“El rei ha d’estar i està per sobre de les institucions, com element garant i simbolitzador de l’Estat i mitjancer entre elles”. ” El rei governa però no decideix”. “A mi, de les nits del rei, només m’interessa la del 23-F”. Aquestes i altres frases dels polítics comunistes, socialistes o liberals, deixen clar que la monarquia, a Espanya, viu un moment dolç. Després d’una transició que ha durat dos-cents anys (des de les Corts de Cadis), ha quedat convertida en la clau de volta de tot el sistema democràtic.

El destí d’aquest viatge polític té múltiples raons. Històriques com el fracàs repetit de la República a Espanya, la Guerra Civil, el Franquisme, la debilitat de l’esquerra durant la transició. Sociològiques, com l’estructuració de l’Estat espanyol al voltant d’organitzacions jeràrquiques tancades (Exèrcit, Església i Aristocràcia), i la manca d’una burgesia espanyola prou forta (França o Alemanya en són un exemple). Finalment el 23 de febrer va ratificar l’encert de l’elecció d’aquest rei i el va arrebossar d’essència de democràcia.

És això l’inici del futur i doncs un estat definitiu de la situació? Si mirem què passa a casa dels nostres veïns (Gran Bretanya, Dinamarca, Bèlgica, etc.) veiem que algunes coses canvien.

La primera que els ciutadans, organitzats al voltant del principi, “tots els éssers humans són iguals sense discriminació de raça, sexe o religió”, demanen contínuament més transparència, més poder i més drets. Certifica la preeminència de la raó i el lliure albir per sobre del dogma i la fe revelada per Déu als homes. Si l’essència de la nostra societat és aquest principi, com podem acceptar que algú pel sol fet d’haver nascut Borbó en comptes de Martínez serà rei i tindrà drets i prerrogatives vetats a cap altre ciutadà?

Aquesta és la pregunta que qualsevol mínimament intel·ligent, es planteja cada cop que paga impostos, li pregunten la opinió a través d’un vot anònim, o lloga un apartament minúscul a la platja. Davant d’aquesta pregunta punyent, la resposta dels darrers monàrquics és que la monarquia té el valor de donar estabilitat institucional i el de l’exemple. De la primera només cal assenyalar que França i els EUA són repúbliques des de fa 120 i 210 anys, i semblen tenir problemes d’estabilitat menys insolubles que Espanya. La segona certament sembla més sòlida. Durant molts anys les monarquies d’Europa l’han cultivada. Qui no recorda a la reina holandesa en bicicleta durant la crisi del petroli, o al rei de Bèlgica enfrontant-se als polítics durant la Revolució Blanca arran dels casos de pederàstia, o a la infanta Cristina treballant “com una assalariada més a La Caixa”.

Totes les cases reials (L’anglesa serà la darrera) fan seus els principis ètics i de comportament que han configurat la classe mitjana occidental, l’austeritat, la discreció, la laboriositat, l’estabilitat familiar i de parella. S’han convertit en el burgès ideal. L’objectiu és clar, liderar la columna vertebral del sistema (la burgesia), com en els bons temps van liderar la noblesa. Però la vida no és tan senzilla, a totes les famílies hi ha coses que no funcionen, errors que es cometen i opinions pròpies sobre els valors, les persones i els fets. Fins ara quedaven en l’estricte àmbit de les persones de confiança, però la revolució mediàtica que està en marxa ho anorrea.

Davant d’aquesta nova variable que posa qualsevol acte de la monarquia al menjador de casa nostra cada vespre, mentre els ciutadans fem recapitulació de com ha anat el dia, els reis hi poden oposar dues defenses. D’una banda amb el secretisme i el control dels mitjans via normativa (clarament antidemocràtic), de l’altra la simpatia, el glamour i la sinceritat (sic), que tan hàbilment utilitza la casa reial espanyola. La primera és intolerable, i només l’ombra de la Guerra Civil i del 23-F fa que ningú s’hi hagi enfrontat i denunciat unes pràctiques que restringeixen la llibertat d’expressió. La segona té un límit clar, el trencament de l’equilibri cost-benefici econòmic i/o polític, al mantenir el silenci i la discreció.

Trencades aquestes dèbils defenses, les cases reials queden a la mercè de les tempestes que els vents de l’avarícia i la set de poder provoquen en el mar mediàtic. Un mar, que com un Déu antic, contínuament necessita noves víctimes que omplin de contingut els índexs d’audiència, les urnes a les eleccions i els passadissos dels temples de consum.

L’estabilitat de la democràcia es basa en la materialització del concepte de progrés, a través de la garantia cada cop més acurada de la igualtat d’oportunitats, de drets i d’obligacions. I tard o d’hora, per una o altra raó, ara aquí ara allà, la monarquia es veu com una institució caduca, personalitzada en gent antipàtica, gandula o gasiva o immoral. Despertant brutalment d’un somni curosament cultivat pels mass media, els ciutadans acaben descobrint que el seu rei, ara simple home amb vicis i virtuts totalment vulgars, no es pot canviar en unes eleccions. I comencen a créixer, com el fill que deixa de creure que els seus pares ho saben i poden tot. I entren en la maduresa republicana on els ciutadans pacten públicament lleialtats a canvi de drets i beneficis, es relacionen perquè així ho han volgut i són responsables d’allò que fan i són. I finalment rebutgen que ningú sigui més que ells pel simple fet de dir-se Borbó, i que la seva opinió sigui més valuosa, per una estranya i fantasmagòrica herència històrica que només existeix en la ment escalfada dels monàrquics. Joan Carles I, és i serà durant molt de temps el rei d’Espanya, perquè encara molts ciutadans creuen que li deuen moltes coses. Però podrà el seu fill resistir les forces de la història?