Cinema… Paterson

Paterson

 

Vicenç Molina

 

O la poesia en els rostres quotidians, en la certesa de la immediatesa, en la possibilitat d’abastar un incert benestar íntim en allò que som i que fem, si som i fem amb coherència.

És una pel·lícula de 2016, de Jim Jarmusch, guionista i director del cinema independent nordamericà -Independent…? Potser vol dir creatiu, artístic, existencialment potenciador de dubtes, d’interrogants, però no per això menys capaç d’assolir una molt bona realització fílmica i una molt correcta estructura narrativa, que pot ser valorada i agraïda, també, des de sales per a tots els públics. En una anterior pel·lícula de Jarmusch, de fa bastants anys, Night on Earth, la mirada es situava al voltant de cinc històries protagonitzades per cinc taxistes, de diferents llocs del món, i en les situacions que vivien. Ara, el protagonista, Adam Driver –Paterson, en el film- és un conductor d’autobús, que viu a una ciutat suburbial del mateix nom, Paterson, New Jersey, que escriu poesia, alenadorament circumscrita a la seva –i nostra- circumstància, amb l’alè més sincer, aparentment senzill –potser en el llenguatge escollit, no necessàriament en la forma- i que expressa l’opció per omplir de dignitat el seu ritme quotidià,  els entorns existencials de la seva vida de parella, del seu barri, de la feina i de les converses que envolten el seu dia a dia. Ajudat per la neurosi obsessiva pels colors –el blanc, el negre- de la seva companya, interpretada per l’actriu Golshifteh Farahani. I pel seu gos.

Una suau i no per això menys aclaparadora poètica de la quotidianitat, sense recargolaments, ni perfums ni aparents exquisideses. Una pel·li formidable, intensa i que ens ofereix un petit raig de llum que podem arribar a trobar allà on, estranyament, potser no ens l’esperem. Em fa l’efecte que Walt Whitman s’hi sentiria a gust, com a espectador i com a imprevist –o no?- engrescador de la vocació poètica de Paterson.

No és una pel·lícula que hagi guanyat tants premis –tret del del festival de Cannes, que no és poc- ni tingui tantes nominacions, ni s’hagi vist, ni molt menys, tan promocionada com altres, molt més properes i amb una hipotètica vocació per l’evocació d’una sensibilitat endolcida que pugui ajudar a suportar el dolor, hi hagi o no monstres que vinguin a veure’ns. No, Paterson és de debò.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0