunya, aquest plus de recuperació que vam aconseguir amb el retorn del president Tarradellas és degut a la voluntat popular en les eleccions del 15 de juny del 77, però és degut també, d’una manera no menor, d’una manera prou essencial, a la labor d’en Romà Planas en aquells anys extraordinàriament apassionants que van aconseguir, finalment, la recuperació de les nostres llibertats i de la nostra institució, de la Generalitat de Catalunya.

Doncs, aquest és l’itinerari d’una persona, és un itinerari polític, si entenem la política tal com deia Hannah Arendt com una dimensió essencial de la persona completa, i a través de la política Romà Planas es féu una persona completa. Jo he recordat en algunes ocasions, quan es tractava d’evocar persones de la seva generació, o més grans, persones profundament condicionades, marcades pel que ha significat la terrible experiència de la Guerra Civil i de la dictadura, el conte d’un escriptor italià, Dino Buzzatti, que els voldria resumir molt ràpidament, perquè em sembla que és la millor metàfora del que és la trajectòria personal, l’aventura personal de Romà Planas.

És el conte del fill d’un capità de vaixell que és embarcat pel seu pare en un primer viatge i, en el curs de la travessia, el capità descobreix un enorme i temible monstre marí que persegueix el vaixell, i li diu al seu fill: “No podràs continuar la meva tasca. Hauràs de fer vida terra endins, perquè tens la fatalitat, que els toca a alguns, de tenir al darrere un monstre que et perseguirà i et devorarà si t’atreveixes a embarcar-te en l’aventura del mar”. I, malgrat tot, aquest infant decideix ser pilot i capità de vaixell i durant tota la seva vida viu sota l’amenaça permanent d’aquest monstre, fins que, quan veu arribar el moment de la mort, abandona el vaixell i amb una petita barca s’adreça cap al monstre que l’ha seguit durant tota la seva vida, i el monstre li diu: “M’has cansat molt. T’he estat perseguint tota la vida, perquè et volia entregar la perla més bella de l’oceà, la realització d’una vida de passió i d’aventura, d’una vida d’amistat”. I estic segur, amigues i amics, que, quan va morir, Romà Planas tenia aquesta perla a la mà.