Quan es va inventar Maastricht, la ideologia predominant era el pensament únic. Només es podia ser entusiasta de la macroeconomia al servei de les multinacionals. Es va parir el Tractat de la Unió Europea sota el mandat de Khol, Major i Mitterrand. Sembla que tret dels fons de cohesió -la concessió alemanya a Gonzàlez- poca cosa més es podia esperar de les polítiques conservadores a Europa. Maastricht sorgeix de dues idees centrals:

* La primera és que els estats havien quedat petits davant la mundialització de l’economia. Els estats són incapaços de controlar els moviments econòmics de companyies privades que mouen més calés que els pressupostos generals d’alguns estats europeus.

* La segona idea és que l’economia americana i la japonesa estaven a punt de colonitzar totalment el continent en el moment de la crisi del mur de Berlín. Els polítics europeus, educats en la guerra freda, continuaven fent com si res hagués passat. Fins i tot la crisi a l’ex-Iugoslàvia els deixa indiferents, tan acostumats com estaven a no prendre mai cap decisió.

El que ha passat a França i Gran Bretanya -amb les seves evidents variables- és que els ciutadans han dit prou a una Unió Europea basada només en la macroeconomia. Es reclama una Europa social. És a dir una Europa que garanteixi uns llindars mínims de benestar per tothom. Ara quan, excepte a Alemanya i Espanya -i Irlanda-, hi ha governs d’esquerres en tots els països és el moment de començar a discutir una Constitució Europea que asseguri que la voluntat popular, expressada en les eleccions, sigui degudament atesa per una Comissió Europea que ara s’escapa del control del Parlament europeu.

Cal dotar la Unió Europea d’una dimensió solidària, i rescatar la Carta Social -que deu restar oblidada en un calaix- i que els ciutadans europeus puguin entendre que la idea europea té a veure amb ells, amb els seus patiments i il·lusions. Si es fes un pla europeu contra l’atur per acabar amb aquesta plaga en 10 anys, no hi hauria un esclat europeista?