Entendre els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE a partir d’ara), és entendre no només a on van a parar els diners, sinó també d’on surten i la naturalesa d’aquest ingrés.

Molts cops són més significatius els tamanys relatius i les relacions entre les diverses parts que no pas les xifres absolutes. Les xifres es donen en milers de milions (cal afegir nou zeros darrera).

D’on surten els pressupostos

Els PGE es nodreixen bàsicament dels impostos sobre el Producte Interior Brut (PIB a partir d’ara). El PIB és la suma a preu de venda, de tots els béns i serveis produïts per ser venuts al llarg d’un període determinat i que impliquin l’intercanvi monetari gravat fiscalment. En queden exclosos l’economia submergida, l’economia negra, la producció per l’autoconsum, el treball voluntari, l’intercanvi de favors, etc.

És, doncs, només una part de l’economia la que suporta la totalitat del cost dels serveis de l’Estat.

Cal fer una consideració abans de començar. A diferència d’una empresa, les possibilitats de creixement de la qual són teòricament il·limitades (venen més el mateix producte o productes nous), el creixement real del PIB és molt lent (2,5% de mitjana als darrers 15 anys) i, si hi deduïm el creixement de la població ens queda un 1 o 1,5%.

La raó per la qual ens sentim més rics avui que fa 20 anys és l’efecte de l’augment de la productivitat gràcies a la innovació i a la formació de treballadors i empresaris.

Per exemple, fa 20 anys un Seat 600 costava el sou d’un any d’un treballador i avui amb el sou estadístic d’un treballador (2.500.000.- pts) podem comprar un Toledo (amb aire condicionat inclòs). Efectivament no hem augmentat el nombre d’unitats comprades ni el cost-hora, però sí, i quasi geomètricament, el valor afegit de la unitat.

Com es transfereixen fons del mercat a l’Estat

La primera via són els impostos. Els directes com l’IRPF (dits així perquè estan en relació directa amb la capacitat adquisitiva del subjecte). Els indirectes com l’IVA, Transmissions Patrimonials (en relació amb el preu de la transacció), i les Taxes -joc, tabac i benzina- que graven activitats o productes determinats per la seva naturalesa.

La segona via és la venda de capital: empreses públiques, edificis i terrenys, drets -freqüències de ràdio i TV, llicències-, etc., que lògicament només es poden vendre un cop o molt de tant en tant.

La tercera són les lleis comercials, industrials i sanitàries. Per exemple quan fem una llei que obliga a les papereres a depurar l’aigua. Aquestes ho fan tot augmentant preus i baixant en part beneficis. Ara bé això és el mateix que si augmentéssim els impostos i les subvencionéssim perquè ho facin. Naturalment la primera opció és més popular per invisible, però també té un cost.

Filosofia dels PGE 98

Per finançar els PGE només hi ha una via acceptada per accedir a la Unió Europea, que són els ingressos dels diferents impostos definits anteriorment.

Sobre una previsió de creixement del PIB, Hisenda avalua l’evolució dels diferents impostos i taxes. Al mateix temps els diferents ministeris i òrgans de l’Estat (casa reial, Parlament, etc.) avaluen l’evolució i necessitats de despesa segons les polítiques aprovades.

La implementació de les diferents polítiques socials durant la democràcia ha dut els PGE de representar el 24,7% del PIB l’any 1975 al 43,4% l’any 1996. De fet el conjunt de les administracions sumen aproximadament el 50% del PIB. Pensem que de l’altre 50% n’han de sortir els sous dels 10 milions de treballadors del sector privat i el manteniment de les seves famílies, la retribució del capital, les inversions productives i l’estalvi.

En els darrers 25 anys els ingressos sempre han estat insuficients i l’Estat s’ha endeutat entre un 2,1% i un 7,5% cada any. El resultat d’aquesta política és que durant l’any 1998 l’Estat dedica l’10,4% del pressupost a pagar interessos i que l’endeutament representa el 54,6% de la despesa per interessos. Ras i curt que com ha passat en els darrers anys, l’Estat s’endeuta per pagar interessos.

Prioritats de la despesa

Al llegir els PGE amb vista a aclarir una mica el debat sobre si tenir un Estat mínim o atendre les demandes d’augment de la despesa social i els dubtes sobre el tema de les pensions i el seu finançament, podem diferenciar entre tres prioritats en la despesa:

• La dedicada a transferir renda o garantir serveis mínims.

• La de manteniment de les funcions pròpies i bàsiques de l’Estat.

• La d’inversió per al manteniment i reproducció de la capacitat productiva de l’economia.

Si considerem les polítiques socials, tenim les següents despeses:

*Transferències genèriques de l’Estat per finançar les polítiques socials, culturals i assistencials transferides a altres nivells administratius o assignades per les diferents lleis de bases.

Si hi afegim les subvencions a produccions agrícoles inviables econòmicament (1.067 – 4,1%) amb l’objectiu d’igualar la renda i mantenir habitat tot el territori, vol dir que l’Estat dedicarà el 77,4% del pressupost a polítiques socials i de suport a sectors econòmics amb problemes.

L’altre gran capítol és el del finançament de l’Estat i les seves funcions bàsiques:

Tot i que el finançament de les administracions territorials amaga el finançament dels deutes de cada un dels nivells, crec que les xifres ens comencen a donar una idea de les proporcions i direccions de la despesa.

El darrer capítol és el de les inversions, no només en pedra i ciment, sinó també en coneixements i habilitats de la població futura:

Conclusions

L’objectiu principal dels PGE-98 és redistribuir renda entre els sectors no productius o amb costos fora de mercat (jubilats, marginats, empresa pública, algunes produccions agrícoles, etc.), i compensar les desigualtats en l’accés a serveis bàsics. Es redueix el pes del que podríem anomenar Estat liberal en part gràcies a l’excepcional període de pau que vivim. No augmenten les inversions a llarg termini (Recerca i Educació), que via millora de la productivitat, la creació de nous productes o l’augment del valor afegit dels existents són els principals responsables de la creació de llocs de treball. Si en els darrers 30 anys no s’ha creat ni un sol lloc de treball, i la jornada laboral és menor que el 1967, podem afirmar que aquests pressupostos no són els més adequats per corregir la situació.Amb l’agreujant que els que sortirien perjudicats per un canvi de política pressupostària, jubilats, funcionaris i altres classes passives, representen ja ara la majoria dels votants i, d’això, PSOE i PP en són potser massa conscients.